LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El passat 23 de gener em van convocar amb la selecció catalana sub-16 per fer un entrenament. Em va portar el meu pare amb el cotxe. Quan vam sortir de casa no feia vent i encara era de dia, però en arribar al camp, ja era fosc i hi havia un vent esgarrifós.

En sortir del cotxe vaig anar cap a la porta del meu pare, per esperar-lo, però de cop i volta sento que em crida i em diu:
– Itzi vine, corre! Agafa el meu mòbil que m’ha caigut!
En un principi no sabia què m’estava dient, però vaig mirar a terra i vaig veure el telèfon desmuntat. Aleshores el vaig intentar agafar, però el vent va rebufar i es va emportar la tapa carrer amunt. El meu pare va sortir corrents al seu darrere, però no hi va haver sort. Quan vaig acabar l’entrenament li vaig dir al meu pare que si volia podíem anar a buscar la tapa, però em va dir que ja ho havia fet i que ara la tapa devia estar prop del Tibidabo.

En arribar a casa vam explicar a la meva mare i al meu germà tot el que ens havia succeït i no van passar ni tres segons, que ja reien. Tot seguit li vaig dir al meu pare que ja li donava jo la tapa del meu mòbil, ja que tenim el mateix model. Li vaig donar perquè ell utilitza el telèfon més que jo, ja que gairebé sempre estic a casa.
Així doncs, la meva tapa del mòbil són un parell de tires de cinta adhesiva i, la veritat és que és bastant incòmode, ja que el mòbil se’m bloqueja sovint i per treure la bateria tinc certs problemes, però com m’estimo al meu pare faig el que sigui necessari per ell.

Itziar

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc

Molts cops durant el cap de setmana em passava que quan trucava per quedar amb alguns amics em deien que no podien, però més aviat era que no volien perquè preferien quedar-se a casa jugant a la play3 amb els seus jocs de guerra. A mi això em feia moltíssima ràbia perquè molts cops em quedava sol avorrit sense fer res de res. Els meus amics em deien que em comprés la play3 però jo no sóc d’aquestes coses jo prefereixo sortir amb bicicleta o anar a la muntanya. Però em vaig adonar que també hi havia jocs de cotxes i a mi sempre m’han agradat, i perquè no em passes sempre el mateix vaig decidir comprar-me-la des de aquest moment que a vegades em passo hores jugant, i quedo menys ara que quan no en tenia. Aquestes màquines ens aïllen del món i dels nostres amics, però tot i així ho passes tant be jugant que no ho canviaries per res. La play3 em serveix molt per no avorrir-me quant no tinc res a fer. Fins i tot jugo a els jocs de guerra que tant odiava. Però també he de vigilar de no jugar massa perquè diuen que si hi jugues masses hores pots tenir malt de caps.

Pol

Domingo 17 de febrero del 2013 asistí como otro fin de semana cualquiera al campo del RCD Espanyol, pensaba que sería, como siempre, un partido interesante pero nada del otro mundo. Estaba equivocado, ya que esta semana nos visitaba el Betis, octavo clasificado de la liga española y hasta ahora había goleado casi siempre a sus rivales. Esta vez sería diferente.

El RCD Espanyol conocido por toda persona que le gusta mínimamente el futbol, es un equipo que hasta hace bien poco ha estado en zona de descenso y al que todo el mundo daba por perdido; menos sus seguidores fieles. Que es precisamente de lo que os voy hablar hoy.

Yo soy culé y en teoría debería odiar al español como hacen la mayoría de personas que son del Barça. Pero en mi caso es totalmente diferente, yo no odio al Espanyol, y sé que la mayoría de personas que vivieran solamente un par de partidos rodeado de tanto sentimiento sabrían el porqué de mis razones; “La Curva” (que son los hinchas situados como su propio nombre indica en un extremo del campo) es lo que viene siendo la mejor afición de la liga y se quiera o no, cuando uno está en el campo y ve como no dejan de saltar, gritar, animar, etc se contagia. Su plantilla me gusta porque no es una plantilla de nivel 10 ni 9, como mucho es una plantilla 6 y, a pesar de todo, van sacando los partidos adelante, y eso me encanta.

Y eso pasó esta semana, me contagié con su afición; animé, grité y sobretodo me lo pasé super bien.Y vi como nuestro equipo le arrebataba los 3 puntos a tan gran rival como el Betis.

En definitiva lo que quiero decir es que a mí me encanta el futbol y, por eso puedo decir que soy culé y perico.

Eric

Porto mes o menys 2 mesos sense anar a ballet. El ballet es l’esport que més m’agrada practicar per tant ha sigut bastant dur. Si no hi he assistit no ha sigut perquè em fes mandra, sinó perquè he tingut una lesió greu a la cama que m’ho impedia.

Avui després de tant de temps hi he anat i no recordava la meitat de passos i balls, ja que independentment de la meva absència les classes han seguit avançant. M’ha agradat molt tornar-hi i ara tant sols em queda retrobar el ritme de vida que tenia abans de la lesió.

Anna

Sovint associo els núvols al paradís, als núvols de sucre o al cotó. Semblen tan consistents i flonjos que la decepció va ser gran quan vaig anar en globus i vaig descobrir que no els podia tocar. Ni saborejar, ni mirar de prop, ni olorar. És lògic que no els pugui olorar, ja que si provenen de l’aigua haurien de tenir la mateixa olor, i el cas és que l’aigua no en té d’olor. Ni gust, ni tampoc és rígida.

Amb una amiga vam inventar una història -un dia que estàvem molt avorrides- on el terra eren els núvols, i la neu era rosa. Però, es clar, si la neu, els núvols i el gel provenen de l’aigua haurien de ser tots del mateix color, o si més no semblant. Però bé que veiem núvols roses a les postes de sol, núvols negres a les tempestes i grocs al matí. Els núvols són una cosa insòlita, que, si no fos perquè em crec el llibre de biologia, pensaria que estan fets per art de mágia. ¿Quantes històries hi ha de persones que tenen un reialme als núvols? ¿no seria fantástic? Allà t’oblides de tot, i saltes infinitament. Si més no, al concepte de núvols que jo tinc al cap.

Hi ha núvols que viatgen milers de quilòmetres abans de desaparèixer. Porten amb ells sorres d’altres països, pluges diferents i sensacions distintes. Es pot veure tot un món en un núvol, i també poden veure tot el nostre món en un de sol.

Sempre m’ha agradat l’expressió “Estàs als núvols”, perquè de petita imaginava que quan un estava als núvols era perquè s’imaginava a ell mateix saltant i botant en ells. Una mica estrany, sí, però era la il·lusió que tenia llavors, com ara els reis o el tió. Va ser molt xocant descobrir la veritabe naturalesa dels núvols en el meu viatge en globus.

Això em fa pensar que no sempre les coses són el que semblen ser, ni tot el que sembla que fa la gent és el que fa realment. No haig de jutjar abans d’hora, ni donar-ho tot per suposat. Com els núvols.

Valentina

A l’últim segle hi ha hagut una gran revolució en la fotografia. El primer invent es va crear durant la primera guerra mundial, el disparador automàtic. El segon fa pocs anys va ser quan es va crear la càmera al telèfon mòbil i poder compartir les fotografies a la xarxa.

El telèfon mòbil és perfecte per l’era de las xarxes socials, però inclús els millors tenen limitacions; s’han d’aguantar amb la mà. Ara s’ha inventat una càmera diminuta amb una resolució boníssima que permet fins i tot grabar l’estratosfera, figurat i literalment dit.

Una càmera anomenada GoPro que serveix per grabar tot el que fas mentre practiques qualsevol esport. Es pot lligar a totes les part del cos o objecte que usis per fer l’esport, i és molt segura. És la millor càmera esportiva que hi ha en el món.

Felix Baumgartner protava montada una GoPro quan va saltar desde 39km d’altura, també les han usat per avions supersònics i a taules de surf que han surfejat onades de 30 metres, com podeu comprovar es una càmera que es pot utilitzar en tota mena d’esport.

Aquest aparell va més enllà que els practicants d’esport extrem, i arriba a persones que prefereixen veure l’acció a través de vídeos realitzats amb la GoPro asseguts tranquil·lament.

Guillem

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

Valentina et conec des de 5è, i has format una gran part de mi. Els primers anys de conviure juntes, no ens vam parlar gaire i vam agafar camins diferents. I ara, des de fa uns anyets, els nostres camins s’han creuat per no separar-se mai. Ets una persona molt important per a mi. Sempre m’ajudes quan més ho necessito, i sobretot, em treus un somriure. Els moments al teu costat mai els oblidaré, perquè són genials, plens de rialles, abraçades, petons i amor.

Gràcies per aguantar-me tot aquest temps juntes, per formar part de la teva vida i sobretot, per ser tan grans amigues. Mai em penso separar de tu, perquè persones com tu no hi ha cap en aquest món, i encara que a vegades ens enfadem perquè no tenim les mateixes opinions o simplement perquè som dues “cabezotas”, t’estimo i t’estimaré sempre. M’encanta passar estones amb tu i poder recordar moments de fa moltíssim. Ets una persona riallera, animada, amb un somriure preciós, una nena que sap escoltar i entendre a la gent, i la millor amiga que ningú pot tenir.

T’estimo molt Valentina, mai ho oblidis.

Judith

Les propines són uns diners que dóna un client per un servei que ha rebut. Se suposa que si ha estat un bon servei has de deixar propina i si no ho ha estat, doncs, no deixar-ne.

Jo personalment, no donaria mai propina perquè penso que l’obligació és que sempre ens serveixin bé, per tant, no hem de pagar un extra. En canvi, això no sempre està ben vist per part del treballador (cambrers, recepcionistes,etc.), ja que aquest espera incrementar el seu sou a base de les propines.

En alguns països les propines són voluntàries i en d’altres són obligatòries i ja les inclouen en el compte que has de pagar. D’aquesta manera tenen assegurats uns diners per pagar el sou als treballadors que ofereixen el servei.

Marc