LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una de las cosas más difíciles en la vida del ser humano es aprender a equivocarse. No me refiero al hecho en si de fallar, de cometer un error ya que eso es muy fácil, sino de equivocarse y no derrumbarse, de saber reconocer un error sin sentirse terriblemente humillado.

En algún momento nos hemos cruzado con personas “raras, especiales” que por culpa de una especie de terror a hacer las cosas mal y a quedar en ridículo, dejan de hacer cosas que en el fondo desean tanto… simplemente por no querer arriesgarse y entrar en el “juego” antes de haber dominado bien las reglas. A lo mejor no quieren jugar un partido de basket, porque dicen que no juegan buen; o salir a patinar con sus amigos porque les aterra la posibilidad de pasar el ridículo delante de la gente, de esta “sociedad” que aterra.

Podemos llamarlas como queremos pero en realidad, personas así tienen mucho de ”perfeccionistas”, tienen cualidades y pensamientos muy positivos como por ejemplo la creencia en que todo trabajo debe estar totalmente  bien hecho, el procurar terminar bien las cosas y si fuera en el menor tiempo mejor, cuidar los detalles en cada uno de sus movimientos, etc. Todo esto puede ser magnífico, excelente, pero recordemos que no existe “la perfección”, siempre hay algo que falla.

En ese constante anhelo de querer alcanzarla, es donde aparece la falla. Quienes desean ser perfectos, generalmente viven tensos, su minuciosidad les hace ser lentos, y con frecuencia son demasiado exigentes con quienes no son tan perfeccionistas como ellos, catalogándolos muchas veces de inferiores. Al no sentirse cómodos con el mundo que le rodea, y sentirse superiores, prefieren aislarse o simplemente la sociedad misma los rechaza.

Es importante saber que los fracasos son algo totalmente narutal a la maldita humanidad, le sigue como la sombra al cuerpo. No existe persona en el mundo que no se haya equivocado alguna vez. Debemos aprender a darnos cuenta de que no es una tragedia equivocarse, la calidad y superación de toda persona no está en no fallar, sino en saber reponerse de sus errores y simplemente, seguir adelante, reconociéndolos, aceptándolos.

Por eso, cuando los perfeccionistas se derrumban al comprobar que no son perfectos, demuestran con ello ser personas que cuentan poco con la realidad. Pienso que a veces los padres son los principales culpables, criando a sus hijos con la idea de que nunca deben jalar un curso o por ridículo que suene, se les enseña a nunca romper un plato, cuando más bien deberían educarlo en ser un buen estudiante y sobretodo, tener la fuerza para afrontar cada error, siendo capaz de volver a estudiar con ímpetu o de recoger los pedazos del plato roto.

Es una verdadera lástima ver personas inteligentes venirse abajo y abandonar una carrera al recibir su primer gran fallo, a jóvenes que fracasan en su primer noviazgo y maldicen contra toda la humanidad, a otros que no pueden soportar una pequeña traición o un mal momento con los amigos… por más mínimo que fuera, sea lo que sea, es necesario decirnos, aunque nos duela, que el mayor de los fracasos es dejar de hacer las cosas por miedo a fracasar.

Recordemos que errores los cometemos todos, somos seres humanos imperfectos, no existe la perfección aunque muchos deseen imitarla. Está totalmente en nosotros encontrar las cosas buenas de los momentos malos, y en caso de no lograrlo, está en nosotros salir adelante y no abandonarlo todo sin dar otras oportunidades. Unos sacan de sus errores enseñanza, experiencia para el futuro y sobretodo humildad al reconocer que se equivocaron, mientras que otros sólo obtienen amargura y pesimismo. ¿Cuál de ellos eres tú?

Toni

Últimament tinc la costum d’escolar música, però aquests últims dies de manera exagerada. Només arribar a casa, encenc l’ordinador i escullo la cançó que més m’agrada per poder escoltar-la. La veritat, és que no sé el per què d’aquesta costum, pero em sento bé quan la practico.

Si no recordo malament, des de ben petit ja tenia un cert interés per la música, sobretot en el tema de la percussió. Els meus pares sempre m’han dit que en aquella època em van comprar una bateria de joguina, i que al cap de dos setmanes, ja la tenia feta caldo. M’imagino que seria de tocar-la tant, però això volia dir que m’apassionava. Per altra banda, les guitarres, els pianos i tots els altres instruments també em cridaven l’atenció.

Quan havia complert els deu anys, la meva família em va portar al palau Sant Jordi, a veure un concert de la Laura Pausini. Aquesta noia ho feia molt bé, però amb el que més m’hi vaig fixar va ser amb els músics i tot el muntatge que es va fer perquè allò sonés tan bé. Aquell dia vaig començar a diferenciar els instruments de l’escenari i interessar-me per cada un d’ells. Aquestes històries musicals em poden haver influenciat fins l’actualitat. Com ja vaig dir en un altre escrit, toco el piano en un grup de música.

També estic dins d’un grup de percussió on cada vegada tenim més actuacions a difrerents pobles. Sincerament, m’ho passo molt bé tocant en els dos i sé que això és el que m’agrada i sempre ho serà.
Acabant ja amb l’escrit, només dir que si us agrada la música, animeu-vos a tocar qualsevol instrument, que si ho feu, encara us agradarà molt més.

Pere

Qui no té ara un mòbil amb Internet per xatejar? La plaga ja s’ha estès per tot el món i jo en formo part d’ella. Jo crec que va començar amb el llançament de la BlackBerry però es podria dir que va començar amb la tecnologia Android i amb els iPhones en general.

Als 12 anys em van regalar el meu primer mòbil i em va fer molta il·lusió encara que només servia per trucar i no l’utilitzava gaire ja que encara era bastant petit. Poc a poc la gent va anar tenint mòbil però dintre del normal. La bogeria va començar al institut amb les anomenades BlackBerrys, tothom en volia una, primer les noies i una mica més tard van ser els nois. A mi la veritat és que no em va cridar molt l’atenció perquè encara que contribueixi a la revolució dels mòbils mai m’han cridat molt l’atenció i el faig servir més per a quedar o com a passa-temps per quan estic avorrit però intento no estar tot el dia enganxat ja que sinó acabes sense relacionar-te amb els del teu voltant.

El cas és que en poc temps van començar a sortir mòbils i aplicacions gratuïtes revolucionàries en oferta per les companyies de mòbil que lògicament els interessava que la gent comprés els mòbils i contractés les seves tarifes, amb totes aquestes ofertes i la innovadora aplicació WhatsApp que et permetia enviar missatges gratuïtament als teus contactes, tothom se’n va comprar un.

Ara vas pel carrer, quedes per menjar a algun lloc, vas a l’institut… I et trobes a tothom parlant pel mòbil, prestant-li més atenció a la pantalla que al seu entorn, és com si les màquines cada vegada prenguessin més el control sobre nosaltres, si això no s’atura acabarem sense veure’ns mai en persona, el mòbil en definitiva t’apropa a la gent llunyana i t’allunya dels que estan a prop teu.

En conclusió deixaré una frase bastant famosa d’Albert Einstein que fa pensar sobre el tema: “Temo el día en que la tecnologia sobrepase nuestra humanidad , el mundo solo tendrá una generación de idiotas”

Guillem

Per fi ha acabat aquesta setmana, no m’equivocaria en dir que és la pitjor de cada trimestre: La setmana d’exàmens trimestrals.

Aquesta setmana se m’ha fet molt llarga ja que cada tarda la havia que dedicar a estudiar i a res més que estudiar. Cada dia era una tortura, ja que podíem arribar a tenir uns dos, o fins hi tot tres exàmens diaris, però per sort això ja ha acabat i ara ja puc dir que oficialment ja sóc lliure! Per fi ja puc fer les coses que no he pogut fer durant aquest llarg temps com podria ser: quedar amb els amics, relaxar-me jugant a la consola, estirar-me al llit o al sofà a veure la televisió una estona o tan sols dormir.

Espero que els meus esforços durant aquesta setmana horrible hagin merescut una i cada hora que he passat sense dormir o sense fer altres coses diferents i que m’hauria agradat fer que no pas estudiar. En la meva opinió, els exàmens no m’han anat pas malament, sinó tot el contrari, m’han anat força bé, però això només són suposicions, i espero que acertades!

Manel

Avui en dia, ja fa un temps que ha passat el Nadal, però tot i així, vinc a parlar d’aquesta època de l’any.

Hi ha gent que diu que el Nadal és una ‘tècnica’ per aconseguir que la població consumeixi més, i així, obtenir més beneficis, i d’altres, que pensen que és una bona època per unir-se amb la família i passar temps junts.

Tal com el nostre sistema polític i econòmic està fet, no dubto que pugui ser una estratègia comercial, és més, ho trobo molt possible, però sigui com sigui, no podem negar que uneix a la família almenys una vegada a l’any. La meva família –excepte alguns que ens veiem de tant en tant durant l’any- no es veu gaire al llarg de l’any, i veure’ns per Nadal sempre ens va bé, per tant, sigui pels diners o per la simple tradició, per a mi i la nostre família és una gran època de l’any!

Aleix

L’altre dia vaig treure a passejar el meu gos. Sempre anem pel barri i a un parc que hi ha aquí aprop; a ell li agrada molt, però no sé perquè aquell dia vaig voler anar a un altre lloc així que vaig començar a caminar en una altra direcció.

Vam arribar a una carretera amb una reixa al costat on darrere hi havien molts arbres, uns quants gossos molt grans i, al fons de tot, una casa molt gran. Allò em va cridar l’atenció i vaig començar a observar-la; era una casa vella, amb un jardí inmens, amb moltes plantes de tots els tamanys i rodejar pels arbres d’abans. L’edifici era de color tronja, un tronja trist degut als anys que devia tenir, amb un parell de fanals per il·luminar l’entrada, una porta per al garaig i una àmplia porta d’entrada. Imagino que a dins d’aquell petit palau hi hauria un munt de coses de valor inpensable: quadres, sofàs de pell d’animal, catifes exòtiques, estàtues de marfil… Pensar allò va fer que comencés a fer-me preguntes per molt improvables que fossin: ”Què passaria si algun dia hi pogués entrar? Coneixeria, doncs, als senyor que hi vivien a dins? Quina edat tindrien? I com serien? A què es dedicarien?..”

El meu gos va bordar i em va fer despertar d’aquell somni, tot allò va quedar només en un lleu pensamensament. Vam tornar a casa al nostre ritme, pel mateix camí que haviem fet per ariibar fins allà. I no he tornat a pensar en aquella casa fins a dia d’avui.

Àlex

El domingo no es mi día favorito la verdad, casi que lo odio. Es un día deprimido ya que tienes que estudiar y hacer todos los deberes. Y, además, el día siguiente es lunes, el peor día de la semana.
Para mi, no todo es malo en los domingos, disfruto de ellos a mi manera. Primero, me levanto lo más tarde que puedo, me encanta dormir. Para desayunar, me como unos churros con chocolate caliente para animarme un poco y darme fuerzas. Más tarde, empiezo los deberes y a estudiar, no acabo hasta el mediodía y, normalmente, me desespero porque creo que no lo podré acabar todo. Después de comer, viene lo bueno: cojo el coche y paso a buscar a una amiga para salir y desestresarnos. Normalmente, vamos a la playa hasta que se va el sol, luego vamos a merendar mientras nos dejamos la voz cantando en el coche. Los conciertos que hacemos dentro del coche son únicos y, sobretodo, se quedan dentro del coche.
Creo que esto es lo único que me gusta de los domingos y, la verdad, es que no lo cambiaría por nada.

Ruth

L’esport, odiat per alguns i estimat per altres. A mi personalment sempre m’ha agradat molt fer esport perquè em sento bé i m’ajuda a desfogar-me, a passar-m’ho bé amb els amics i a oblidar-me dels problemes.

Quan era petit ja m’agradava l’esport, concretament el futbol. A l’escola, a tots els nens ens agradava molt el futbol i al pati, encara que no tinguéssim pilota, ens ficàvem a jugar amb un suc o una bola de paper de plata, no importava el que fos perquè sempre acabàvem trobant alguna cosa que servis per jugar, sempre que podíem aprofitàvem per formar equips i ràpidament començar el partit.A part del futbol, m’agradaven tots els esports en general i a gimnàs m’ho passava bé mentre el joc fos de córrer: m’agradava jugar a l’aranya, a matar, al pilla-pilla…

L’any passat em vaig desapuntar de futbol perquè notava que ja no m’ho passava tant bé com abans, em feia molta mandra anar a entrenar, l’entrenador no m’agradava gaire, els caps de setmana no podia quedar amb els amics… Per això vaig decidir provar altres esports i vaig començar a practicar el tricking amb en Sergi i altres amics, encara avui dia segueixo fent-ho i m’ho passo d’allò més bé.

Per això crec que quan algun esport et deixa d’agradar pels motius que siguin és millor solucionar-los o canviar d’esport encara que sempre s’hi pot tornar, perquè si ho passes malament durant molt temps pot ser que et deixin d’agradar tots els esports pel mal sabor de boca que et va deixar un en concret.

Guillem

Aquest 1 de gener vaig fer-me el propòsit de llegir-me tots els llibres que tenia pendents abans d’acabar l’any. Però, malauradament, van arribar els reis i van dificultar encara més la meva intenció d’acabar tota la meva biblioteca. En total són uns 24 llibres. He calculat que si trigo tres dies de mitjana a acabar-me’n un (tot i que a la pràctica trigui més), hauré d’estar mesos llegint. Encara no veig el final d’aquest camí. Però aquest temps de lectura intensiva m’ha aportat coses bones.

La primera és la sensació que vaig tenir al acabar-me cinc llibres en un dia. No me’ls vaig acabar seguits, com una màquina, i amb els ulls anant-me d’aquí cap allà a la velocitat de la llum. Una de les raons perquè tinc tants llibres per llegir és que acostumo a començar-ne molts i a no acabar-ne cap. I llavors se’m van acumular cinc llibres que no havia acabat, però que em faltava poc per fer-ho. Va ser una sensació que em va omplir molt, ja que amb cada final m’enrecordava de tota la història, i em va fer reviure moments divertits, tristos o fins i tot terrorífics. Aquell dia el recordo com un dels que em va pujar l’humor de sobte.

L’altre és la petita joia que he trobat. És un llibre que em va regalar una amiga del meu pare per reis. No és llarguíssim, ni d’amor, ni amb tot de detalls, ni fa servir un munt de recursos literaris. És de mida mitjana, amb una portada de color blau cel que emmarca una cara amb un sol ull. Les pestanyes són el títol del del llibre, Wonder. M’agrada, (m’encanta), perquè no és un llibre on el personatge principal és guapíssim, o té alguna habilitat amagada. Ni tan sols té la meva edat! És l’història d’un nen de deu anys que mai ha anat a escola. La seva mare li feia classes, però no és ni professora ni aspira a ser-ho. Té una germana, la Via, que la pobra sempre ha hagut de renunciar a l’atenció dels seus pares, perquè l’August, el protagonista, no és un nen normal. Ha nascut amb una deformació a la cara a causa d’un encreuament de nosequins gens que ha provocat que durant la seva curta vida s’hagi fet unes vint-i-una operacions. No són poques, oi?

El que m’agrada d’aquest llibre és els diferents punts de vista dels personatges. L’August m’explica la seva vida tal com la veu un nen de deu anys. Em ric molt amb ell quan de sobte treu importància d’una cosa greu, i ploro quan els altres es passen amb ell pel seu aspecte. Per a mi, la frase “l’essencial és invisible als ulls” ha cobrat molt més sentit al llegir aquest llibre.

“Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.” August Pullman

Valentina

Pienso que este es un tema suficiente interesante como para escribir un texto de ética. Como bien dice el titulo muchas personas mienten sobre algo que les falta y creo que normalmente es a causa de sus deseos. Un ejemplo sería una persona que cuenta a todo el mundo que ha estado comiendo con Messi en su casa, habrá personas que se lo crean y otras que no. Otro ejemplo muy habitual, un chico o una chica se inventa el número o los nombres de todos los ligoteos que ha tenido. Por qué miente? Supongo que para estas personas las mentiras son como un mecanismo de defensa donde la persona que lo utiliza es para protegerse de la inferioridad ya que tiene su autoestima muy baja. Yo en este caso no estoy de acuerdo con mentir para sobresalir, pienso que cada persona tiene muchas cualidades positivas y quien te quiere sabe aceptarlas, no hace falta ser el centro de todo el mundo, es suficiente con serlo de las personas que te rodean  y que de verdad están a tu lado cuando lo necesitas. Ellos harán que no te sientas inferior a nadie.

Carla Sánchez