LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, un dissabte més em disposo a fer els deures del cap de setmana, un fet del tot habitual a la meva rutina, ja que els divendres no acostumo a tenir temps per a començar-los. Si ens posem a pensar en el fet de fer o no fer els deures hi influeixen molts factors com per exemple compromisos familiars o per una altra banda una raó més trivial, com la de que un divendres per la nit et ve de gust sortir de festa.

Particularment no sóc un noi molt estudiós però sí que sóc conscient dels meus deures i per tant, amb una mica de resignació em poso un dissabte qualsevol a fer els deures. Com és habitual, tinc una mica de deures de cada matèria, una micona de matemàtiques per aquí una mica de física per allà, un control de Castellà per l’altra banda.

Ja que soc algú que li agrada fer una cosa i deixar-la córrer, he fet una mica de deures que ja no tindré que tornar a veure fins dilluns i ara ja estic resolent aquest escrit per tal de tenir una part dels deures d’ètica resolts, tot i que encara em quedi per davant força treball.

En resultat trobo que per una mica de treball dissabte i potser diumenge, no s’ha de considerar en absolut com a una tragèdia i per tant cal fer els deures de bona gana.

Àlex

Ara que estic fent quart d’ESO tinc una gran indecisió envers que faré l’any que ve i amb què em vull guanyar la vida com la majoria de gent de la meva edat. El gran problema es que no tinc ganes de fer res i cap assignatura m’agrada especialment perquè les decisions del que m’agrada i el que no varien massa depenent del professor, per exemple, sempre m’havia agradat molt biologia però aquest any no m’està agradant gens i al contrari passa amb matemàtiques, portava tota la vida odiant-les i fa dos anys que és de les assignatures que més m’agraden encara que aquest any és bastant difícil i tampoc és que m’apassioni.

Quan era petit i anava a l’escola tenia molt clar el que volia ser quan fos gran, no era una professió típica dels nens com pot ser astronauta o futbolista sinó alguna cosa més real: advocat. Perquè? Doncs molt fàcil, perquè la meva mare ho era i jo encara que no sabés molt bé el que era sabia que estava bastant relacionat amb ajudar a la gent i volia que la meva mare estigués orgullosa de mi. Em vaig anar fent gran i vaig veure que dret no era el que m’agradaria estudiar realment i em vaig començar a decantar més per medicina o alguna carrera relacionada amb la tecnologia ja que m’agradaven molt els ordinadors. El temps va anar passant i ara ja no tinc res clar, no sé si m’agrada tant medicina com per treure molt bones notes a la selectivitat i informàtica ho tinc casi descartat del tot perquè el meu pare portava tota la vida sent informàtic i costa molt guanyar-se la vida.

Fa uns dies en Josep Maria ens va demanar que entréssim a una pàgina d’Internet i que féssim una enquesta en la que quan acabes et diu més o menys que podries estudiar tenint en compte les teves aptituds i aquestes coses i em va sortir el mateix per el que m’havia interessat però al final això no m’acaba d’aclarir res així que de moment faré el batxillerat (segurament científic) i intentaré decantar-me per el que més m’agradi intentant treure bones notes per tenir les màximes portes obertes de cara al futur.

Guillem

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

Noi moreno, alt, ulls marrons, físic espectacular, bastant cregut, amb unes habilitats que pocs nois poden tenir, és l’ideal descripció pel meu millor amic.

Ja fa anys que el conec, però fins fa pocs mesos que no parem de molestar-nos durant tot el dia a través de missatges. És una de les persones amb les quals puc compartir-ho gairebé tot. És com un més de la família, ve a casa quan vol, parla amb el meu germà, amb la mama i el papa amb molta confiança… la veritat és que resulta ser un bon noi.

No el veig gaire, ja que tots els dies té entreno i quan arriba el cap de setmana té partits, per aquest motiu només té ganes de descansar en el seu temps lliure. Juga en un dels millors equips, el Barça com tots coneixeu. Cada dos dissabtes em llevo aviat per posar la tele i veure com toca la pilota amb els seus companys, és divertit i graciós veure’l. Per a mi és un dels millors jugadors del seu equip i el que més futur pot arribar a tenir.

No sé si és degut a la seva qualitat jugant a futbol, pel seu aspecte físic o perquè juga al Barça, però torna a les noies boges. Normalment moltes d’elles van a veure els seus partits i quan finalitza elles van a demanar-li una fotografia, cosa que em resulta molt graciosa. Qui deuen pensar que és? És un noi normal, només té 15 anys. Ni que fos Messi o C. Ronaldo!

A Barça TV diuen que és un dels jugadors que pot arribar lluny, espero que arribi, ell s’ho haurà guanyat. Té molta sort, no per jugar al Barça, sinó per tenir-me a mi com a millor amiga.

Gairebé em deixo el més important, per a totes aquelles noies que li demaneu fotos a les quals us torna boges, que sapigueu que ell mai mantindria cap relació amb una fan seva.

Lidia Escolà

Ja s’està acabant el segon trimestre. Aquesta setmana ha sigut molt dura: hem tingut molts exàmens i a sobre a tot això li hem de sumar les feines de l’obra de teatre que tots junts estem preparant. D’això és del que m’agradaria parlar-vos avui.

La meva feina, conjuntament amb uns quants companys més consisteix a gravar petits fragmens del dia a dia dels actors, decoradors i dissenyadors, i després unir-ho tot amb una bona música, el que ve a ser un “making off”. M’agrada moltíssim aquesta idea ja que desde fa molt de temps m’ha agradat la fotografia. I gràcies a aquest treball, ara m’estic interessant molt pel tema del vídeo també.

Crec que aquest treball és una gran oportunitat per a mi d’aprendre un munt de coses, ja que si tot segueix així, en un futur m’agradaria poder dedicar-me a això. M’agradaria poder demostrar a tots que no fa falta ser un gran expert per aconseguir grans objectius, sino que amb molta imaginació es pot aconseguir molt més del que un es pensa. Em prenc això com un repte, com un primer pas pel que podria arribar a ser quan sigui gran, i així, si algun dia ho aconsgueixo, m’agradarà mirar aquest projecte i pensar: ” Aquí és quan tot va començar…”. A més a més, crec que tinc un molt bon equip. Gent amb la que m’agrada treballar, gent amb la que m’ho passo bé, i sobretot, gent amb la que puc aconseguir que això arribi a ser molt gran, i que si sumem els punts forts de cadascú, penso que farem un treball magnífic.

Amb tot això, espero que el resultat no sigui dolent i que d’aquesta experiència en pugui treure moltíssimes coses positives que em puguin ajudar en un futur no gaire llunyà.

Arnau

La veritat és que una xemeneia es un simple forat que comunica amb l’exterior on hi poses un conjunt de troncs, hi cales foc i tot seguit comença a fer flames fins que els troncs es consumeixen i desapareixen. També però, les xemeneies ens transmeten calor i calidesa en dies freds dels quals no et ve gens de gust sortir al carrer, sinó que el que més desitges es quedar-te a casa amb una manta, mirant una pel·lícula i menjant unes quantes crispetes. Però què millor que tenir un bon foc que et fa companyia i et fa passar una tarda tranquil·la i relaxant?

També es bonic tenir el foc encès el dia de Nadal o de fi d’any ja que són dies d’estar amb família i proporciona un gran caliu i, perquè no dir-ho, bon rotllo. La meva família i jo, sempre estem esperant a que baixin una miqueta les temperatures per poder anar a comprar llenya i poder encendre un d’aquests focs que encén el meu pare cada any i que he gaudit des de ben petitona. Els meus pares quan just començava a caminar em repetien una i una altra vegada que no toqués el foc perquè em faria mal i que si m’apropava tindria molta calor. Però més d’una vegada m’havia quedat adormida a terra davant de la llar de foc ja que m’era igual si tenia calor, jo estava feliç gaudint d’aquella escalforeta.

Júlia

Estic davant l’ordinador pensant en que escriure. Porto molt de temps sense escriure un escrit d’ètica, no per mandra, sinò perquè no se’m acut res del que parlar. Penso en coses que faig durant al dia per poder treure una petita idea i escriure sobre ella. Però no se’m acut res millor que parlar sobre una petita amiga des de no fa molt.

Es diu Mariona i és una noia simpàtica, preciosa, amable, menudeta i riallera. La vaig conèixer el meu primer any d’institut. Els primers dies quasi mai ens parlàvem, però desprès de coneixe’ns una mica més, la confiança va augmentar i semblava que ens coneixèssim des de petites. Al principi em parlaven d’una tal Mariona de l’escola de la Immaculada, però jo no li donava gaire importància, ja que no la coneixia. Però quan la vaig veure per primer cop en el passadís de l’institut, em vaig fixar amb el seu somriure.

És una persona que em treu una rialla quan més malament ho estic passant, em demostra que puc contar amb ella i em dóna els millors consells. Fa 4 anyets que aquella simple desconeguda va entrar en la meva vida, i ara, és una germaneta per a mi. Cada divendres pasem alguna estona juntes i sempre ens acabem rient com boges per qualsevol tonteria. Espero poder conservar-la per a molt de temps.
T’estimo Mariona.

Judith

Un libro es, literalmente, una obra científica, literaria o de cualquier otra índole con extensión suficiente para formar un volumen, que puede aparecer impresa o en otro soporte. También podríamos decir que es un conjunto de muchas hojas de papel u otro material semejante que, encuadernadas, forman un volumen. Pero dejando todas estas teorías de lado, un libro no es más que un papel donde una o varias personas explican lo que significa para ellos un tema en concreto o lo que les han explicado o les han dado a entender. Pero a veces con un libro te puedes sentir identificado y puedes llegar a sentir las emociones que te intenta transmitir el autor de la obra.

Yo, también llamaría “libro” cada uno de los diarios personales que una persona escribe ya que es su forma de escribir, de ver las cosas, de sentir el día a día y dejarlo escrito en un trozo de papel, y que si una persona se pone a leerlo, quién sabe si también se puede sentir identificado.

Una amiga, hace un tiempo me dijo que ella desde pequeña escribía en un diario, ya que le hacía sentir bien, se desahogaba o simplemente era un lugar de confianzas, ella sabrá. Pero lo que es cierto, es que cada vez que lee ese diario se acuerda de cada detalle del pasado, de cada tontería o alegría que ha tenido, y cada error también se ve reflejado en ese diario. Así pues, también lo puede utilizar de ejemplo para no volver a fallar en un futuro. La verdad es que yo no la conozco de toda la vida, pero al dejarme leer su diario, me ha dejado entender cada momento vivido, cada emoción y cada lágrima que ha derramado durante todos estos años que no he pasado a su lado.

Así pues un libro no es simplemente un volumen que lleva escrito el nombre de una editorial y año de edición, sino que es un lugar dónde dejas plasmados tus sentimientos más profundos.

Júlia

Hace unos días os hablé sobre los hinchas del rcd espanyol, hoy toca hablar de los famosos Boixos Nois.

Los Boixos Nois se crearon como una peña blaugrana en el año 1981, dirigida por Manel Omar. Originalmente se situaban en la zona Gol Sur del Camp Nou, y después fueron trasladados al Gol Norte. En su historia han provocado multitud de incidentes, peleas, agresiones a otras aficiones. Miembros de los “casuals”, la facción más violenta de la peña, han sido asociados con actividades criminales, como el tráfico de armas y coacciones.

Todo equipo tiene su afición que le sigue en cada partido para animarlos. Pero justamente los Boixos Nois se caracterizan por utilizar demasiado la violencia, y cogieron una fama muy mala que perjudicaba al club. Hasta que Laporta (Presidente del FCB desde el año 2003 hasta el 2010) decidió en su primer año de mandato negarles la entrada al estadio alegando su violencia y peligrosidad y prohibiendo también la entrada en los estadios donde viajara el club.

Esto enfureció mucho a los aficionados culés, ya que un club sin hinchas no es un club.
Laporta en parte tenía razón ya que la violencia no se podía permitir en un club como el FCB y menos después de haber asesinado a un miembro de la hinchada rival en una de sus habituales peleas. Pero creo que prohibiéndoles la entrada al campo y que no puedan ver al equipo que tanto aman, perjudicaría mucho al club y a los demás aficionados.

–¿Qué fue mejor el remedio o la enfermedad? Esta es una de las cosas que me pregunto habitualmente, no es normal que un club tan grande no pueda disfrutar de tanto sentimiento como el que derrochaba aquella gente.

Por eso creo que ya es hora de que las cosas vuelvan a su cauce y sé que los propios jugadores agradecerían muchísimo tener a esa hinchada detrás suyo partido tras partido.

Eric

Mentre escric això l’estic mirant, mai m’hi havia fixat però m’inspira. És un forat, a la paret de la meva habitació.

Aquesta setmana d’exàmens amb tot el que he hagut d’estudiar, casi bé no he sortit de la meva habitació. Dilluns, quan estava amb matemàtiques, estirada al llit em vaig fixar que darrere de l’armari hi havia un forat. Ja fa molts anys que visc en aquesta casa, però mai l’havia vist. El forat és petit i de color negre, però destaca molt ja que la paret és verda. Em vaig aixecar del llit, volia veure per quin motiu hi ha un forat a la paret. Però vaig comprovar que per dins seu no hi passa res, és simplement un forat. Des de dilluns que l’estic observant i pensant amb ell: el seu origen, la seva funció i que hi deu haver a dins. Finalment, avui li he preguntat als meus pares i ells m’han dit que abans hi passaven cables de la televisió, i quan vam fer reformes a l’habitació és van oblidar de tapar-lo.

Aquest fet ha provocat que tota la setmana estigui pensant en el forat en comptes dels exàmens. Però ha valgut la pena, ja que he conegut una història fascinant de la meva habitació.

Laura