LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan

Camino amb la ment a un altre lloc. Observo com els meus peus avancen amb un pas lent, sense pressa. Primer la dreta, després l’esquerra, un altre cop la dreta i un altre cop l’esquerra. I així, amb la tranquil·la brisa marina, camino amb la mirada perduda a la gran immensitat blava d’un mar on realment podria dir que sóc lliure.

Em trec les sabates i els mitjons. M’arremango els pantalons i trepitjo la freda sorra il·luminada per l’ataronjada posta de sol. Els petits granets em fan pessigolles als dits i alhora em donen una estranya sensació de plaer. M’apropo a la part humida on les ones van i tornen, on l’aigua em crida, on acaba el món i on comença el meu somni.

Decideixo no mirar enrere. No em serviria de res. Únicament aconseguiria omplir amb petites gotes un gran mar on d’aigua no en falta pas. Així que continuo el meu camí, continuo els meus últims passos. Faig un últim sospir i poso el peu a l’aigua freda. El sol s’acomiada de mi i l’últim raig m’il·lumina per última vegada el rostre.

Recordo tants moments, recordo tants somnis que mai arribaré a complir… Penso i penso i no trobo el moment. Sé que és la millor decisió, que no puc fer-hi res. Ja no puc evitar de creure que la meva estada en l’hotel de tres estrelles, un hotel que li diuen “Vida”, s’ha acabat. I així, començo a caminar fins que l’aigua m’arriba al coll. No entenc ben bé per quin motiu ho faig però, agafo aire. L’última imatge que em ve el cap és…

Van trobar aquest full tot xop a la platja de Premià, ja només calia reflexionar.

Pau

Tot és fosc. Els ulls se’m van tancant, ja passen de les dotze i demà tinc cole. Però segueixo desperta, el so de la música em captiva i fa que comenci a somiar, però els torno a obrir i segueixo desvetllada. No vull adormir-me, no vull que s’acabi aquest moment de plaer. No penso en res, no em passa res pel cap, a part de sons i frases majoritàriament en llengües estrangeres.

La música que m’entra per les orelles és tranquil·la i porta un ritme diferent al de la rutina i això em relaxa.

Deixaré de fer esforços per fer durar aquest moment tant gustós, deixaré que la música em guiï en un son profund i ben lluny de la realitat. Bona nit.

Joana

Ya van dos horas, el chico no se cansa. Creo que no ha parado ni a beber un poquito de agua. Si en breve oigo la sirena de la ambulancia o algún que otro grito de socorro, es que el chico se ha ahogado de tanto soplar. Hablo de mi vecino y su total dedicación a no sé qué instrumento musical. Según mis escasos conocimientos sobre este tema, yo diría que es una trompeta, igual es uno de esos chismes que parecen un caracol con los tubos enroscados y todo eso (trombón, creo que se llama). Qué más da si trompeta o trombón, a mis oídos es todo lo mismo, es musiquita molesta que suena de lejos y no deja a tu cabeza pensar con claridad.

Se le debe dar muy mal el tema, porque ha repetido como ochenta veces el mismo compás, o como se le llame a un trozo de canción. Eso o al revés, puede que se le dé tan bien que disfrute dándose sus conciertos personales. El caso es que, vecino mío, si alguna vez leyeras este escrito (no es una cosa que me haga demasiada ilusión, claro está) que sepas que en mi opinión ya suena bien, puedes descansar si quieres.

Es increíble cómo cambia la percepción de las cosas que nos rodean en según qué momentos. Quiero decir que, por ejemplo, si no hubiera escrito estas líneas precisamente hoy, que estoy encerrada en casa y de mal humor, seguramente le daría las gracias a mí querido vecino por generarme música ambiental, por compartir de manera altruista su gran talento, podría hasta hacer un elogio a la música clásica y todo. Y es que yo creo que entre una cosa agradable y otra desagradable hay una línea fina que depende de nosotros, de cómo lo vemos en ese momento o, más bien, de cómo queremos verlo. Digo de cómo queremos verlo porque, dejando ya a mi vecino a un lado, a veces nuestra opinión varía según nos conviene. Si queremos que una cosa sea “lo mejor del mundo” a ojos de los demás, nuestra cabeza nos autoconvencerá de que sí, que eso es lo mejor, y así convenceremos a los otros. Suponiendo que todo el mundo aplica esta “lógica” (por llamarlo así, aunque aquí el concepto lógica brille por su ausencia), esos otros nos convencerán de lo que quieran ellos y así sucesivamente. Conclusión, nuestra percepción de las cosas nunca es objetiva ya que nos dejamos influenciar por los intereses, propios y de los demás. Aparte, tenemos la capacidad de ver el lado bueno de las cosas cuando estamos alegres. Capacidad que implica verlo todo negro cuando sucede lo contrario, cuando estamos tristes o de mal humor.

Mi vecino ya ha parado de ensayar, me he quedado sin banda sonora, sin esa musiquita que hacía que mi vida pareciese una película, con sus escenas musicales y todo. Era divertido en verdad, creo que cuando nos encontremos por la calle le daré las gracias y todo eso. Gracias por entretenerme y sobretodo por darme un tema sobre el que escribir, eso sí que ha sido todo un detalle, vecino.

Laia

Hi ha amistats que no tenen la necessitat de parlar-se ni veure’s cada dia, però que saps que pots comptar amb elles. Jo en tinc una d’aquestes, una persona que vaig conèixer quan anava caminant a l’institut els matins foscos.

Ell és en Guillem. És petit, molt graciós i rialler. Sempre em passava els matins rient amb les seves bromes i les cares d’adormits que teníem. Va ser un dia d’aquests que li vaig prometre un hàmster pel seu aniversari. El Guillem i jo tenim etapes: estem setmanes sense parlar-nos, o estem a la classe explicant-nos les nostres coses i com ens va la vida. Tot i així, tant ell com jo sabem que sempre serem amics i sabem que sempre estarem allà pel que necessiti l’altre. És una amistat que m’aporta felicitat i ganes de passar-m’ho bé, ja que sempre estem rient. Li dono les gràcies per totes les rialles que ens hem fet junts, i pels moments increïbles al seu costat.

T’estimo petit.

Judith

Fa cosa de cinc minuts he encès la televisió, he marcat un canal des del comandament i m’ha sortit una icona que s’anava movent per tota la pantalla. Dins seu hi posava “Sin señal”.

Aquest fet m’ha fet enfadar molt, ja que qualsevol persona després d’aixecar-se vol esmorzar mentre mira la televisió. Però jo no ho he pogut fer, a més a més avui començava una sèrie que m’hauria agradat molt veure, però en comptes d’això només he vist un quadre que es movia. Tot seguit he pensat que ho podria arreglar, així que he tocat tots els cables de darrere de l’aparell. No he aconseguit res. Després de fer tot això (encara que no ho sembli m’ha portat una bona estona) he decidit deixar-ho estar, i m’he posat a endreçar l’habitació. Fins que al pujar la persiana, que encara no ho havia fet, he vist que estava plovent.

Jo visc casi bé a la muntanya, i quan plou la senyal de molts canals se’n va. Així que finalment he acabat resolent el misteri de “Sin señal”.

Laura

Vas aparèixer a la meva vida de casualitat. Vam viure una maca història, de les que creus que no acabaran mai, però un dia de cop i volta es van torçar les coses i tot va canviar. Vas voler marxar, desaparèixer, sense deixar cap rastre ni cap mena d’explicació.

Ja ni parlàvem ni ens vèiem. Potser vas pensar que amb això hi hauria suficient perquè t’oblidés. No saps lo equivocat que estaves, digam: ¿Realment penses que després de tot el que hem viscut podria fer-ho? Doncs no. Ho vaig intentar, però no vaig poder. Com més ho intentava, més et recordava. Aleshores, vaig pensar que si agafés un llibre i arranqués totes les pàgines d’un capítol, i després llegís el llibre amb les pàgines que li quedessin no tindria sentit, ja que, tot el que passa després d’un capítol és a conseqüència de tot el que ha passat en els capítols anteriors. Va ser això el que em va fer entendre que no havia d’oblidar-te i, que tampoc formes part de tota la meva història, que simplement vas ser un capítol i havia de passar pàgina.

Em va costar, però vaig aprendre a viure sense tu. I avui, després de tant de temps has tornat com si mai haguessis marxat. Vaig oblidar que en els llibres els personatges van i tornen.

Carla

El dijous 12 de març, tots els alumnes de 4rt ESO han anat al Saló de l’Ensenyament, on hi havia aparadors amb totes les formacions professionals disponibles. Allà, una persona mostrava i donava la informació per accedir-hi tan per la Universitat com pel Grau Mitjà.

Les informacions que m’han donat m’ha ajudat molt a entendre millor la professió que vull fer, fins i tot perquè jo ja tinc unes idees clares. També m’han explicat el que jo estudiaré i el que he de fer per anar a un centre.

He fet l’autoconeixement i va sortit justament el que jo volia. Apartir d’ara estudiaré encara més i buscaré centres que facin Grau Mitjà de la professió que vull per fer la inscripció.

Penso que estic prenent una bona decisió per a què pugui treure el millor coneixement possible, ser la millor en el meu camp i trobar una bona feina.

Carla

El jueves de la semana pasada los profesores nos sacaron a pasear por Barcelona, más concretamente por el Salón del Enseñamiento, donde según ellos “resolveríamos cualquier duda sobre nuestro futuro académico”, pues bien, salí de ese sitio con más dudas que respuestas.

Hice un test algo extraño para saber cuál era la profesión o estudios más idóneos para mí. Empresariales, empezábamos bien. A mí lo que realmente me gusta es el arte, pero claro, a no ser que seas un Salvador Dalí o un Pablo Picasso, mucho dinero no es que vaya a ganar, y sinceramente, con los tiempos que corren, prefiero hacer un trabajo que no me guste y tener suficiente dinero para poder vivir, que no hacer algo que me guste y vivir debajo de un puente.

Fui a ese salón con las ideas muy claras; mirar información sobre empresariales, ADE o arte y a ver cuál era la que tenía mejor pinta. Pero me empezaron a decir que si no sé qué de Derecho, que si no sé qué de bachillerato, que si no sé qué de matemáticas…  Aún no había pasado ni media hora que habíamos llegado y ya tenía la moral por los suelos, eso sí, tenía un bolígrafo, un cubo de rubik, un colgante para las llaves, y una bolsa verde de la Universidad de Barcelona.

Creo que lo hacían a propósito, nos remueven el cerebro con palabras de mayores tales como, compra-venda, marketing,  y luego nos dan bolis. Muchas gracias por ese boli, con él apuntaré mi nombre en la cola del paro.

Había entrado con tres opciones, y salí con mil y una. Que si azafata de vuelo, que si peluquera, que si periodista, que si suicidarme… Ciertamente lo de azafata me convenció, no sé si sería por el uniforme azul marino con el pañuelo rojo a juego con los tacones, pero me lo planteé seriamente. Pero al final, creo que estudiaré ADE ( Administración y Dirección de Empresas), ya sé que hay mucha gente que ha estudiado eso, y que si ellos no tienen empleo tampoco lo voy a tener yo, pero al menos es algo.

Con lo fácil que era todo cuando teníamos 6 años… tu única preocupación era de qué color pintar la cara y los brazos de una persona cuando no tenías color carne;  ¿naranja, o rosa? Yo siempre lo dejaba de color blanco, ¿para que iba a complicarme la vida?

Y ahora, sin darnos cuenta, se nos está complicando todo muy rápidamente, y si no cambiamos el chip, lo tendremos crudo.

Cristina

Després d’estar-me una bona estona pensant sobre quin tema podia escriure, l’única cosa que se’m passa constantment pel cap és que demà és divendres. Després d’una setmana estressant  plena d’exàmens (en la que trobar un moment per relaxar-me era gairebé impossible), per fi, arriba Setmana Santa. Per fi podré llevar-me tan tard com vulgui durant deu dies i sense estressar-me.

Seran deu dies de festa, dels quals sis els passaré aquí a Vilassar de Dalt i els altres quatre els passaré a Múrcia, ja que tinc família allà i a més a més a Múrcia es celebra molt bojament Setmana Santa i crec que no m’avorriré pas.

Recordo que de petita vaig anar a Múrcia per aquestes dates i hi havia molta gent que es passava tot el santíssim dia tocant tambors, i jo que estava en una casa del centre del poble me’n recordo que no podia dormir ja que se sentien els tambors perfectament i em posava de mal humor perquè volia que paressin de fer soroll. Aquesta Setmana Santa, per sort, ens allotjarem a un altre lloc on no es sentiran els tambors i podré dormir profundament sense que ningú em molesti.  A més a més, ara que ja sóc més gran i ja em conec el poble on anirem suposo que tindré més llibertat per fer el que vulgui i espero passar-m’ho molt bé i conèixer a gent nova.

La casa on estarem allotjats és la mateixa que vaig anar a l’estiu de fa dos anys. Em passava quasi tot el dia a la piscina que té i em vaig posar bastant morena, així que la única cosa que em queda per dir és que desitjo amb tot el meu cor que faci el suficient bon temps com per posar-me a prendre el sol i trencar el meu color de pell blanca quasi transparent perquè no se’m confongui amb un vampir.

Sílvia