LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Después de una larga y dura noche, estamos aquí reunidas esperando que salga el sol y la luz de éste nos ilumine el que será un nuevo y memorable día de primavera.

Hola soy Lis y estoy aquí con mi compañera María. Somos las primeras en abrir los ojos, mirarnos y sonreír. Apenas hemos dormido más de dos horas.

Ahora mismo siento un vacío de sueño y café –oh amado e inalcanzable café caliente–.

María se siente como una flor, se adelanta a la primavera como las épocas de lluvia; se nota que sus ojos acostumbran a cerrarse poco.

En una esquina del sofá, puedo imaginar como la luz del sol traspasara el cielo y lo irá pintando poco a poco, sin pausa pero sin prisa.

Debéis pensar que estoy loca. Pues así es, lo estoy. ¿Y qué? Las mejores personas lo están.

Buenos días a todos. ¡Son las siete!

Lidia.

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina

Ahir, un dia que feia molt de fred i plovia em vaig quedar a ordenar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua per que els cabells no em molestessin i vaig sentar-me al terra com els indis.

Només obrir-lo al davant de tot vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets sobre d’ella, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir treure’ls tots, allà dins només hi havien sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.

En un racó de l’armari hi havien un munt de cables, els típics cables que et molesten quan estan sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti els agafo”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dones per perduts. Davant del niu de cables -ple de pols per cert- hi havien un 5 o 6 bolsos. Els clàssics bolsos comprats per la mama en alguna fira del poble o a una botiga que dius que els portaras a sobre a tot arreu, que els faràs servir dia si dia també, intentant convèncer a la mama perquè te’ls compri i que, al cap i a la fi només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells, i els deixes a l’armari.

No obstant això, és curiós remenar els meus bolsos de fa tants anys, et trobes una quantitat de coses dins d’ells que rius en veure-ho i penses: com ha arribat això aqui? Per exemple en un d’ells hi vaig trobar: una pinta de cabell amb un color blau desgastat i una enganxina d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nenes petit és molt difícil d’entendre.

Dins del meu armari, hi havien 3 diaris, en el primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment estava tancat amb un candau i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que el dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert hi havien un munt de pàgines escrit, i no em va faltar temps que me les vaig llegir totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió de que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com a tradició meva, a la següent pàgina en blanc, vaig escriure un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensi en tots aquells moment.

Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa amb el tap ficat i que ara mateix estic escrivint amb ell, i dic amb el tap ficat perquè normalment la gent perd els taps del boli, però es que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.

Per acabar, el que més gracia em va fer trobar en tot l’armari va ser una ràdio que ara mateix estic escoltant. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de la corrent òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir a connectar-la i funcionava de miracle, perquè ves a saber quan de temps portava aquella ràdio allà dins. La vaig posar a una cadena que es sentia música i em vaig ficar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.

Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.

Gràcies ràdio.

Emma

Ja arriba l’estiu i tothom té ganes d’acabar l’Institut per poder anar a la platja. Amb ganes de deixar els llibres enrere i fer el que volem. Aquest estiu serà genial. Les meves nenes i jo tenim pensat fer moltes coses i esperem poder-les fer. Algunes se’n van a estudiar fora durant el més de Juliol, i dues d’elles, se’n van tot el curs de 1r de Batxillerat per passar-lo fora. Les trobarem massa a faltar, però abans de què tot això passi, pensem gaudir de l’estiu al màxim totes juntes. Tenim moltes idees de llocs per poder passar una setmana inoblidable. En total som 12 nenes, però totes juntes formem una sola persona. Sempre ens estem ajudant i aconsellant mútuament. Mai coincidim per quedar totes juntes, però el dia que ho fem, passem una tarda plena de rialles. Tinc unes amigues que no les canviaria per res del món perquè elles han sigut les que m’han tret un somriure quan més ho necessitava, les que m’han ajudat a seguir endavant en situacions difícils i en fer-me adonar dels meus errors. Totes són precioses amb un sentit de l’humor esplèndid. Cada una d’elles té una qualitat única i per això les fa ser tan especials. Espero que encara que el temps passi, continuem sent tan grans amigues.

Us estimo massa nenes, sou les millors.

Judith

Només queda un mes per representar la nostra obra de teatre, El Retaule Del Flautista, al teatre LA MASSA. Sembla que quedi bastant però en realitat està al caure.

Aquesta obra de teatre és el nostre projecte d’aquest any, en el qual hi participa tot quart d’ESO. Cadascú té una tasca específica en l’obra; uns s’encarreguen de l’escenografia, uns del maquillatge i vestuari dels actors i els altres són els actors.

Crec que és una feina bastant difícil, la dels actors. Parlo pels actors perquè jo en sóc un d’ells, i la veritat és que no és gens fàcil. Superar la vergonya que t’agafa i els nervis que s’apoderen del teu cos en aquell moment d’actuar al mig de l’escenari. Aquell moment en el qual ets el centre d’atenció i saps que tothom està pendent de tu. I és clar, tu has de saber a la perfecció el teu paper i la manera d’actuar perquè tot surti rodat. Sembla que sigui molt fàcil, però tots aquests detalls tan sols s’aconsegueixen a base de ganes, esforç i constància.

Cada setmana tenim assaig de les escenes i, si no, assaig de les cançons de l’obra, tot es complica…
En general a mi aquest treball m’agrada molt, la veritat és que ho trobo molt original per ser un treball de recerca, i amb l’ajuda dels professors i els alumnes és divertidíssim.

En definitiva penso que amb la col·laboració de tothom, alumnes i professors, pot sortir una obra genial!

GUILLEM

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

El Karma és una energia que deriva dels actes de les persones. Jo crec en ell, simplement perquè es basa en una teoria molt fàcil i lògica, si fas coses bones et passaran coses bones, si fas coses dolentes et passaran coses dolentes. Fàcil, no? Bé, doncs tot això de creure en el Karma té una explicació.

L’estiu passat em vaig llegir un llibre: “Maldito Karma”. Em va agradar molt, però també em va fer pensar. Primer creia que no era possible tot això del Karma, però al cap d’un temps vaig decidir fer un petit experiment. Primer vaig estar una setmana fent coses dolentes i creieu-me, els resultats no van ser gens bons. Com us podeu imaginar, després vaig estar una setmana fent coses bones, i va ser molt millor. Veient els resultats vaig començar a pensar sèriament en això del Karma, així que per si de cas sempre feia coses bones. I al final això es va acabar convertint en un costum, ara cada cop que faig alguna cosa dolenta, per petita que sigui, el Karma sempre em castiga.

Probablement molta gent que llegeixi aquest escrit pensarà que estic boja, però m’és igual. El Karma existeix.

Laura

Son pocas las veces que alguien se conforma con lo que tiene y que casi nunca se queja. Por mala suerte yo me incluyo en el grupo de personas que muchas veces no se conforman, lo admito. Por ejemplo, no me gusta mi habitación, quiero una casa más grande con piscina, tengo demasiada ropa y sin embargo no me pongo ni la mitad y aun así quiero comprar más, quiero más zapatos y más biquinis y un armario más grande no me iría mal, quiero a ese chico que no me hace caso y si me hace caso probablemente querré a otro, quiero medir un metro setenta, no quiero un ocho de media en la ESO sino que quiero un nueve y quiero una moto.

Ahora que lo estoy escribiendo y lo estoy pensando bien es bastante repugnante querer tantas cosas cuando en realidad no me falta nada porque tengo todo lo que necesito e incluso más. No quiero ni imaginar lo que pensarían de mi si esos niños del documental de la Pesadilla de Darwin leyeran esto, ellos que van casi siempre con la misma ropa y no tienen ni tan solo un zapato, ni habitación, ni van a la escuela  ni nada.

Suena cruel si lo comparas con gente que de verdad necesita muchas cosas. Estaría bien que solo fuese yo quien no se conformara con lo que tiene, pero me temo que hay millones más. Prácticamente  casi todos, unos más y otros menos, no somos conformistas. No estamos satisfechos porque tenemos la mala costumbre de querer lo que no tenemos y cuando lo tenemos ya no lo valoramos tanto y entonces queremos otra cosa, y así constantemente.

Silvia

Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els agradés i es vengués a bon preu. La meva mare va viure pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre del poble i tant la meva germana com jo podíem anar caminant a l’escola. Finalment, uns dies abans de Sant Joan, vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes que després es perden durant la mudança. Però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i en van trobar una a prop de l’escola del Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per un part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la que tenim ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, tingui una habitació per ella. També al ser una casa a quatre vents, no se sentiran els crits del veïns, i es podrà estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’t posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per una altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir mobles, colors de la paret, el llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que té canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona Ros