LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una de las redes sociales más utilizadas mundialmente, con una gran variedad de utilidades y actualizaciones momentáneas.

Puede sonar una maravilla, pero hoy en día y para mí no lo es. Me entenderéis con tres ejemplos:
– Se pueden colgar fotos de cenas, de excursiones, de momentos con los amigos, de paisajes; pero resulta que las niñas, mayormente, lo utilizan para poner fotos en bikini posando como si hicieran una revista porno y hace un par de semanas, al abrir Facebook, me salió la foto de un hombre enseñando sus partes más intimas.
– Se puede actualizar tu estado publicando lo que has hecho en el día, lo que estás haciendo, frases célebres; y ahora 8 de cada 10 estados sirven para escribir tonterías como “si llega a los 50 me gustas me tiño de rubio”… Me parece penoso.
– También hay un chat de mensajes instantáneos donde puedes conversar con tus amigos sobre cualquier cosa, enviar fotos y links; ahora y cada vez más los pederastas utilizan esta opción para acusar a niñas (mayormente son víctimas femeninas), obligándolas y forzándolas a hacer cosas que jamás se hubieran imaginado.

Facebook, es una red donde se podría sacar un buen provecho, en cambio se da un mal uso. Y por desgracia, ahí se refleja la sociedad en la que vivimos, como la juventud (y me incluyo) va a peor. Espero que cambie!

Laura

Y llegó final de curso y así, el verano. Todos con la mente ocupada pensando en que van a hacer este verano. Los amigos, el tiempo libre, adiós a los madrugones durante un tiempo, en fin, todas esas cosas que tanto nos gustan.

Para mi son tres meses raros. El primero es el que más disfruto porqué todavía recuerdo la rutina del instituto y me siento bien haciendo cosas al aire libre o pasando el tiempo con quien quiero, el segundo mes es cuando veo el verano como algo normal y no lo valoro suficiente pero finalmente llega el tercer y último mes, en el que creo que todos nosotros aprovechamos al límite y si no recuerdo mal es el mes en el que me falta algo.

Durante el curso, pasamos muchas horas con nuestros compañeros mientras trabajamos, nos esforzamos, sudamos la gota gorda, reímos, incluso pasamos malos momentos que, cómo no, se quedan en nuestra memoria. Casi se podría decir que el instituto se convierte en nuestra segunda casa y dentro de ésta todos nuestros compañeros o amigos que, al fin y al cabo es la familia que escogemos.

Debemos tener claro que vamos al instituto a estudiar y a forjar nuestro futuro pero qué haríamos sin todos nuestros compañeros que tanto nos apoyan, nos ayudan a estudiar, que comparten sus conocimientos, nos hacen reir y obviamente hacen del instituto un sitio agradable. En estos momentos pensamos que el estudiar es un rollo, es aburrido, perdemos el tiempo pero quizás no nos damos cuenta de lo afortunados que somos siendo estudiantes, realmente creo que es muy buena vida.

Volviendo al tema principal, en el tercer mes me falta una cosa muy importante para mi. Echo de menos a todos mis compañeros, el orden que provoca el ser estudiante y que deberias tener presente, los momentos de máxima tensión y la gran satisfacción que da volver a tener en mente que queda x tiempo para que sea verano.

En conclusión creo que lo mejor que puedes hacer con algo que no te gusta (en este caso creo que a poca gente le gusta el instituto) es hacer que te guste, yo lo hice, encontré ese detalle de cooperación, de ayuda, de diversión y el saber que tengo un futuro por delante para conseguir que me gustase el instituto, ahora decidme, ¿vosotros también lo habeis encontrado?

Sergi

Avui, al Casal, hem tancat un projecte i una il·lusió. Fa una mica de pena pensar que ja s’ha acabat, però també necessitàvem descansar, penso. Ha estat dur fer la segona representació, cansats després del viatge, però ha valgut la pena. Us heu demostrat que l’èxit de la Massa no era casualitat, ni bona sort, sinó feina ben feta amb bons resultats assegurats. Ara que ja ha passat, us puc dir que a nosaltres també ens feia muntanya fer aquesta segona representació. No estàvem menys cansats que vosaltres i suposava més feina per a nosaltres profes que per a vosaltres. Per això era tan dur sentir allò de “no la fem!” (era una temptació tan gran!!!). Però calia sobreposar-se al cansament i pujar de nou a l’escenari per gaudir i fer gaudir de l’espectacle.
Una abraçada a tots i Moltes Felicitats per la feina feta!

Josep Maria

Ya se acaba el curso y con él una gran etapa en la vida de todos. Donde cada uno seguirá su camino y estudiará para lo que más le guste. Yo me he dado cuenta de que no seguiré más en este centro, que a partir de ahora también buscaré mi camino, conoceré a otras personas y aprenderé mucho más.

Pero antes de irme me gustaría dar las gracias tanto a Lola y a Aaron que fueron mis tutores y me ayudaron en muchas cosas como a la resta de los profesores. También quiero agradecer a todos aquellos que me han ayudado y acompañado en estos años que he estado aquí. La verdad es que os echaré de menos pero llevaré conmigo un gran recuerdo.

Con mucho cariño,

Carla

Buon giorno!

Quan ens van dir que no podríem anar de viatge de final de curs, ens vam endur una forta sotragada. Però nosaltres no ens vàrem rendir i amb insistència vam lluitar per dur a terme el viatge, ja que sabíem que seria realment una experiència inoblidable. I així ha estat.

Per què ha estat espectacular? Bé, per on començar?…

Després d’un dur viatge amb vaixell, a Sirmione ens van rebre amb els braços ben oberts. Tot i que poca estona, vam poder visitar la ciutat ràpidament i vam vorejar la península en un iot.

“A la vila de Verona, ens van cridar amoïnats”, perquè els faltava gent alegre que visités la ciutat de Romeu i Julieta! Que romàntic! I li vam tocar la teta…

L’endemà vam visitar la bella ciutat de Venècia, amb els seus bonics canals i la preciosa Basílica de San Marco. Quina pau va ser passar sota el pont dels sospirs amb góndola…

Al Lido di Jésolo, on era l’hotel, després d’un refrescant bany a la platja, vam llogar dues bicicletes quàdruples i aquesta població tranquil·la i harmoniosa, es transformà en un circ romà. Com a la pel·lícula de Ben Hur, nois i noies vam competir en una trepidant cursa pels carrers. Quin riure!

De Florència podríem dir mil meravelles, però una de les coses que més ens va impactar, va ser el Duomo. Una catedral immensa i decorada a la perfecció. El Ponte Vecchio, la plaça Signoria, el palau de Pitti, l’ambient, el menjar, l’hotel… Tot era impressionant però, el que ens va deixar exhausts, va ser el mític David de Miquel Angelo. A l’Acadèmia, tot just entrar em va cridar un company perquè anés on era ell i només girar el cap a la dreta, allà estava. Immens, majestuós, esculpit fins l’últim detall, amb només una onda perquè quedés clar la seva valentia per derrotar Goliath. El David de Miquel Angelo, és sens dubte, una de les peces clau de Florència.

Després de repassar-nos Florència en bicicleta, ja ens dirigíem cap a Lucca per dinar i visitar la població. Però encara faltava el millor del dia, la Torre de Pisa. Cap de nosaltres pensava que des de la punta de la torre ens arribaríem a marejar tant i tornar-nos sords. Van sonar les campanes just quan nosaltres érem al costat…

Però tot el que és bo s’acabava i el viatge no ha estat menys. Ara mateix des de l’autobús direcció a Vilassar, recordem amb enyorança però felicitat, un viatge que ha estat, i ara ja ho podem dir, espectacular!

Pau Castillo i Aaron

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Tant de temps pensant en el viatge i ara ja som aquí. Després de tants exàmens, deures, bronques i d’altres coses terroríficament escolars, ha arribat l’hora de gaudir d’una experiència inoblidable. Itàlia, ja som aquí! Crec que parlo per tots quan dic que aquesta nit passada pocs han pogut aclucar els ulls. Els nervis estaven a flor de pell. I després d’una llarga espera, avui al matí tots estàvem reunits davant la porta de l’institut per acomiadar-nos de pares i amics. La primera sorpresa l’hem tinguda al port de Barcelona, en veure que no anàvem amb “Grimaldi lines” sinó amb “Grandi navili veloci” i que el nostre estereotip de comoditat havia quedat per terra. Però tot i així el vaixell estava bé, el que potser ens fallava era que hi havia persones al terra. Però en el fons era divertit: hem estat jugant al Bartolo, hem rigut amb l’Enric, el profe de física, de les pintes de l’Altés. Bé, la veritat és que al vaixell no hem pogut fer massa més que menjar, dormir i riure entre nosaltres. De tota manera pinta bé. Ara, aquí des del llit penso en tot el que ens espera. Estirat en una llitera d’un petit camarot semblant al del Titànic, penso que la gran família de “El Retaule del Flautista” té per endavant una experiència única les seves vides. Bona nit!
Pau

Ha costat, però ja són tots a les seves habitacions. Hem arribat a l’hotel més tard de l’hora prevista (algú s’ha despistat a Verona i ha arribat amb retard a l’autocar), i això ens ha obligat a asseure’ns a sopar tot deixant els equipatges al vestíbul. El sopar venia molt de gust a tothom (macarrons, carn arrebossada i croquetes i gelat).

Havent sopat hem repartit les claus de les habitacions, amb les petites disputes inevitables encara que no hi havia gaire modificacions respecte dels agrupaments establerts al vaixell. El cas és que ara, després d’una bona dutxa, han anat sortint ben mudats i clenxinats a fer un tomb pel passeig marítim.El Lido di Jesolo és una llarga extensió d’hotels ran de les platges de l’Adriàtic. Hotels, botigues, bars, terrasses i tota l’oferta que un pot trobar en zones turístiques com aquesta.

El viatge està anant molt bé i especialment la convivència entre tots ells. Han estat dos dies de precarietat tecnològica i també de situacions d’incomoditat i fatiga (moltes hores al vaixell ahir i moltes hores d’atocar avui).  Ahir al vaixell i avui fins que no han arribat a l’hotel, no disposaven de cobertura WI-FI i això els impedia refugiar-se o escapar-se a través de les seves converses Watsapp. Quan avui hem arribat a l’hotel a les nou, abans de sopar ja havien esbrinat la contrassenya d’accés al WI-FI i s’han abocat amb autèntica passió a les seves pantalletes, fins aleshores mudes i amagades.

Aquesta precarietat l’han expressada en alguna ocasió en forma de queixa (rarament), però el més normal ha estat un anar-se habituant a la situació i un anar inventant mecanismes de diversió fantàstics que requerien sempre d’un bon nivell d’imaginació, cooperació i comunicació.Des dels jocs més innocents de l’esplai que ahir van omplir la coberta del vaixell, fins a un immens repertori de cançons de tots els estils avui a l’autocar. Potser l’abundància de recursos i la facilitat per accedir-hi, els converteix en persones molt més còmodes i menys imaginatives?

El viatge d’ahir al vaixell ens va permetre aprendre coses. M’han dit avui que algunes mares havien trucat a l’agència de viatges molt preocupades per la por i el perill que havien patit les seves filles pel fet d’haver anat en un vaixell en què viatjaven tot de persones des de Marroc fins a Gènova. Tots esperaven un vaixell una mica més luxós i amb més serveis i distraccions. En canvi era un transport de famílies que retornaven del seu país cap a Itàlia. La petita piscina del vaixell era buida, o la discoteca no va obrir (l’empresa deu creure que no cal oferir aquests serveis als marroquins, o que han de retallar despeses, o ambdues coses, vés a saber). En tot cas no era un creuer sinó un ferry senzill. En aquestes circumstàncies, algunes noies em van comentar el seu neguit perquè hi havia persones dormint als passadissos. Jo els vaig comentar que, quan de jove viatjava amb els meus amics a Mallorca també dormiem als passadissos amb els nostres sacs de dormir i no a les butaques, perquè les butaques són molt més incòmodes que el terra. I que em semblava que el problema no era tant les persones als passadissos sinó el fet que aquestes persones fossin marroquines. Suposo que és inevitable aquest tipus de recel envers persones que parlen diferent i que imagines com una amenaça (per suposat que no ho eren, pobra gent!). En qualsevol cas ha estat una ocasió única de viure directament l’experiència de la immigració, i per això deia que el viatge va permetre aprendre coses. Quan hem desembarcat a Gènova aquest matí, ja hi havia una llarguíssima cua de furgonetes extremadament carregades i a punt d’entrar a la panxa del vaixell per iniciar el trajecte de retorn durant uns dies a la terra llunyana. Emigració viscuda en primera línia i no a les notícies.

Estem viatjant i estem aprenent i convivint. Demà viurem Venècia. Segur que ens espera un gran dia.

Josep Maria

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia

Donde el corazón te lleve es una obra de Susanna Tamaro escrita el año 1994 donde se una abuela escribe unas cartas a su nieta (huérfana de sus padres y sin ningún otro familiar) cuando ella se va a estudiar a América después de aprobar la selectividad. La abuela cae enferma, ésta será una enfermedad mortal. La madre de la niña, llamada Ilaria, falleció en un accidente de tráfico cuando la niña era pequeña. También había muerto a causa de un accidente el señor Ernesto, el abuelo de la criatura. En las cartas podemos ver la relación que había mantenido la abuela con sus padres, con su hija Ilaria y con la nieta. Por desgracia la pobre abuela siempre había sido maltratada, si lo podemos llamar así, por la gente de su alrededor. Sus padres no la dejaban decidir, es decir, ella quería entrar a la universidad y como muchas otras cosas ellos no la dejaron. Cuando tuvo a Ilaria pensó que ella no sería como su madre y de tan buena y tan liberal que fue la niña pasaba de lo que la madre le decía y al final acabó con una relación nefasta. Al morir ésta, la nieta quedó a su cargo, con ella, durante la infancia, mantuvo una bonita relación. Compraron una rosa y un perro para simular el lobo y la rosa del libro del principito cuyo libro le había gustado mucho a la pequeña. Pero la adolescencia hizo cambiar a la niña y finalmente tuvieron una misma relación que mantuvo con Ilaria.

Éste ha sido un libro que gracias a las reflexiones que hace la abuela que a veces son un poco filosóficas te hacen volver a leer este fragmento e interpretar bien lo que quiere llegar a trasmitir, y a veces te hace pensar, te hace intentar llevar estas palabras al mundo real, al día a día. La frase que más me ha gustado de todo el libro ha sido la última que dice así: Quédate quieta, en silencio, y escucha a tu corazón. Y cuando te hable, levántate y ve donde él te lleve. Está muy bien pensar las cosas antes de hacerlas y realmente los humanos ya que tenemos esta habilidad la tenemos que aprovechar y sacarle el máximo partido posible pero, a diferencia de los otros seres vivos los humanos somos capaces de escuchar el corazón. A veces pensamos demasiado y no podemos o no sabemos escuchar lo que nos dice el corazón, lo que realmente sentimos, lo que realmente queremos hacer o queremos que suceda. Tenemos que ir más allá de las palabras, tenemos que llegar al fondo, a los sentimientos, que estos son los que de verdad nos hacen ser personas.

Júlia