LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.

Moltes vegades m’he preguntat si després de la mort hi ha alguna cosa, i de ser així, quina de de totes les religions existents?

Cada religió explica els orígens de la Terra d’una manera diferent a les altres, molt poques comparteixen els mateixos deus o creences, amb diferents rituals o depèn de quines també afecten a les lleis i vestimentes de la població.

Hi ha religions que diuen que els homes són millors que les dones i a vegades comparteixen el mateix futur per horrible que sigui.

Per desgràcia no es pot saber si passa alguna cosa després de la mort, així que tots haurem d’esperar per saber-ho.

Kevin

L’altre dia mirava a la televisió un programa titulat Encarcelados, on explicaven com vivien els delinqüents en una presó de Bolívia. Un grup de dones espanyoles complien condemna allà per haver traficat amb drogues i elles mateixes són les que expliquen el documental com es viu en aquell penal. És com una petita ciutat on hi ha restaurants, botigues, bars… Per gaudir d’aquests serveis s’ha de pagar i les presoneres fan servir els diners que els hi envien els amics i familiars. També utilitzen els diners per pagar el lloguer d’un dormitori i per anar al lavabo. D’amagat poden comprar droga a les botigues fàcilment.

Com és possible que la vida a les presons sigui tan variada d’un país a un altre? És injust que als presoners els tractin de manera diferent pel mateix delicte. Tots haurien de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. També haurien de complir la mateixa condemna pel mateix delicte.

Per una altra banda, no entenc per què s’ha de fer pagar per uns serveis bàsics, com són el dormir o anar al lavabo. Llavors, què passa si una persona no té diners, que no pot dormir sobre un matalàs ni fer les seves necessitats? És injust.

Com és possible que en una presó es pugui adquirir droga amb tanta facilitat? Allà dins no haurien de tenir aquests tipus de privilegis.

Tot plegat és injust.

Alex Ariza

Fa un mes vaig estar a Viena de viatge d’estudis. Per a mi allò va ser una experiència nova i genial, perquè tenia força llibertat respecte al que volia fer en cada moment. Jo anava amb un grup del qual n’era el més jove i per tant, el menys experimentat. No es que jo hagi viatjat molt durant la meva curta existència i em va fer molta il·lusió poder sortir del poble i veure una mica de món.

Tot i que el meu objectiu principal era aprendre l’ idioma, conviure amb la gent d’un altre païs, em va fer veure una altre manera de viure i relacionar-se, a part de divertir-me molt d’una manera una mica diferent (la primera discoteca a la que vaig i he d’anar fins a Viena).

En general, ha estat un viatge enriquidor i divertit.

Ferran

Al cap de tres mesos d’hospital, i altres dos més de vacances d’estiu, per fi he pogut tornar un dia sencer a l’institut.

Al matí, quan m’he llevat, estava molt nerviosa. Veure els meus amics i amigues, tornar a fer classes i veure els professors i conèixer uns de nous. No sabia com aniria, si la gent estaria contenta de tornar-me a veure o no, si s’em faria difícil tornar a concentrar-me a les classes… Però, quan vaig arribar, vaig estar molt feliç en tornar-me a trobar tot això que feia mesos que no feia. Pot semblar estrany, però no volia que s’acabessin les classes, s’em passaven massa ràpid i no volia que acabés mai.

Sé que de moment no aniré tots els dies, però els dies que hi vagi els aprofitaré al màxim, sempre amb bon humor. Havia sigut un dels dies més esperats des de fa molt de temps.

Salome

Tot va començar quan tenia sis anys a l’escola de música de Vilassar de Dalt, però no va ser fins als set, que la professora de solfeig ens va dir que havia arribat l’hora de triar un instrument. Vam tenir un temps determinat per pensar quin seria l’instrument el qual ens acompanyaria durant anys i anys.

Un dia, els meus pares em van preguntar quin era l’instrument que em feia més gràcia, tampoc hi vaig pensar gaire, però el que em feia més il·lusió era: el tambor. Cada vegada que m’ho preguntaven jo sempre els deia el mateix, fins que un dia em van dir que no podia tocar el tambor. Jo, decebuda, vaig haver de pensar-ne un altre fins que el fet de que el meu pare toqués el piano i en tinguéssim un a casa, em va ajudar decidir que aquell seria el meu instrument.

Va arribar un dia que la meva etapa a l’escola de música a Vilassar de Dalt es va acabar, i en vaig iniciar una altra, que és l’actual, a Premià de Mar. Recordo quan era petita, em van dir que quan acabés el quart curs i últim a l’escola de Vilassar em portarien a Premià, vaig estar tot el dia plorant perquè no ho volia. A Vilassar era tot tan familiar i on havia anat sempre, que no em podia imaginar haver de canviar, però al cap d’uns anys ho vaig anar assumint i al final em venia de gust i tot. L’escola de Premià tampoc és gaire gran, i m’ho he passat molt bé, a vegades sembla mentida que dos pobles veïns siguin tan diferents. El problema és, que aquesta etapa, també s’acaba.

Porto des de l’any passat tenint clar què vull ser de gran, vull ser professora de música. És la professió que em fa més il·lusió de totes i el que em surt millor, a vegades busco altres opcions, però no se me’n acut cap. Però el “problema” no és això, sinó que amb la meva professora de piano vam parlar sobre aquest tema, i una opció és fer el batxillerat musical a l’Oriol Martorell. Tot anava bé, fins que vaig descobrir com és de complicada la prova d’accés. Aquest any serà un any molt dur ja que hauré de tocar sis peces que són més altes que el meu nivell, i tot el que em falta de teoria que no és poc. La veritat és que cada vegada veig menys clar si hi entraré, però això si, m’hi esforçaré al màxim.

Anna

Cada persona nace con un sueño que desea alcanzar durante toda su vida, algunos lo consiguen y algunos no… A pesar de eso creo que siempre hay que intentarlo y conseguir llegar a la meta que te propones ya que es lo que tu corazón anhela.

La mayoría de gente sueña con grandes cosas como ser médico o empresario, pero para conseguir algo hay que esforzarse, sin ese esfuerzo diario nunca conseguirás lo que te propones y por eso existe toda esa gente que no consigue llegar hasta el final y se queda a la mitad del camino, como el que quería ser arquitecto y se quedó en albañil o el que quería ser político y se quedó en carterista.

Pero no todo lo son los trabajos, también hablo de metas que ponemos en nuestras vidas a veces hasta cosas demasiado simples, cosas que nos harán feliz.

Muchas han sido las veces que nadie me ha apoyado en mis opiniones o sueños y he tenido que irme ganando el respeto y el lugar donde estoy a base de arduo y continuo trabajo finalmente consiguiendo lo que quería y alcanzando mis metas, no había nada mejor que sentirse realizada, aunque me costara siempre lo hacia hasta el final.

No lo dejes nunca nada a medias por mucho que te cueste, aunque las cosas se tuerzan, aunque no haya ninguna oportunidad y aunque no te salga, siempre hay que seguir intentándolo hasta el último aliento, demostrándole así, a toda esa gente que dudó de ti, que podías hacerlo y de que ellos se equivocaban.

Nunca te dejes guiar por lo que digan los demás nadie tiene derecho a hablar de quien o como eres, nadie más que tu, y nadie más que tú decide lo que va a pasar en tu vida.

Carla

Heu vist la pel·lícula de Wall·e? No sé si ho recordeu, però tots els humans de la nau  van vestits de color vermell. En un moment donat, la publicitat anuncia que el color blau és el color de moda i per aquesta raó, immediatament tots es posen roba blava.

Doncs a la vida real passa exactament el mateix, la moda marca una tendència de fer i de vestir que la majoria de la gent s’encaparra a seguir. Personalment, m’impressiona molt la manera tan radical amb la que es canvia una moda. Un bon exemple en són els pantalons, fa uns quants anys recordo veure molta gent portant peto, i de cop i volta ens vam trobar en que era modern portar els pantalons baixats.

Ho he intentat, però m’és impossible deduir amb quins objectius es canvia una moda. Amb quina lògica es fa?

A més a més, com es fa? Ho decideix una o varies persones? Si jo ara volgués posar alguna cosa de moda com ho podria fer?

A veure, pensem-hi, podria enviar missatges a tot arreu dient que tothom es posés els pantalons al revés durant una setmana, llavors es posaria de moda? Ho provem? Seria divertit, però…..funcionaria?

Maria

El passat 19 d’agost vaig anar a Tossa de Mar a passar el dia amb els meus pares i uns bons amics de la família. Aquell dia va ser molt especial per a mi: va sortir la nena petita i juganera de dins meu.

Al arribar a Tossa, el primer que vaig fer va ser fer una abraçada als meus amics, i no sé per què i no és el meu costum, però em va fer molta il·lusió.

Al llarg del matí, vam anar pels carrers de la ciutat tot mirant les botiguetes que hi havia. Venien de tot: collarets, samarretes, quadres, banyadors… i tots els botiguers, amb la seva gràcia a l’hora de vendre, em van donar ganes de comprar-ho tot.

Vam dinar a un restaurant petit i acollidor, on la pasta estava molt bona. Havent dinat ens vam dirigir a la platja. L’aigua estava congelada, però sense pensar-m’ho dues vegades em vaig tirar de cap. Al treure el cap de l’aigua i veure tota la platja, el castell i la gent,  la nena que viu dins meu va sortir, i vaig començar a disfrutar d’aquell moment com ningú. Gaudia saltant les ones, jugant amb la sorra, passant una bona estona amb els amics… Va ser com si tingués cinc anys, on cada moment que vius, el disfrutés i sempre estarà present en la teva memòria.

Per mi, aquell dia a Tossa va ser genial, i estic segura que mai l’oblidaré! I ben segur que l’any que ve, quan hi torni, tornarà a sortir la nena petita que porto a dintre.

Mireia

Ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor força capgirat, empipat amb mi mateix perquè m’havia oblidat de fer una classe. No ho tinc per costum, això de deixar-me les classes, i de  fet no m’havia passat mai, però ara ja no ho podré dir. Quan després de l’esbarjo vaig tenir la mala pensada de fer una ullada a l’horari per confirmar que tenia classe amb quart C, havia trobat que a la franja de quarta hora hi havia escrit “TR” i que, al contrari del que em pensava, no tenia classe fins a l’hora següent! Així doncs, després d’expressar la meva sorpresa als companys presents a la sala de professors em vaig posar a treballar, tot esperant la classe següent.

A  l’hora de començar la classe em vaig adreçar ben carregat a quart C. Era la primera classe amb ells i em feia il·lusió començar el curs, però vaig trobar-me la porta tancada i, a través de l’ull de bou es veia l’Àngeles fent classe. Em va venir una suor freda mentre buscava el meu horari a la cartera i, en mirar-lo em vaig adonar que l’havia pifiat: La famosa TR ocupava la franja de l’hora d’esbarjo i no era cap classe! Em volia morir.

La pregunta va sorgir immediatament: com és que no m’han vingut a dir res? com pot ser que s’hagin quedat a l’aula tota l’hora sense dir ni piu? No sé què em feia sentir més malament, si haver comès un error, o notar que als meus alumnes no els sabia gaire greu (gens, en realitat) perdre’s aquella la primera classe del curs que a mi em feia tanta il·lusió. Era per tot això, ja ho veieu, que ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor tan capgirat. Estava desconcertat i desil·lusionat.

Josep Maria