LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta

Avui fa un mes, els Grallers Canyats de Mataró vam participar en un concurs, el pique de colles de grallers de Granollers. És un concurs en el qual es demostra les utilitats i les possibilitats que té, que pot tenir i que se li dónen als grups de grallers.

Quan vam aribar a la capital del Vallès Oriental, els membres del grup ens vam trobar a l’escenari del nostre espectacle. L’espera es va fer llarga, teniem moltes ganes de compartir la nostra música amb el públic i sobretot amb el jurat. Vam tocar quatre peces, una dues de tradicionals: el Bequetero amb l’Himne nocturn i el Toc de castells juntament amb l’Albertina; i dues peces bastant actuals: el mama mia amb el Saturday night i Accidentaly love de Smash Mouth. un cop acabada l’actuació i la dels demés grups, el jurat va procedir a deliberar a qui proclamarien guanyador.

Sorprenentment, vam guanyar nosaltres! Ens va fer molta il·lusió, va ser una disputa molt complicada, participavem amb gent que ananava a escoles superiors de música. Va ser una experiència molt gratificant, l’any que ve ens toca defensar el títol.

Gerard

L’aniversari. Sí, és allò que es celebra anualment. Avui m’ha tocat a mi. És curiós eh? Passen i passen els anys, sense adonar-te. Un, dos, tres, quatre… En aquesta època de l’adolescència m’agrada sumar anys.

Recordo que quan era petit donava igual el dia que fos el meu aniversari, cada diumenge es celebrava. Un pastís, els tiets, els avis, regals com un cotxe teledirigit, un joc, entre d’altres. Ara els gustos canvien, ja no vols ni joguines ni jocs de taula, roba en tens molta… Vols diners. T’agrada aquell ratolí que vas veure a Internet i amb els diners que et donen te’l compres. Vols estalviar pel viatge de fi de curs. O simplement t’agrada guardar diners.

En faig 15. M’agrada. Crec que quan ets petit t’agrada sumar anys però quan ja ets més grandet (uns 20 anys), no et fa tanta il·lusió. Has d’anar assumint responsabilitats que abans no tenies. La gent ja no et pren com aquell nen que li agradava jugar amb cotxes sinó que ara et veu com un petit home que ha d’assumir els reptes de la vida.

Moltes gràcies per invertir el vostre temps en llegir-me. Ens veiem!

Àlex.

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta

Des de ben petita sempre m’ha agradat molt l’aigua. Vaig començar el curset de natació quan només tenia vuit mesos, a la piscina de Vilassar de Dalt, però al cap de nou anys, ja n’estava una mica farta així que vaig decidir provar coses noves.

Ara fa set anys que faig natació sincronitzada a Mataró. La veritat és que vaig ser valenta a l’hora d’escollir aquest esport, ja que tothom em deia que era, si no el més dur, un dels esports més durs i que suposava més sacrifici. Els primers dies d’entrenament no em sortia res però amb constància i paciència vaig seguir lluitant.

El que més m’agrada de la sincro és el companyerisme que es crea, tant a dins, com fora de l’aigua. Dins del grup és vital que hi hagi bon ambient així que ens ajudem en tot el que podem. A més a més, en cada entrenament ens tirem a l’aigua a donar-ho tot i, per molt cansades que estiguem, sempre nedem amb tota la nostra energia.

Amb l’equip que he estat aquests últims anys hem anat als campionats d’Espanya i de Catalunya aconseguint una bona posició, això demostra que tot esforç obté la seva recompensa. Però, no tan sols s’han de tenir en compte els resultats del campionat ja que, al sortir de l’aigua, tens una sensació de felicitat i satisfacció indescriptible que diu molt de la rutina que acabes de nedar.
El públic no es pot arribar a imaginar totes les hores d’entrenament que hi ha darrere d’aquella actuació!

Marina

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

No fa gaire, vaig veure un programa de televisió on apareixia el famós cuiner Gordon Ramsay. És famós per escridassar i posar molta pressió als seus aprenents. Però aquest cop no es tractava d’això. Gordon Ramsay tenia un altre projecte al cap.
Es va dirigir a la presó de Brixton a Anglaterra amb la intenció de trobar alguns presos que sabessin cuinar. Un cop escollits, l’objectiu del programa era muntar un petit negoci de dolços en sis mesos. Al principi hi havia discussions i baralles entre els presos, però després ja van anar cessant. Tots els estris de cuina esmolats estaven molt restringits i el pobre Gordon havia de portar un manyoc de claus interminable per obrir i tancar armaris. El grup de presos va decidir posar-se com a nom de negoci “Bad Boys’ Bakery” (pel meu gust és un nom bastant “cutre”).

Quan Gorndon venia totes les magdalenes i pastissos a la ciutat, preguntava als clients què els semblava que tot aquell menjar ho haguessin fet uns presos. Sorprenentment la gent opinava que era millor, que estava molt bé que els presos tinguessin alguna bona cosa a fer.

Jo penso el mateix, ja que una presó no només hauria de sevir per castigar els homes que hagin fet un delicte, sinó per aprendre coses noves.

Helena

Des de petits ja ens ensenyen que per guanyar-nos la vida i viure mitjanament bé s’ha d’estudiar. I els professors i pares de ja ens preguntaven de què ens agradaria treballar, però llavors semblava que teníem més clar el que ens agradava i ens semblava més fàcil respondre a aquella pregunta. Una decisió important que hem de prendre és saber a què dedicar-nos. El problema és, que van passant els cursos i et vas fent gran, llavors arriba el moment que hauries de tenir més o menys clar què estudiar i comences a dubtar, probablement ja no t’interessa l’ofici que volies fer o et feia gràcia quan erets petit. 

Però també n’hi ha que ja saben a què dedicar-se, a mi també m’agradaria saber-ho, perquè de moment no ho tinc clar, però encara tinc temps de pensar-m’ho, i a finals d’aquest curs espero tenir clar quin batxillerat triar.

Aina

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

Les pel·lícules i novel·les que parlen sobre els extraterrestres sempre en parlen d’ells com una raça superior, una raça que si trobés el nostre petit món anomenat terra, l’invadiria i el destruiria sense cap complexació.

Jo moltes vegades m’he parat a pensar, que en tot l’univers no hi pot haver vida més enllà del nostre planeta, però després penso que clar, si l’univers és infinit tal com diuen alguns científics el més normal seria que hi hagués més vida no? I en el cas de què hi hagués vida, per què han d’estar més avançats que nosaltres?

L’univers ens amaga moltes coses, com és possible que l’univers sigui infinit? Mai en tota la meva vida m’he arribat a explicar com és possible que existeixi l’infinit, tampoc m’he explicat mai que fan els forats negres, tampoc perquè vam tenir tanta sort de caure en aquest planeta.

Un altre tema, que mai no se per què el relaciono amb l’espai és la mort, veig l’espai i la mort com una relació, quan mors deu ser com que ja no existeixes, no ets res, és inimaginable, com l’univers. Moltes vegades he somiat que moria, però no parava d’existir, em reencarnava en un nadó, aleshores penso, potser el cristianisme s’equivoca amb què quan mors vas a un núvol que flota enmig de vés a saber on, penso que el cristianisme és una gran estafa, creada per a que la gent no li tingui por a la mort.

Parlar sobre l’espai, i la mort que penso que són dos temes relacionats, em posa els pèls de punta.

Pau