LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi

Tots hem viscut mil moments incòmodes durant la nostra vida. Si no en són mil, n’hi ha molts. I quan no et passen a tu, el fet és que poden arribar a fer gràcia i tot.

L’altre dia, a l’autobús, en vaig presenciar un, un d’aquells que et fan quedar en ridícul.  La cosa va anar més o menys així; una noia va pujar a l’autobús i quan va alçar el cap, va reconèixer algú, va alçar la mà i saludà gairebé eufòricament. La persona que hi havia darrere de la qual realment havia saludat la noia, coneixia bastant bé a la noia pel que va semblar, i també va semblar que estiguessin enfadats, o al menys, la noia amb el noi ja que la noia va passar olímpicament del noi. El noi en qüestió, s’havia aixecat per abraçar-la i la noia va asseure’s, sense quasi ni mirar-lo, al costat del noi del seu davant. El noi va quedar amb un pam de nas i va romandre mig estirat amb cara d’emprenyat durant tot el viatge. Pobre.

Ara feia molt de temps que a mi no em passava res d’això i no me n’havia adonat de l’absència d’aquells moments. Però fa tot just unes setmanes van tornar els moments incòmodes.

El primer moment incòmode que se’m va presentar va ser un dia que anava a entrenar, quan de sobte, va passar un cotxe. Dins del qual hi havia el meu profe d’ètica,  però no me’n vaig assabentar fins que l’automòbil gairebé havia passat. Gràcies cervell d’alta velocitat ! 😀

I el darrer moment incòmode que he viscut va ser el fet de trobar-me amb un amic que havia marxat del institut i feia temps que no parlàvem. El que va ser incòmode no va ser pas trobar-me’l, sinó que me’l vaig trobar a l’autobús que anava de Barcelona a Vilassar. És a dir, una hora asseguts, amb l’autobús a petar i sense cap tema de conversació. Parlo dels silencis incòmodes. Les poques paraules que deixava anar el meu amic amb la seva potent veu, només feien que espantar a tres o quatre del autobús, però no aconseguien treure un tema del qual poder parlar-ne.

Personalment, penso que els silencis incòmodes i aquells moments en que t’aixeques en mig de la classe i notes totes les mirades clavades al teu clatell, són el pitjors de tots. Espero que la meva sort amb aquests moments s’acabi aviat!

Carla

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

L’altre dia estava a la cuina amb la finestra oberta i em va venir una onada de vent . El primer que vaig dir va ser “fa olor a All !!!”.  La meva família es va acostar i tots vam tancar els ulls i vam somriure. Pensareu que estic parlant de l’All que acostumem a menjar però ja veureu com no es així.

Quan jo era petita anava amb la meva família a All, un petit poblet de la Cerdanya.  La veritat és que no és molt gran. És un poblet discret en el qual no et dona temps de perdre’t. Té uns 150 habitants, una església i unes quantes casetes. Sempre anàvem per a la època de la castanyada perquè teníem una casa llogada amb uns amics.

D’aquesta casa recordo moltes coses com per exemple que era una d’aquelles típiques cases velles a les que vas de vacances,  tota de fusta i amb aquelles escales que sempre grinyolen. Amb els sostres no molt alts i que al final acabes fart de donar-te cops contra ells  i amb no gaires habitacions. Una casa en la que tens fred però que això és el que la fa més acollidora i en la que al encendre la llar de foc voldries quedar-te atrapat allà per sempre.  Amb un menjador gran en el que ens reuníem cada nit per parlar dels anys que feia que no ens vèiem i que sempre tindríem aquella casa com a excusa per veure’ns. Amb un jardí molt gran que donava  a un bosc amb un petit rierol que passava per allà i en el que de petites havíem construït cabanyes.

El que mai oblidaré és aquella olor a vell tant acollidora, una olor a fred, a hivern, a foc, per a mi una olor a felicitat. L’altre dia la vaig olorar i em vam venir tots els records que tinc sobre All i sobre la casa. La veritat és que ja fa molt que no vaig a All per això l’altre dia vaig intentar aprofitar aquell moment que a vosaltres us semblaria insignificant però que a mi em va fer reviure la meva infància.

Cristina

“¿Realmente la quieres perder?”, una pregunta que me hacía mucho últimamente.. al principio era directa i clara la respuesta: me daba igual, pensaba que podría llegar a pasar sin ella, pero ahora..veo que no es así, que por una simple frase mal interpretada no se tiene que ir todo a la mierda. Orgullo: una palabra, un sentimiento, una emoción.. llámalo como quieras.. una palabra que no me gusta, p…ero que no consigo quitármela de la cabeza. El orgullo a veces no es malo, pero si se abusa de él puedes a llegar a perder cosas muy importantes en tu vida. Antes no quería saber nada de ella, me había molestado mucho esa frase.. una frase sin sentido, y pasamos de estar casi todo el día juntas, a distanciarnos, mucho… muchísimo. Le he llegado a desear el mal, y ahora me doy cuenta, que a veces parece que tenga 2 años. A veces te aceleras, no quieres pensar en otra cosa, crees que tienes la razón al 100% y no así, es ahí cuando tienes que parar los pies, pensar, reflexionar, respirar hondo 3 veces, dejar el orgullo a un lado e ir a luchar por lo que quieres, para recuperar o no perder eso tan bonito, una amistad. Una amistad que lleva viva mucho tiempo, momentos únicos e irremplazables. La quiero, aunque a veces me cueste reconocerlo y el orgullo me pueda. Ella es mi mejor amiga, la que siempre ha estado a mi lado cuando más lo he necesitado y sé que lo seguirá haciendo, la que me aguanta y me quiere a pesar de todos y cada uno de mis defectos que se que son muchísimos, la que cuando estoy mal sabe sacarme una sonrisa.. todo esto se lo agradezco. Tal vez sea eso.. veo que es tan buena conmigo que me aprovecho de eso, aun que no lo haga adrede.. no solo me ha pasado con ella.. con mucha más gente, y sobretodo gente que quiero con locura, por las que daría la vida si hiciera falta. Todo el mundo me lo decía: “¡Por culpa de tu puto orgullo vas a perder muchas cosas!”, así ha sido, espero que este a tiempo de no perder a nadie más.. lo siento.

Te quiero Andrea.

Són les 23:06 d’un repetitiu i avorrit diumenge dia 27 d’octubre. Em trobo situat en una posició gairebé paral·lela al terra, davant de l’ordinador, escrivint un text que fa 8 dies que havia d’haver penjat. Segueixo encara amb l’estrafolari pentinat que el coixí m’ha perfilat aquesta nit. I si no recordo malament, demà tinc un examen que gairebé no he estudiat. Sí nois, aquest sóc jo. La veritat, no sé si molts de vosaltres m’heu vist actuar en el meu hàbitat natural, però els que ho han vist i ho saben, us ho poden explicar.

Cada dia em llevo quan gairebé ja són les vuit, m’aixeco ràpid, esquivant els crits i les amenaces de tota la meva família, esmorzo quatre coses que enxampo per allà i pujo ràpid a vestir-me. Quan ja ho tinc tot llest, baixo altre cop camí de la porta, i llavors recordo que m’he deixat alguna cosa, però penso i em dic “bah tampoc no et farà falta”. Faig tot el camí fins a l’institut amb el meu germà al costat dient-me burro i altres “paraules tendres”. Segons ma mare ell expressa així el seu “amor”. Bé, en arribar manicomi, perdó institut, corro fins a la meva classe, i si tinc sort, el profe encara no ha arribat. Entro a classe i en Ricard m’etziba un copet de res, mentre el professor entra a classe i comença  un altre dia a l’institut. Obro la motxilla i descobreixo que m’he deixat un boli, la maquineta, la bossa de gimnàstica i a més el jersei em sobra perquè fa calor. A l’hora del pati, desconnecto i ric una mica amb els meus amics i faig les xorrades que em descriuen tal com sóc. Sona el timbre i cap amunt, i com era d’esperar, a la meva cadira hi falta un cosa. La motxilla. I torna avall.

I després… bé, saps que et dic? Com que no crec que a ningú li interessi la rutina d’un adolescent despistat, millor ho acabem aquí, i si algú vol saber més de mi, que m’ho pregunti, que dona menys feina.

Narcís

Faig bé? La veritat no sabria que dir, una acció que per a tu és bona pot ser perjudicial o fins i tot terrible per a un altre.

El fet és que no es pot saber si el que has fet es irrefutablement bo, per posar un exemple explicaré una història real que va passar en un campament americà situat a l’Irak.

El que va passar és que un soldat americà va ser traslladat a aquest campament. Aquest soldat estava encarregat de vigilar amb el seu rifle tot el que passés al campament. El fet és que aquest soldat mai havia disparat a ningú, i el que feia cada matí era apuntar a un blanc dues-centes vegades i s’anava a cobrir el seu lloc. Van passar dos anys i no havia passat res de nou, el soldat s’estava desesperant perquè no havia fet res important durant dos anys i sabia que la setmana següent tindria que tornar cap a casa seva, perquè en aquella zona ja s’havien acabat els comflictes, i va decidir agafar el seu rifle i en la seva posició disparar a cinc persones a l’atzar. El cas és que les cinc persones a les que va disparar eren cinc persones que havien fet crims que podien ser jutjats amb la cadena perpetua i també amb la pena de mort. El soldat després d’aixó va ser jutjat i va sortir il•lés de qualsevol crim que haguès comés.

Jo, després d’escoltar aquesta història em vaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió de que aquella no era una bona acció, però em podria estar equivocant ja que altres persones poden pensar diferent.
Ara mateix, sempre que hagi de fer res important em faré aquesta pregunta: Faig bé?

Guillem

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta

Primer de tot us ho voldria explicar tot més detalladament. Abans, i per abans vull dir fa quatre dies, el meu ordinador era horrorós i no en el sentit físic, que també, sinó en que era molt lent, per exemple: quan obries un document de word l’ordinador es tornava boig i quasi sempre es reiniciava. Fins que el dimecres passat vam anar a recollir el nou ordinador a la botiga. Estic molt content i, com dimecres i dijous va ser vaga em vaig passar tot el dia enganxat al ordinador. És fantastic poder jugar a videojocs amb total fluidesa, tenir oberts mil programes, etc. A sobre físicament aquest ordinador és molt més bonic, tot el que pot ser un ordinador, però estic molt feliç.

L’únic que no m’acaba de convèncer d’aquest ordinador és el sistema operatiu que és el Windows 8, que no m’agrada. Em costa situar-me: té com dos escritoris, les aplicacions te les has de descarregar del Windows store, però suposo que ma mare te raó quan diu que ja m’acostumaré.

En general estic feliç amb el nou ordinador.

Jesús Valera