LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’estic adonant, com segurament molts de vosaltres, que a l’adolescència canviem, no només en l’aspecte físic, sinó mentalment també. Ja no som el fills del papa i de la mama (com alguns diuen), prenem les nostres pròpies decisions i no els hi fem tant de cas, nosaltres canviem de personalitat i volem ser diferents als altres.

Us explicaré com he arribat a aquesta reflexió. Primer em vaig fer un segon forat a l’orella, i això em va fer sentir diferent, però després vaig voler uns altre al cartílag i després dos més a l’altre orella. Al cap d’un temps em vaig voler fer el pírcing al nas, encara que els meus pares no estiguessin d’acord me’l van deixar fer per raons personals. A l’estiu em vaig posar metxes blaves, i m’agradava perquè em deia: “Ja no ets com tothom”. M’agrada ser així diferenciar-me, encara que quan els hi dic als meus pares que em vull fer més forats o algun tatuatge no em deixen, els puc entendre perquè encara sóc petita i no volen que me’n penedeixi quan sigui més gran. Però també ens fem més rebels i amb els pares no els hi tenim tant de respecte, i quan jo em volia fer una dilatació a l’orella ells no em van deixar, però jo ara me l’estic fent en contra seva. A vegades no els hi parlo com ho deuria fer i ho sé, però la meva mentalitat ha canviat i no sóc la nena petita d’abans.

Encara que m’estigui fent gran, estic prenent les meves decisions i sóc més rebel que abans, als meus pares no els hi faig tant de cas com abans i no els escolto tant, per sort, encara sé que ells estaran allà per mi i que faci el que faci sempre em donaran bons consells i, no perquè algun dia m’enfadi amb ells i em porti malament, no em deixaran d’estimar.

Salomé

El món dels somnis, és inacabable. No estic aquí per parlar-vos dels meus somnis i desitjos, sinó que dels somnis als que em refereixo són aquells que tenim a la nit, quan dormim. Bé, si estàs dormint i és de dia també pots somiar, que quedi clar, no sempre ha de ser de nit, ho he dit així perquè quedava millor.

Hi ha dos, o potser tres, tipus de somnis: els “bons”, els malsons, i els eròtics (que normalment són bons). Dels “bons” gairebé mai ens en recordem. Els malsons, en canvi, perduren en la nostra ment per sempre (o quasi sempre), fins i tot sé amb la total seguretat que cada un de vosaltres recordarà, com a mínim, un malson que va tenir quan era petit. És lògic, per això, que ens en recordem, ja que al ser petits ens sobtaria molt. Ara, quan tinc malsons, molts cops els intento “modificar” perquè surtin bé, ja que sovint sóc conscient de que estic dormint; si no ho aconsegueixo, em desperto i torno a tancar els ulls amb l’esperança de canviar de somni.

Al despertar-me, de vegades me’n adono que molts dels meus somnis són del tot il·lògics. Això no em sorprèn tan com el fet de que quan ho estava somiant donava absolutament per suposat que allò era el més normal del món mundial. De vegades em passen coses molt estranyes i no sé si a vosaltres també, per això he decidit posar-vos-en un exemple i així sabreu a què em refereixo: No us ha passat mai que de sobte us desperteu com si estiguéssiu caient? I, oi que, després d’obrir els ulls i comprovar que estàs damunt el matalàs, mires a banda i banda per si algú t’ha vist? Oi que et sents ximple? És que a mi em passa. Si mai heu viscut aquesta experiència, no em prengueu per boja, si us plau.

Sabent-me molt de greu deixarem de banda el tema dels somnis eròtics.

Maria

És possible que et preguntis sobre el teu futur i et diguis a tu mateix el que vols fer o vols estudiar, com per exemple; vull tenir un treball d’èxit i que em proporcioni diners o, a vegades veus a gent amb tratjes i diners, i ja creus que allò és èxit. Però això no és èxit, si vols fer el que aquesta gent fa, és només pels diners.

Però hi ha gent que somia amb coses que fer, dedicar-se…però no deixen de posar-se escuses com; és molt difícil arribar, no tinc recursos per fer-ho , no sé el suficient… Però tot això és mentida, el recurs més important està al teu cap. Si vols fer realitat el teu somni, t’esforçaràs cada hora, cada moment per fer-ho possible, però pensa que la competència serà brutal. Mentre tu estiguis dormint, altres estaran treballant per ser millor que tu, mentre tu estiguis menjant seguiran treballant per ser millors que tu. Mai t’acomodis en el teu talent, perquè d’altres seran deu vegades millor que tu si no treballes dur.

Quan tens la teva idea o somni, la gent del teu costat et dirà que siguis realista, fins i tot tu mateix penses que és impossible, però jo em pregunto, per què ser realista? Si quan estàs sent realista, estàs tancant i acceptant que aquell somni de impossibilitat es compleixi.

L’èxit és un u per cent de talent i un noranta-nou per cent de treballar el teu talent per millorar-ho. Això vol dir que si tens un talent en alguna especialitat, no paris de treballar i esforçar-te per millorar l’habilitat en el teu talent. Perquè si no mai arribaràs a ser ningú. El preu de l’èxit és altíssim, però la recompensa també. Si t’arrisques perdràs moltes coses bones, però en guanyaràs d’altres.

I si arribes, tothom que et deia que mai ho faries, vés i digue’ls que ja ho has fet.

Sergio

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi

Tots hem viscut mil moments incòmodes durant la nostra vida. Si no en són mil, n’hi ha molts. I quan no et passen a tu, el fet és que poden arribar a fer gràcia i tot.

L’altre dia, a l’autobús, en vaig presenciar un, un d’aquells que et fan quedar en ridícul.  La cosa va anar més o menys així; una noia va pujar a l’autobús i quan va alçar el cap, va reconèixer algú, va alçar la mà i saludà gairebé eufòricament. La persona que hi havia darrere de la qual realment havia saludat la noia, coneixia bastant bé a la noia pel que va semblar, i també va semblar que estiguessin enfadats, o al menys, la noia amb el noi ja que la noia va passar olímpicament del noi. El noi en qüestió, s’havia aixecat per abraçar-la i la noia va asseure’s, sense quasi ni mirar-lo, al costat del noi del seu davant. El noi va quedar amb un pam de nas i va romandre mig estirat amb cara d’emprenyat durant tot el viatge. Pobre.

Ara feia molt de temps que a mi no em passava res d’això i no me n’havia adonat de l’absència d’aquells moments. Però fa tot just unes setmanes van tornar els moments incòmodes.

El primer moment incòmode que se’m va presentar va ser un dia que anava a entrenar, quan de sobte, va passar un cotxe. Dins del qual hi havia el meu profe d’ètica,  però no me’n vaig assabentar fins que l’automòbil gairebé havia passat. Gràcies cervell d’alta velocitat ! 😀

I el darrer moment incòmode que he viscut va ser el fet de trobar-me amb un amic que havia marxat del institut i feia temps que no parlàvem. El que va ser incòmode no va ser pas trobar-me’l, sinó que me’l vaig trobar a l’autobús que anava de Barcelona a Vilassar. És a dir, una hora asseguts, amb l’autobús a petar i sense cap tema de conversació. Parlo dels silencis incòmodes. Les poques paraules que deixava anar el meu amic amb la seva potent veu, només feien que espantar a tres o quatre del autobús, però no aconseguien treure un tema del qual poder parlar-ne.

Personalment, penso que els silencis incòmodes i aquells moments en que t’aixeques en mig de la classe i notes totes les mirades clavades al teu clatell, són el pitjors de tots. Espero que la meva sort amb aquests moments s’acabi aviat!

Carla

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

L’altre dia estava a la cuina amb la finestra oberta i em va venir una onada de vent . El primer que vaig dir va ser “fa olor a All !!!”.  La meva família es va acostar i tots vam tancar els ulls i vam somriure. Pensareu que estic parlant de l’All que acostumem a menjar però ja veureu com no es així.

Quan jo era petita anava amb la meva família a All, un petit poblet de la Cerdanya.  La veritat és que no és molt gran. És un poblet discret en el qual no et dona temps de perdre’t. Té uns 150 habitants, una església i unes quantes casetes. Sempre anàvem per a la època de la castanyada perquè teníem una casa llogada amb uns amics.

D’aquesta casa recordo moltes coses com per exemple que era una d’aquelles típiques cases velles a les que vas de vacances,  tota de fusta i amb aquelles escales que sempre grinyolen. Amb els sostres no molt alts i que al final acabes fart de donar-te cops contra ells  i amb no gaires habitacions. Una casa en la que tens fred però que això és el que la fa més acollidora i en la que al encendre la llar de foc voldries quedar-te atrapat allà per sempre.  Amb un menjador gran en el que ens reuníem cada nit per parlar dels anys que feia que no ens vèiem i que sempre tindríem aquella casa com a excusa per veure’ns. Amb un jardí molt gran que donava  a un bosc amb un petit rierol que passava per allà i en el que de petites havíem construït cabanyes.

El que mai oblidaré és aquella olor a vell tant acollidora, una olor a fred, a hivern, a foc, per a mi una olor a felicitat. L’altre dia la vaig olorar i em vam venir tots els records que tinc sobre All i sobre la casa. La veritat és que ja fa molt que no vaig a All per això l’altre dia vaig intentar aprofitar aquell moment que a vosaltres us semblaria insignificant però que a mi em va fer reviure la meva infància.

Cristina

“¿Realmente la quieres perder?”, una pregunta que me hacía mucho últimamente.. al principio era directa i clara la respuesta: me daba igual, pensaba que podría llegar a pasar sin ella, pero ahora..veo que no es así, que por una simple frase mal interpretada no se tiene que ir todo a la mierda. Orgullo: una palabra, un sentimiento, una emoción.. llámalo como quieras.. una palabra que no me gusta, p…ero que no consigo quitármela de la cabeza. El orgullo a veces no es malo, pero si se abusa de él puedes a llegar a perder cosas muy importantes en tu vida. Antes no quería saber nada de ella, me había molestado mucho esa frase.. una frase sin sentido, y pasamos de estar casi todo el día juntas, a distanciarnos, mucho… muchísimo. Le he llegado a desear el mal, y ahora me doy cuenta, que a veces parece que tenga 2 años. A veces te aceleras, no quieres pensar en otra cosa, crees que tienes la razón al 100% y no así, es ahí cuando tienes que parar los pies, pensar, reflexionar, respirar hondo 3 veces, dejar el orgullo a un lado e ir a luchar por lo que quieres, para recuperar o no perder eso tan bonito, una amistad. Una amistad que lleva viva mucho tiempo, momentos únicos e irremplazables. La quiero, aunque a veces me cueste reconocerlo y el orgullo me pueda. Ella es mi mejor amiga, la que siempre ha estado a mi lado cuando más lo he necesitado y sé que lo seguirá haciendo, la que me aguanta y me quiere a pesar de todos y cada uno de mis defectos que se que son muchísimos, la que cuando estoy mal sabe sacarme una sonrisa.. todo esto se lo agradezco. Tal vez sea eso.. veo que es tan buena conmigo que me aprovecho de eso, aun que no lo haga adrede.. no solo me ha pasado con ella.. con mucha más gente, y sobretodo gente que quiero con locura, por las que daría la vida si hiciera falta. Todo el mundo me lo decía: “¡Por culpa de tu puto orgullo vas a perder muchas cosas!”, así ha sido, espero que este a tiempo de no perder a nadie más.. lo siento.

Te quiero Andrea.