LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest estiu vaig anar una setmana de vacances a Sardenya, Itàlia. Uns dies abans de marxar, vam anar a comprar al Decathlon, aletes i ulleres de busseig per fer Snorkel. A Sardenya hi ha platges d’aigües cristal·lines amb gran varietat de peixos. Mai havia bussejat, atès que tenia por del mar i els seus éssers inexplorats per mi. Diuen que el desconegut fa por.

El primer cop va ser a una illeta a prop de Sardenya. Hi vam anar amb una llanxa, vam posar l’àncora, i el meu pare i jo vam baixar; mentrestant ma germana es va quedar a la llanxa vigilant-la. Quan ja m’havia posat les aletes i les ulleres, em vaig sentir incapaç de mirar per sota d’aquelles aigües, de la por que tenia. Però el meu pare, em va agafar la mà, perquè tingués confiança, i vam anar nedant pel voltant de l’illa. Tenia els ulls ben obert i estava bocabadada davant de tot aquell món, que per mi era nou.

La velocitat que agafaves amb aquelles aletes, era sorprenent. Però el més impressionant era la sensació: una tranquil·litat sensacional i només estava pendent de la meva respiració. Era com si no m’importés res del que passava a l’exterior. Mai havia sentit aquesta sensació tant plaent, imagino que és com estar al paradís.

Des d’aquell dia, m’ha interessat molt el tema del busseig, sobretot, m’ha ajudat a conèixer més sobre el mar. Crec que és un espai preciós, grandiós i imprevisible; ja que mai saps què et pots trobar.

De vegades cal mirar més enllà de les nostres pors per poder descobrir coses increïbles.

Marta

Quan s’apropa l’aniversari , el Nadal o algun moment especial en que es celebri alguna cosa i s’hagi de fer un regal, normalment ens trobem amb el dilema de què podem regalar.

En primer lloc, saber quant ens volem gastar i partir d’aquí intentar buscar alguna cosa d’aquest preu. Si coneixem molt bé la persona, serà més fàcil saber el que li pot agradar o que li fa falta, no hem de comprar alguna cosa que a nosaltres ens agrada sinó pensar què li agrada a l’altra persona, en definitiva és personalitzar el regal, però això no passa sempre, ja que avegades hem de fer un regal a persones que no són tan properes a nosaltres i no sabem les seves aficions o gustos personals. En aquestes ocasions crec que el més adient és comprar alguna cosa que ens agradi a nosaltres.

Molta gent pensa que un regal agrada més o menys depenent dels diners que s’han gastat, però un regal no simplement es basa en la qualitat o el preu que costa. No cal que sigui molt car, pot ser una cosa feta per un mateix.

Laia

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea

Avui m’he aixecat amb ganes d’escriure. Sí, ja sé que no em tocava penjar un escrit avui però mira, crec que tampoc està malament escriure de més. Cada dia penso més en el meu futur. De petit era tot tan bonic, volia ser futbolista però amb el pas dels anys em vaig adonar que era una professió on molt poca gent la podia practicar professionalment i tampoc és que jo fos un noi molt bo jugant a futbol. Ja sé el que vull estudiar, fa anys que ja ho sé (informàtica) però tinc bastants dubtes amb les coses que puc escollir. Batxillerat i universitat? Faig un grau mitjà o què faig? Cada vegada que hi penso em complico més i la veritat és que, ja sé que encara queda, però m’agrada tenir les coses pensades.

Quina és la millor opció? Sempre he volgut anar a la universitat però últimament hi dubto massa. Espero que, esculli el que esculli, sigui l’opció correcta i em vagi bé.

Àlex.

Ara farà uns dies vaig tornar a mirar una pel·lícula titulada “Siete almas”.

Ben Thomas, el protagonista d’aquesta pel·lícula, està deprimit i turmentat per un error del passat on un accident de cotxe va endur-se la vida de 7 persones (inclosa la seva dona) i el va deixar com a únic supervivent. És aquest l’esdeveniment que el porta a voler-se matar, no sense abans decidir a qui donar els seus òrgans. Ben intenta compensar el seu error i es fa passar per un empleat d’hisenda, ajudant així a 7 desconeguts escollits que necessiten ajuda desesperadament, ja sigui financera, mèdica etc. Les set ànimes que ajuda són: el seu germà, donant un lòbul pulmonar; una treballadora de serveis socials, donant part del seu fetge; un entrenador d’hoquei júnior, a qui dóna un ronyó; una dona que esta sent maltractada per la seva parella, que ajuda donant-li una nova llar on viure a ella i als seus fills; un venedor de carn vegetarià que és cec i li dona els ulls i una dona amb una estranya malaltia al cor, de qui s’acaba enamorant.

La veritat és que sempre que veig aquesta pel·lícula se’m posa la pell de gallina, té un argument impactant i un final emotiu al morir ajudant a la dona de la qual s’enamora. La sola idea de pensar que hi ha persones que donen parts del seu cos desinteressadament per tal que altres puguin viure, és fascinant i admirable. Quan vaig acabar de mirar aquesta pel·lícula vaig pensar en la sort que tenia comparat amb totes aquelles persones i en la fortuna que tenim d’estar envoltats d’aquests petits herois que han salvat a tanta gent.

Marta

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Últimament he estat observant el meu voltant i m’he fixat en que cada vegada hi ha més supermercats. Deveu estar pensant que és un tema una mica estrany per fer un escrit però ara veureu que és molt més proper del que vosaltres us penseu. I és que en aquests últims mesos he observat un augment notable en la quantitat de súpers: que si Mercadona, que si Sorli, que si Dia… No hi ha lloc on no hi hagi un supermercat.

Això em porta a la conclusió de que cada vegada consumim més. La població creix a una velocitat vertiginosa i òbviament cada vegada es necessiten més productes. Aquesta situació està relacionada directament amb l’escalfament global, el canvi climàtic i altres mil històries més que comporta l’elevat consumisme.

Fins fa relativament poc, a Vilassar, per exemple, només hi havia el mercat local amb quatre paradetes i el Condis del centre. En canvi, ara hi ha el nou mercat, el Condis, el Sorli… I poso punts suspensius perquè fa dos dies que van començar les obres d’un altre supermercat. És increïble com en pocs anys pot canviar tot d’aquesta manera.

 En la meva opinió, estic en contra del consumisme massiu, tant a nivell global com personal. A vegades comprem productes que realment no necessitem i això ho hauríem de tenir en compte. Així doncs, la societat dels països desenvolupats s’està acostumant a un ritme de vida basat en el consum i això, de cara el futur, serà un greu problema.

Marina

Em dic Pau Comas i faig 4rt de la ESO, l’any passat, ens van venir a parlar sobre el nostre futur, ens van explicar que a 4rt ja hauríem de prendre decisions sobre el nostre futur. Jo des de ben petit que sé el què vull fer, vull fer INEF.
Sempre he pensat que hauria de passar pel batxillerat científic, no estava molt segur de si ho podria fer, tal i com m’havien explicat, per la seva dificultat. Quan va arribar l’hora de triar l’itinerari no vaig tenir altra opció que triar el científic tal de preparar-me per l’any que ve, però fa unes setmanes em van explicar que hi havia la possibilitat d’accedir a INEF sense haver de fer el batxillerat científic, existeix un mòdul especialitzat, un mòdul perfecte per a mi.

Moltes persones em critiquen pel simple fet de no voler estudiar batxillerat, però si no el faig es perquè penso que aquest mòdul serà el millor per a mi. Tinc ganes d’entrar en aquest mòdul per poder fer el que de veritat m’agrada i m’apassiona, per poder arribar a tenir un bon futur.

Pau

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

Crec que parlo en nom de tots quan dic que el viatge de final de curs de 4rt és la cosa més esperada des de que entres a l’institut. És per molts el comiat d’estar amb els amics a l’escola, i per mi serà el comiat de compartir moments màgics amb tots els meus amics.

Els professors ens amenacen amb quedar-nos sense pati, estar una estona més a classe després de que soni el timbre etc. A quart ens amenacen amb quedar-nos sense viatge. Jo crec que no és just que algú es quedi sense viatge. Els professors han de saber que els alumnes canviem dintre una classe i fora, que una persona parli a classe no es motiu pel qual no pugi anar. Si algú es porta horrorosament malament llavors sí, que es quedi sense viatge però si no, no.

Si jo fos professor sabent que algú es pot quedar sense viatge faria lo possible per no posar faltes, però ells no, a la mínima ja en posen. Clar que no parlo en general alguns no en posen gaires, d’altres directament ni ens posen. A mi em recauria a la consciència deixar algú sense viatge per qualsevol tonteria meva, no dic que no tinguin motius per posar faltes però moltes vegades fan tot el possible per posar-ne.

Si ells fossin els alumnes m’agradaria expulsar-los de classe i fer-los callar, seria una mena de venjança. Estaria bé!

Adriana