LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica

Hi ha vegades que et sents desconcertada quan t’adones que has oblidat una cosa o un fet important. Tens una sensació a la panxa que no té la treu ningú i et quedes pensativa durant un moment. Al cap d’uns segons reacciones. Aleshores, a poc a poc et van arribant imatges al cap del que se t’ha oblidat fer o de quan et trobes en una situació que no t’acostuma a passar mai. Bé, doncs això és el que m’ha passat avui.

M’ha sonat un dels despertadors a les 7:05 del matí. Abans de que pregunteu, sí, tinc dos despertadors perquè sé que amb un no en tinc suficient. En apagar-lo, m’he tornat a adormir sense adonar-me’n. Cinc minuts després, a les 7:10, m’ha sonat l’altre despertador. El tinc posat en mode repetició per si de cas em torno a adormir; doncs avui per algun motiu només ha sonat un cop. Evidentment hi ha hagut conseqüències, m’he adormit un altre cop. A les 7:46 m’han vingut a despertar; ha sigut en aquell moment quan he notat aquella sensació a la panxa tan angoixant. Quan he reaccionat se m’ha passat pel cap totes les accions que havia de fer a continuació, i a la vegada una frase no em parava de donar voltes contïnuament: ”no et dona temps”. En 10 minuts em passaven a buscar per anar a l’institut i encara no m’havia aixecat del llit. M’havia de vestir, pentinar, fer la motxilla, esmorzar….  No havia fet res i seguia quieta! Tots aquests remordiments no han marxat fins que una veu que semblava venir del pis de baix ha dit: Alba, espavila! En aquell moment ja m’he posat les piles. He agafat les primeres peces de roba que he trobat al calaix i m’he vestit en 1 minut. Baixant de dos en dos les escales, m’he anat corrents a l’habitació a fer-me la motxila sense mirar l’horari, només recordant allò que se m’havia quedat d’haver-la fet tantes vegades. En acabar d’esmorzar ha sonat el timbre i, una cosa que m’ha sorprès és que, a la mateixa hora de sempre ja estava preparada. He reduït un temps de 50 minuts, en 10 minuts.

Aquest matí no ha sigut com els altres, tot ha passat de manera diferent. I una de les coses que de vegades no ens adonem és que, només una simple estupidesa o tonteria ens pot fer canviar els plans.  I en el meu cas, el que diferencia aquest matí dels altres és un despertador. Un petit i simple despertador que segurament no ha sonat una altra vegada perquè se li han acabat les piles.

I el que em fa més gràcia de tot és que, les piles que m’he posat per espavilar-me, haurien d’haver sigut pel despertador.

Alba

El dissabte pel matí, com és habitual, he anat a jugar un partit de bàsquet. Hem jugat contra el Barberà del Vallès. Jo anava amb la mentalitat de que el partit estava perdut, com els anteriors, a més que contra les noies que jugàvem es situaven les primeres de la lliga, eren dos anys mes grans i, d’altra banda, nosaltres tan sols erem 6 jugadores, perquè les altres dos estaven malaltes.

Vam començar el partit bastant igualdes, cosa que ens va motivar perquè des de l’aleshores teniem la petita esperança de guanyar el partit. A la mitja part tan sols perdiem de 8 punts.

Els dos següents quarts amb l’esperança de guanyar, moltes ganes i amb la motivació dels entrenadors i de la gent de les grades que ens animava, vam remuntar aquells vuit punts i ens posàrem davant d’elles amb sis punts d’avantatge. Després de l’últim quart, amb molta pressió i tan sols amb 5 jugadores a la zona de joc, ja que vaig ser expulsada, vàrem vèncer a l’equip contrari d’un punt.

Va ser molt emocionant, els entrenadors ens van donar l’enorabona, donàrem les mans a les altres jugadores, que també havien jugat bé. Després totes vam anar al centre del camp exaustes i després d’abraçar-nos, saltar i cridat, vam fer el notre crit com cada partit.

Crec que aquest partit ens ha fet reflexionar de què les coses mai les has de donar per fetes o/i perdudes, ens ha donat molta força com a equip i em demostrat que ens agrada el bàsquet i que si ens hi esforcem, hi posem ganes i seguim millorant podem guanyar a quasi tots els equips contra els que juguem.

Eva

Molta gent es pensa que el patinatge sobre rodes és molt fàcil. Que només cal posar-te dos patins als peus i fer un parell de girs sobre ells però no, no és així. El patinatge és un esport com molts d’altres però jo crec que és diferent. Tu pots haver provat de xutar una pilota dins una porteria o encistellar una pilota de bàsquet a la cistella, o també pots haver provat de fer el pi dins l’aigua o donar-li a una pilota amb un bat de beisbol. Però poca gent té l’oportunitat de posar-se un patins de debò i intentar aguantar-se dret sobre ells. D’acord que pots anar a l’Skating i posar-te’n uns de patinatge sobre gel, però és molt diferent. Els patins que et deixen a allà, a part que no serveixen per patinar, pesen menys que els de patinatge sobre rodes perquè no tenen ni rodes, ni frens… simplement una ganiveta que et permet lliscar sobre el gel.

M’agradaria que la gent tingués l’oportunitat de posar-se un patins per una hora encara que fos. Que tingués l’oportunitat d’intentar saltar, girar… sobretot aquella gent que a vegades passa pel poliesportiu mentre tu estàs entrenant i es riu de tu si et caus, segurament aquesta gent ni sabria com cordar-se uns patins.

La definició sobre el patinatge sobre rodes que posa a la Wikipedia és aquesta: “El patinaje artístico sobre ruedas es una disciplina deportiva de deslizamiento donde los deportistas compiten sobre patines, combinando elementos técnicos con facetas artísticas. Este deporte es difícil, pues requiere a la vez una buena preparación física y una gran capacidad de concentración. Además, el patinador debe tener buen oído para sentir la música y adecuar sus movimientos a ella.” Crec que aquesta definició ho diu tot. Aquest esport necessita moltes hores d’entrenament. Jo, a vegades, he arribat a entrenar sis dies dels set que té la setmana, i no només al meu poble, sinó per Dosrius, Vilassar de Dalt i Cabrils (jo sóc de Premià de Mar). És un esport que necessita molta formació física, habilitat, resistència, flexibilitat, i encara que sembli que no, també es necessita molta valentia, valentia per saltar un salt encara que tinguis por per si et caus o perquè vas molt ràpid.

El patinatge no és tant bonic com sembla a la tele, darrere d’aquelles cares somrients que posen els patinadors professionals hi ha moltes gotes de suor, llàgrimes, dies en que et fa mal tot el cos de tantes vegades que t’has caigut, dies de tenir ganes de deixar-ho tot, bronques de l’entrenador, càstigs perquè no has fet el que havies de fer, èpoques que t’has volgut desapuntar…Com tots els esports té les seves coses bones i les seves coses més dolentes, però que no són dolentes del tot, sinó que, simplement ens ajuden a millorar, a créixer com a persona i a madurar. Perquè el que importa no és no haver-te caigut mai, sinó haver-te sabut aixecar després de cada caiguda.

Anna

Ahir vaig veure la tele, a les noticies sortia la gent que votaria als partits de les pròximes eleccions, i la veritat és que em van deprimir una mica. Cap dels partits m’agrada, però el que crec que no ha de continuar al poder, sens dubte, és Rajoy. Per casualitat, a l’enquesta he vist que hi guanyava ell. Jo no sé en què pensa la població d’Espanya en general, ja que aquest  temps que ha estat al poder ha estat catastròfic, no només per les noves lleis, sinó perquè, en comptes de semblar una democràcia era una DICTADURA. Per exemple el José Ignacio Wert, que va implantar la norma de que el català i el basc passarien de ser una llengua obligatòria a ser una optativa, és clar, als dos dies d’haver-la implantat no es va tardar res en fer una vaga, ja que no només afectava a Catalunya sino tambè a Canarias, al Pais vasc…

En conclusió no entenc res del que passa en aquest pais, i molt menys del que pensa la població.

Pablo Padial

L’altre dia mirant un web d’entreteniment, “Cuanta Razón” vaig veure una noticia que parlava d’un pare que havia denunciat la seva dona per haver-li donat uns fills extremadament lletjos. Primer no m’ho vaig creure, així que vaig buscar-ho a internet, on vaig trobar un article de “el Periódico” on parlava d’aquesta estrafolària noticia.

Em vaig llegir l’article, en ell deia que la dona s’havia sotmès a nombroses operacions d’estètica, per valor de més de 100.000 dòlars. L’home recolzava la denuncia dient que havia estat enganyat per la seva dona, que ell realment no sabia com era ella en realitat. El més curiós és que va guanyar la demanda, i la seva dona li ha de pagar una indemnització de 120.000 dòlars.

A on ha anat a parar la societat, que és capaç de tals atrocitats? Com un pare pot denunciar a la persona que “suposadament” estima perquè els seus fills no són com ell volia? i el més impactant, com un jutge, que suposadament te uns estudis… pot donar-li la raó a una persona com aquesta? En definitiva, encara que no està bé el que va fer la seva dona ocultant-li la seva veritable imatge, no entenc com pots fer-li això a una persona que estimes, i sobretot tractar així als teus propis fills.

Marc

A l’estiu de 2005 vaig anar de vacances dues setmanes a Menorca, el meu germà tenia 5 anys i jo en tenia 7.  El dia abans de marxar pel que recordo estàvem els dos molt inquiets, perquè era la primera vegada que anàvem en avió. Quan els pares ens van dir que aniríem amb avió, nosaltres dos teníem una mica de por, però a la vegada estàvem contents, pel fet de que era una cosa nova, i encara no sabíem què era.

Ens vam aixecar molt aviat per anar a l’aeroport. En arribar ho miràvem tot amb uns ulls ben grans, semblava un somni, tota la gent que hi havia, les maletes, les màquines, i moltes coses més que ens deixaven amb la boca oberta. En pujar a l’avió, ens vam asseure, i tota l’estona miràvem per la finestra, vèiem tot el paisatge, com la gent cada vegada es feia més petita i ens anàvem allunyant  fins que començàvem a veure el núvols, els dos estàvem molt al·lucinats.

Finalment vam arribar a Menorca, ens ho passavem molt bé allà i no puc negar que em va agradar molt , però crec que durant aquelles dues setmanes d’estada el que més esperàvem el meu germà i jo era tornar a agafar l’avió per tornar a Vilassar, i gaudir per segon cop del que tant ens havia agradat d’aquell estiu.

Carla