LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Es van començar a sentir veus i al cap d’uns cinc minuts es van obrir les portes. Tothom ràpidament va començar a entrar i a buscar el millor lloc mentre alguns pares anaven saludant efusivament els seus fills. Les mans em començaven a suar, i el cor a bategar-me ràpid. La gent no parava d’entrar, i tots com un ramat d’ovelles anaven seguint els passadissos marcats, però hi va haver un pare que es va desviar. Va passar per davant de la nostra fila, i quan va arribar al davant d’una nena amb menys de deu anys li va donar un cop afectuós a l’espatlla i la nena li va somriure nerviosa.

Les portes es van tancar i el silenci va envair tota la sala. Els llums es van anar apagant menys un focus que hi havia al mig de l’escenari que il·luminava el brillant piano de cua de color negre.

La veritat es que estava més nerviosa del que m’esperava. Estàvem tots els de Sant Cugat i Premià de Mar barrejats i asseguts amb l’ordre del programa, el qual encara em neguitejava més. Jo era de les últimes i anava veient que un per un s’anaven aixecant de les butaques i tornant un altre cop amb cara de satisfacció. Els nervis em feien tremolar i tenir fred, però pensant-ho bé, de que tinc por? Jo crec que és por al fracàs, l’únic que podria fer malament seria equivocar-me en alguna nota, i d’això he de tenir por? Però encara que volgués, era impossible controlar-ho. Es van sentir aplaudiments i la nena de deu anys va pujar al escenari sense cap partitura, es va asseure al tamboret de color negre i va començar a tocar. Potser jo era la única que ho pensava, però jo crec que tothom s’esperava que toqués alguna peça senzilla de la seva edat, però no va ser així, va tocar una peça del meu nivell més o menys i ben segura, era al·lucinant. Quan va acabar, va buscar la mirada del seu pare i contenta es va tornar a asseure. Llavors, va arribar el meu torn.

Em vaig aixecar mig tremolant i amb les mans totes suades i vaig començar a tocar. Les tecles blanques eren finíssimes, i les negres tenien un lleu tacte rugós que era molt agradable. La peça anava avançant i avançant, massa ràpid pel meu gust, però hi havia alguna cosa que no em deixava anar més lenta. Al cap de poc, es va acabar.

Va ser el primer cop, de tots els concerts que he fet, que vaig disfrutar tocant. Sempre em deien “passat-ho bé al concert i toca amb ganes” i sempre pensava que això no tenia sentit, però aquell dia el vaig veure.

Anna

L’altre dia, mentre sopava, vaig decidir fer un experiment. El meu pare estava assentat davant meu mirant la televisió, i jo vaig començar a  mirar-lo fixament. El meu experiment va sortir com esperava, ja que al cap d’uns segons, ell va girar el cap mirant cap a mi, com si se’n hagés adonat de la meva mirada clavada sobre ell. Aquest resultat em va demostrar que les mirades tenen molta força, ja que sense cap mena de contacte, te’n adones que tens una mirada clavada al damunt. I és que tots hem tingut alguna vegada la sensació de tenir uns ulls al clatell observant-te. Per això, em pregunto: com pot tenir una mirada tanta força?

Es diu que els ulls son el mirall de l’ànima, que en ells pots veure l’interior d’una persona. Com per exemple, Edgar Allan Poe en el poema “El Corb” diu del malgirbat ocell: “I els seus ulls tenen l’aparença dels d’un dimoni que està somiant”. Tothom té dos ulls, sota el front i amb el nas al mig, però hi ha alguna cosa, una brillantor, una manera de mirar que et fa veure que expressen sentiments diferents, personalitats diferents o maneres de pensar distintes. Les mirades expressen odi, amor, elogi, tristesa, amargor, …  Fins i tot poden arribar a fer por, o et poden arribar a enamorar.

Però tornant a la pregunta que he plantejat abans, com pot ser que te’n adonis si et miren o no sense veure els ulls observadors? Tant de poder té una sola mirada? Amb alguns professors m’ha passat que els he mirat als ulls mentre explicaven i ràpidament m’han retornat la mirada, inconscientment. És estrany… Fins i tot alguna vegada, anant per un carreró de nit, he mirat sense raó aparent cap amunt i he vist uns ulls xafarders observant qui gosava passar per el seu carrer a aquelles hores. Com és que m’he sentit observada davant de tantes finestres i justament hi havia la mirada curiosa d’un anònim? Fascinant, oi? Em pregunto si hi ha alguna investigació científica que ho hagi estudiat.

Encara que haig de dir que segurament moltes vegades som observats i no ens n’adonem, hi ha gent que no té el poder de la mirada, sinó el de la discreció… Realment tot això és molt curiós.

Aina

Un dia a classe el professor d’ètica ens va dir que havíem d’escriure sobre temes que volguéssim per penjar-los en un bloc, anomenat “La tertúlia del quart pis”. Aquesta pàgina està feta pels alumnes de 4rt d’ESO de l’institut Jaume Almera, encara que hi pot entrar qui vulgui a xafardejar.

La tertúlia del quart pis ens dóna l’oportunitat d’expressar el que pensem, sentiments, coses que ens inquieten, comentaris, anècdotes, coses que ens han passat, problemes que ens angoixen… Jo en un principi estava nerviosa, em preguntava si seria capaç d’escriure un article adequat per no quedar malament davant de tothom, de gent desconeguda d’arreu del món. Mica en mica, amb pràctica penso que me’n vaig en sortint.

Ara reconec que és molt bona idea escriure en aquesta pàgina perquè m’agrada molt llegir els escrits dels altres companys, per saber com pensen, les diferents opinions, i també, per conèixer les persones amb què no tinc tanta relació, o que aparenten ser d’una manera i són d’una altra, o inclòs per llegir coses divertides i infinitat de temes variats. Hi ha escrits que m’han sorprès per la sinceritat i les emocions que s’hi han expressat.

Com que veig que la gent escriu el que pensa, em fa tenir més seguretat i dir el que sento o penso, ara ja no tinc la inquietud d’escriure que tenia al principi.

Maria

Dilluns, probablement el pitjor dia de la setmana per a tothom. Cada dilluns quan sona el despertador és com un malson i penses: no pot ser, no em penso aixecar. Finalment t’aixeques i comences el dia sense cap ganes. Vas a l’escola sense ganes, escoltes als professors sense dona’ls-hi importància i gairebé passant d’ells però quan acaba l’institut tot canvia. El meu pensament dona un gir i passa d’estar d’un negatiu insuperable a tenir un somriure sincer, i és que els dilluns tinc aquell moment de desconnexió que tant espero.

A les sis surto de casa per arribar a un quart de set a casa de la Maria Jesús, la meva professora particular de piano. Vaig pujant les escales fins arribar al 2n 1a, on ella viu. Arribo a les escales prèvies i ella ja m’està esperant amb un somriure i donant-me la benvinguda. Em demana com ha anat la setmana i comencem la classe. Ella em pregunta si m’he estudiat les peces que m’havia dit, i jo, sense cap excepció sempre li dic que sí. Ella em toca la peça que sap que més m’agrada i després és el meu torn. Em poso a escoltar com les seves mans acaricien les notes del piano i es va formant la música. Quan és el moment de que jo interpreti la cançó, em deixo portar per allò que tant m’agrada, la música. En aquell moment m’oblido de tot sense cap excepció i només em concentro en veure aquelles diminutes notes escrites en un paper i en tocar-les el millor possible.

La classe té una durada de quaranta-cinc minuts però a mi s’em passen en un tres i no res i quan tot just surto per la porta del piset, torno a estar d’aquell mal humor que em caracteritza de cada dilluns.

Laia

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Hoy es mi cumpleaños y soy consciente de que hay gente que sueña con tener alguno de los regalos que me han hecho pero yo soy muy feliz con solo uno: la felicitación de mi padre.

Desde hace unos meses nuestra relación no es muy buena y apenas cruzamos palabra. Tenía claro que no iba a recibir ningún regalo suyo y temía que ni siquiera se acordara de que hoy es mi cumpleaños porque eso iba a dolerme mucho pero por suerte no solo me ha felicitado, sino que, me ha abrazado y me ha dado un beso.

Eso para mi ha sido lo mejor que me ha pasado en meses y gracias a ello puedo confirmar que el dinero no da la felicidad.

Carla

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica