LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’orgull és un sentiment dur, no es pot dir ni que és bo ni dolent, simplement és un sentiment més. Jo sóc i sempre he sigut molt orgullosa, sobretot amb els nois. Sóc de les que puc enfadar-me amb tu i tenir moltíssimes ganes de trucar-te o parlar-te per poder arreglar les coses, però no goso fer-ho, perquè penso: Si tu no ho fas, per què hauria de fer-ho jo? Tenir aquest orgull al llarg de la meva vida m’ha anat bé i malament a la vegada.

Els avantatges de tenir orgull principalment són que quan ets orgullós et sents més fort sentimentalment i per això ningú mai ha pogut aprofitar-se de mi i he pogut comprovar quines persones valien la pena realment i quines eren interessades o anaven al que anaven. Però clar, com totes les coses també té els seus desavantatges. A causa d’això he perdut el contacte amb moltíssima gent que realment m’importava, ja que podia estar sense parlar-los durant mesos i tot per culpa del meu gran orgull, i això no em permetia arreglar les coses i acabar amb els mals rotllos i poder finalment, reconciliar-me amb qui eren els meus amics.

Fins fa poc, no em vaig adonar del veritable mal que em feia ser tan orgullosa, ja que per culpa d’això, vaig estar a punt de perdre a la meva parella actual. Sincerament arriba un moment en aquesta vida que et ”menges” el teu orgull o et ”menges” les persones que t’importen i et rodegen. Ser orgullós no et fa ser una persona menys sensible ni menys dèbil, simplement hem de saber en quins moments actuar amb orgull davant de situacions que hem de ser forts i rectes i en quins moments deixar-lo apartat, com quan realment volem fer alguna cosa amb ganes i no hem de deixar de fer-la per culpa de l’orgull, ja que si actuem d’aquesta manera, totes aquestes accions ens faran separar-nos de la nostra gent.

Marta Morató

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

La vida avançava tranquil·lament, les espècies se succeïen les unes a les altres. Tot fluïa amb normalitat.

D’artròpodes marins, a amfibis desenvolupats i d’aquests a rèptils gegants anomenats dinosaures. Els dinosaures van viure un període llarguíssim de temps al nostre planeta. La seva vida rondava al voltant del que la terra els donava. Els que no sabien entendre-la morien i els que s’hi adaptaven vivien. Van ser els reis de tot fins que el tot es va reduir a res. La vida, però, no tenia temps per a dols, i va seguir evolucionant. Tot tornava a la normalitat, però aquesta vegada alguna cosa havia canviat. Una espècie nova, petita, ràpida, intuïtiva i violenta es desenvolupava a les planícies africanes. L’ésser humà va evolucionar ràpid, impossible de seguir per a la resta d’animals. Implacable, intel·ligent, letal. Un nou rei apareix sobre la faç de la terra.

Però és un rei avariciós, egoista i ingenu. La seva avançada intel·ligència  l’ha cegat. Ja no es creu un rei, sinó un déu. Destrueix i s’apropia de tot, no respecta la terra tal com els seus antecessors sempre havien fet. La terra dominada per una espècie que té més coneixement de l’espai exterior que de les profunditats dels seus propis oceans.

Per què som així? Segurament mai ho sabrem. El més probable és que les nostres accions ens acabin destruint i l’única cosa que podrem fer serà veure com el nostre imperi se’ns ensorra a sobre mentre per fi veurem què havíem fet malament.  Creiem que el món és nostre, la veritat és que només el mantenim calent per al següent.

Narcís

“¿Realmente la quieres perder?”, una pregunta que me hacía mucho últimamente.. al principio era directa i clara la respuesta: me daba igual, pensaba que podría llegar a pasar sin ella, pero ahora..veo que no es así, que por una simple frase mal interpretada no se tiene que ir todo a la mierda. Orgullo: una palabra, un sentimiento, una emoción.. llámalo como quieras.. una palabra que no me gusta, p…ero que no consigo quitármela de la cabeza. El orgullo a veces no es malo, pero si se abusa de él puedes a llegar a perder cosas muy importantes en tu vida. Antes no quería saber nada de ella, me había molestado mucho esa frase.. una frase sin sentido, y pasamos de estar casi todo el día juntas, a distanciarnos, mucho… muchísimo. Le he llegado a desear el mal, y ahora me doy cuenta, que a veces parece que tenga 2 años. A veces te aceleras, no quieres pensar en otra cosa, crees que tienes la razón al 100% y no así, es ahí cuando tienes que parar los pies, pensar, reflexionar, respirar hondo 3 veces, dejar el orgullo a un lado e ir a luchar por lo que quieres, para recuperar o no perder eso tan bonito, una amistad. Una amistad que lleva viva mucho tiempo, momentos únicos e irremplazables. La quiero, aunque a veces me cueste reconocerlo y el orgullo me pueda. Ella es mi mejor amiga, la que siempre ha estado a mi lado cuando más lo he necesitado y sé que lo seguirá haciendo, la que me aguanta y me quiere a pesar de todos y cada uno de mis defectos que se que son muchísimos, la que cuando estoy mal sabe sacarme una sonrisa.. todo esto se lo agradezco. Tal vez sea eso.. veo que es tan buena conmigo que me aprovecho de eso, aun que no lo haga adrede.. no solo me ha pasado con ella.. con mucha más gente, y sobretodo gente que quiero con locura, por las que daría la vida si hiciera falta. Todo el mundo me lo decía: “¡Por culpa de tu puto orgullo vas a perder muchas cosas!”, así ha sido, espero que este a tiempo de no perder a nadie más.. lo siento.

Te quiero Andrea.

Hi ha persones que el descriuen com un sentiment, d’altres com una sensació… Jo, no el sabria descriure.

Jo sóc molt orgullosa i ho sé, el que mai m’ha dit ningú és si això és un avantatge o un inconvenient per mi. El meu avi sempre em deia:  “L’orgull dels mediocres consisteix en parlar sempre de si mateixos, l’orgull dels grans homes és de no parlar mai d’ells” recordo que deia que el meu cas era el segon, m’encantava. L’orgull mai m’havia causat problemes, fins que fa uns anys vaig trobar a una persona especial, increïble, fantàstica… Em va fer obrir els ulls, sempre quan ens barallàvem em deia que era molt orgullosa. Fins que un dia em vaig adonar, jo mai havia cedit a demanar-li perdó, de cop i volta tot va canviar, jo vaig canviar. Només per aquesta persona m’he empassat l’orgull, per això és tan especial per mi, i sempre ho serà. Últimament crec que li he enganxat això de l’orgull, ja que cada cop es posa més en contra meu. Però d’una cosa estic segura ho solucionarem, passi el que passi.

M’he documentat sobre el tema i he trobat el següent: “Les persones orgulloses solen tenir problemes per reconèixer els seus errors”. El que això no diu és que sempre hi haurà algú al teu costat que et faci obrir els ulls, però mai t’intentarà canviar simplement li agradarà el teu defecte.

Gràcies per tot.

Laura