LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dime cuántas noches llevo durmiendo a tu lado, que yo hace ya tiempo que perdí la cuenta, será porque a tu lado pierdo la noción del tiempo y lo encuentro normal después de tantas madrugadas contigo y del sentimiento que me transmiten tus besos. Rodeada en tus enormes brazos me siento protegida de este mundo tan cruel, me hacen sentirme segura y me dan esas ganas de seguir adelante cuando otros brazos no son capaces de hacerlo. Y te quiero más que ayer pero menos que mañana, haces que cada día los sentimientos aumenten a gran velocidad, y ten claro que quiero estar mucho tiempo más a tu lado en cada despertar, quiero que lo primero que vean mis ojos cada mañana sea tu preciosa carita, quiero ser la culpable de todas las sonrisas, quiero ser una de las personas más importantes cuando sientas que tu mundo se esté derrumbando, que allí estaré para ayudarte. Quiero peleas seguidas de reconciliaciones para hacernos más fuertes, quiero hacerme vieja a tu lado, quiero escuchar los “te quiero” a todas horas, quiero abrazarte cuando faltan palabras y escucharte cuando no, quiero ser la única que tenga la suerte de tener tus besos. Prométeme no olvidarte de lo esencial que te has vuelto para mí.

Laia Solbes

Jo en els meus quinze anys de vida he perdut moltes coses: bosses, ulleres, mitjons, gomes de cabell, llapis, gomes, maquinetes, ossos de peluix, cartes, diners, partits de futbol,… A on vull arribar és a que sempre que perdem alguna cosa i ens n’adonem, la busquem (a no ser que sigui un partit de futbol, és clar, perquè si vas pel pati buscant un partit de futbol et prenen per boig).

Tot i així he arribat a la conclusió de que per molt que busco una cosa, no la trobo, això sí, de cop i volta, en trobo d’altres que feia mig any que buscava. Molts cops, sabent que sóc una persona despistada, guardo les coses en algun lloc on sé que recordaré exactament on les he deixat, però no funciona, al contrari, al dia següent ja no les trobo.

Quan busques desesperadament alguna cosa pots passar per dues situacions diferents:

La primera succeeix quan el que estàs buscant està just davant dels teus nassos i no te n’havies adonat. Com quan estàs parlant pel mòbil amb la teva mare i li dius que estàs desesperada perquè no trobes el mòbil. O com quan estàs a classe demanant-li per favor al teu company que et torni el llapis que tens a la mà. I moltes altres situacions on realment t’acabes sentint inútil.

L’altra situació en la que us podeu trobar es defineix en una frase: “Mama! On està el meu…?!” Després d’aquest crit poden passar tres coses diferents:

1-La mama sap perfectament on està el que li demanes i t’ho diu.

2-La mama diu que t’apanyis tu soleta que ja ets grandeta. Al cap d’una estona tornes a insistir: Finalment ve per ajudar-te i no cal que faci cap esforç perquè ho troba de seguida i tu quedes fatal.

3-La mama no està a casa i tu no te n’havies assabentat.

Així doncs, l’únic consell que us puc donar és que si perdeu tantes coses com jo procureu no visitar mai cap laberint.

Maria

Van posar una nova porta resistent, moderna i dura a la nova casa on havien anat a viure. Era una porta marró, de fusta amb algunes zones metàl·liques i alguns detalls de ferro. Quan els convidats arribaven a la casa per primera vegada, sempre parlaven de la bonica porta que tenien a l’entrada, la miraven mentre tot tipus d’afalacs sortien de les seves boques.

Van anar passant els dies i la porta va deixar de ser el centre d’atenció, no tenia cap tipus d’importància ja que tothom la coneixia, a més amb el pas del temps la porta va perdre bellesa i resistència, cada vegada estava més bruta i dèbil. El ferro es va convertir en rovell i la fusta va perdre tot el color. I quan les coses no podien anar pitjor, una forta tempesta va inundar tot el jardí de la casa, l’aigua es va apoderar de tota la fusta fins que la porta va caure a terra.

La família va substituir la porta per una de nova totalment metàl·lica i tres cops més resistent que l’anterior. Sense remordiments de cap mena la van llençar, oblidant-se així de tot el que havia fet i aguantat la porta per cuidar de la casa i de la família.

Carla

Ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor força capgirat, empipat amb mi mateix perquè m’havia oblidat de fer una classe. No ho tinc per costum, això de deixar-me les classes, i de  fet no m’havia passat mai, però ara ja no ho podré dir. Quan després de l’esbarjo vaig tenir la mala pensada de fer una ullada a l’horari per confirmar que tenia classe amb quart C, havia trobat que a la franja de quarta hora hi havia escrit “TR” i que, al contrari del que em pensava, no tenia classe fins a l’hora següent! Així doncs, després d’expressar la meva sorpresa als companys presents a la sala de professors em vaig posar a treballar, tot esperant la classe següent.

A  l’hora de començar la classe em vaig adreçar ben carregat a quart C. Era la primera classe amb ells i em feia il·lusió començar el curs, però vaig trobar-me la porta tancada i, a través de l’ull de bou es veia l’Àngeles fent classe. Em va venir una suor freda mentre buscava el meu horari a la cartera i, en mirar-lo em vaig adonar que l’havia pifiat: La famosa TR ocupava la franja de l’hora d’esbarjo i no era cap classe! Em volia morir.

La pregunta va sorgir immediatament: com és que no m’han vingut a dir res? com pot ser que s’hagin quedat a l’aula tota l’hora sense dir ni piu? No sé què em feia sentir més malament, si haver comès un error, o notar que als meus alumnes no els sabia gaire greu (gens, en realitat) perdre’s aquella la primera classe del curs que a mi em feia tanta il·lusió. Era per tot això, ja ho veieu, que ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor tan capgirat. Estava desconcertat i desil·lusionat.

Josep Maria

Vas aparèixer a la meva vida de casualitat. Vam viure una maca història, de les que creus que no acabaran mai, però un dia de cop i volta es van torçar les coses i tot va canviar. Vas voler marxar, desaparèixer, sense deixar cap rastre ni cap mena d’explicació.

Ja ni parlàvem ni ens vèiem. Potser vas pensar que amb això hi hauria suficient perquè t’oblidés. No saps lo equivocat que estaves, digam: ¿Realment penses que després de tot el que hem viscut podria fer-ho? Doncs no. Ho vaig intentar, però no vaig poder. Com més ho intentava, més et recordava. Aleshores, vaig pensar que si agafés un llibre i arranqués totes les pàgines d’un capítol, i després llegís el llibre amb les pàgines que li quedessin no tindria sentit, ja que, tot el que passa després d’un capítol és a conseqüència de tot el que ha passat en els capítols anteriors. Va ser això el que em va fer entendre que no havia d’oblidar-te i, que tampoc formes part de tota la meva història, que simplement vas ser un capítol i havia de passar pàgina.

Em va costar, però vaig aprendre a viure sense tu. I avui, després de tant de temps has tornat com si mai haguessis marxat. Vaig oblidar que en els llibres els personatges van i tornen.

Carla

Detrás de esta pregunta se esconden muchas respuestas posibles, supongo que depende un poco de todo. ¿A qué me refiero con todo? Pues quiero decir que según la persona que la responda, la situación en la que esta última se encuentre y otros factores, se determinará una u otra respuesta.

Olvidar significa dejar de tener memoria de algún hecho en concreto, o de alguna persona, sin tener en cuenta lo que un día pasó. Por otra parte, pretender es sola y únicamente, en este caso, fingir. Fingir no haber vivido aquello que queremos dejar de recordar.

Muchas veces queremos evitar aquello que un día nos hizo daño, pasar página y empezar a vivir de un modo distinto. Por eso terminamos diciendo que el pasado está olvidado. Pero, ¿lo está realmente?

También deberíamos poner atención en el hecho de que el pasado nos hace fuertes. Por lo tanto, no hay que olvidarlo. De cada error se aprende. A veces es necesario caer para darse cuenta de las equivocaciones. A más, me gustaría añadir una cita que he leído y me ha inspirado a escribir esta pequeña reflexión.

“Olvido es señal de menosprecio, y por tanto causa enojo.” Aristóteles

Xènia Caballero

Si escoltes parlar a la gent, la majoria diu que no és racista, que hem de lluitar per la igualtat, que tenim els mateixos drets, etc… Però les notícies contínuament ens fan veure que tot és teoria, que en la realitat el racisme existeix. No només en la nostra vida propera on hem vist com es menysprea una persona d’una altra raça amb insults o indiferència, sinó que també ho veiem a nivell mundial.

Estava veient les notícies quan vaig veure que hi havia hagut un atemptat, en un país Europeu, on havia mort una gran quantitat de gent. Tots els polítics dels països rics, van fer actes per la memòria dels afectats, se’n va parlar durant dies a tots els canals i a tota hora.

Però jo em pregunto si no és racisme no parlar, ni fer actes, i mirar cap a un altre costat, quan mil·lers de nens, homes i dones moren diàriament de gana, son torturats o explotats, en països menys desenvolupats. Això no és racisme?

Sandra

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta