LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agrada anar a la muntanya de dia, però m’encanta anar-hi de nit. A vegades, si hi ha lluna plena no cal ni portar llums. El món canvia completament de nit. Tot és més misteriós i més i interessant. Les vistes de la muntanya, que durant el dia són impressionants, de nit és impossible explicar-les. El mar és una taca negra amb puntets de llum on hi ha algun vaixell, però la foscor s’acaba de cop on comença la costa, plena de llums de les cases i els edificis, i a mesura que pugen, els puntets es van fent més dispersos fins que arriben a la muntanya, que només es pot distingir la silueta contra el cel. És realment espectacular.

Danielle

Aquella nit va ser la més moguda amb molt de temps, i espero, per la meva salut, que no es torni a repetir.

La nit va comencar amb un sopar de geganters, amb els grallers canyats i la colla de geganters de Castellbisbal. Quan ens dirigíem a la sala on dormíem ens vam trobar amb un amic que portava beguda i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, la cosina d’un membre del grup (que s’estava medicant), va començar a beure. Mentre la feiem petar, va començar a sonar l’alarma del local i, amb els nervis, vam trencar un pany d’una porta que s’havia encallat. Semblava que l’alarma havia parat de sonar, però no va ser així. La cosina del nostre segon percussionista va començar a fer-li efecte la barreja d’alcohol i un ibuprofè que s’havia près. Va començar a vomitar i a divagar i, l’alarma va tornar a activar-se. Mentre la pobra noia estava treient el que havia ingerit durant el vespre, semblava que havíem aconseguir desactivar l’alarma, però al cap de 10 minuts ja tornava a sonar. Al final la policia local, cal dir que eren molt simpàtics, ens la van intentar desconectar, però van haver de marxar a buscar una clau a la comissaria per tancar la porta de la sala. La nostra amiga semblava que empitjorava cada cop més i presos pel pànic vam trucar al 112 i vam anar a buscar ajut alla on es feia la festa perquè hi havia una ambulància. Quan el personal mèdic van saber la barreja que havia fet van anar correns a atendre-la. Un cop els nois de la creu roja van fer el diagnòstic, van arribar els policies per desactivar l’alarma, que encara sonava. Mentre esperàvem al SEM (servei d’emergències mèdiques), els policies van haver de dissoldre una cursa de vehicles a la zona industrial i separar un grup de gent que s’estava barallant. Quan va arribar el personal del SEM, vam trucar als pares de la noia, que van trigar una hora en arribar per tornar-la cap a casa.

Bé, això és un petit resum del que va passar a Castellbisbal. Espero no haver de tornar a passar-ho ni haver de fer-li passar un mal estar a una persona que ve amb mi a passar-s’ho bé.

Gerard

Alguna vegada us heu despertat a mitjanit amb la sensació que no t’ha sonat l’alarma i estàs fent tard per anar a l’institut? Per exemple, ahir a la nit em vaig abrigar, em vaig posar al llit i de seguida vaig entrar en calor mentre repassava mentalment els problemes que havia tingut aquell dia i intentar trobar-los una solució, i recordar la sèrie que havia vist mentre sopava, ja que havia estat molt interessant i intensa. Vaig estar un quart d’hora fent voltes pel llit per trobar la posició més còmode. Finalment vaig adormir-me, però al cap d’una estona notava com una veu dintre meu em deia que em despertés perquè potser no havia sonat l’alarma i arribaria tard a l’institut; i així ho vaig fer, vaig agafar el mòbil que estava al terra i vaig mirar l’hora: era la 1:30 del matí. Vaig tornar-me a dormir i al cap d’unes hores em va passar el mateix, i així com dues vegades més, fins que en un moment d’aquests que em vaig aixecar vaig mirar el mòbil i eren les 7:30 del matí. Em vaig despertar a corre cuita, havia de dutxar-me i esmorzar, només tenia mitja hora! Però amb les presses ho vaig aconseguir, i em sentia més desperta que altres dies. No ho sé si és perquè quan em desperto sense alarma em sento millor, o perquè havia anat a dormir aviat. Potser tenia inquietuds que no em deixaven dormir tranquil·la o la alta temperatura del meu llit, per això no vaig dormir plàcidament durant tota la nit. El món dels somnis i les hores que dormim, està inexplorat. Tothom sap quan se’n va a dormir i quan es desperta, però no sabem què passa durant la nit. De vegades te’n recordes del que has somniat, a vegades creus que no has somniat res… però hi ha hores, minuts i segons que queden en l’aire que ningú li dóna importància, i queden a l’oblit, com si no existissin.

Marta

El miércoles se celebró “La Nit Jove” en Vilassar. Siempre que hay esta fiesta vamos unos cuantos a dormir a mi casa, unos cuantos son 9 personas en un garaje, con herramientas de mi padre, muebles sin utilizar, comida y esas cosas que los padres no saben dónde meter y las acumulan en los garajes y sótanos. Para poder dormir decentemente puse 2 camas de matrimonio y 2 individuales, ocupaban mucho  espacio, pero quedó chulísimo.

Bueno, yo no quería contaros la chorrada de la organización del garaje-dormitorio. El caso es que después del fiestón, hacia las 6 de la mañana que ya no podíamos más, aparecimos por casa. Nos pusimos el pijama, nos lavamos los dientes y esas cosas y cuando ya estaba todo listo me dí cuenta que faltaba alguien… ¡Jo! Faltaba Anna.

Para dormir me pongo lo más horrendo que tengo en mi armario, no se por qué siempre es lo más cómodo. Estaba ya lista para acostarme pero tenía que ir en busca de Anna; pensaréis que con una llamada a su móvil sería lo más lógico para encontrarla, pero resulta que su teléfono estaba en casa. Así que tenía que ir por huevos, jo, menudo palazo me daba. Pedí a alguna amiga que me acompañara y se ofreció Marina, ésta sí que está igual o más loca que yo, pero me la quiero un montón. Y nos fuimos con las pintas más horribles del mundo, vaya tela, que penoso!

Cuando andas por la calle y no quieres encontrarte con nadie es cuando te encuentras a todo el mundo, así que ese momento era el mismo. Por lo menos 3 personas nos preguntaron qué puñetas hacíamos en pijama; el grupito de Dídac, David, Toni y demás se rieron de nosotras; y para colmo, unos de no sé donde nos dijeron “¡En pijama no, hombre!”, “mujer” gracias. Para que os hagáis una idea de nuestro trayecto, tuvimos que ir hasta el poli y yo vivo en la otra punta de Vilassar. La suerte no podía acompañar más que buscamos por toda esa zona y no encontramos ni a Anna ni a nadie, así que decidimos volver a casa y pensar que ella deduciría que estaríamos ahí, en verdad me sentí mal y todo.

Llegamos a casa y casi todos estaban durmiendo, excepto una parejita sin ser parejita que se estaban peleando cariñosamente, ¡jo! son monísimos en verdad. Decidí acostarme, al cabo de 5 minutos me llamó un número desconocido, era Anna preguntándome dónde estaba… y yo pensando “¿Dónde estás tú, lista?. Resulta que estaba con un chico y se habían escapado, que monos, la perdoné por eso. Bueno, hablando con ella por teléfono me dijo que en nada y menos llegaría y llamaría a la puerta del garaje para que la abriera. Tardó por lo menos una hora y, obviamente siendo lo más normal a esas horas, me dormí.

En una de las camas de matrimonio dormía yo con mi chico, os hablo de esas camas hinchables que duran media hora, se deshinchan y esas cosas, total que terminé que el culo me tocaba el suelo. Estaba de los nervios porque no podía dormir y me levanté, eran las 9 de la mañana, jo, solo había dormido escasamente 2 horas. Fui a desayunar, miré la tele con Marina que también se había despertado aunque no por mi misma razón, nos lavamos los dientes, miramos la tele y básicamente hicimos el vago. Después de todas las chorradas nos estiramos en el sofá para intentar dormir más o menos bien, y que menos que de repente escuchamos el sonido de tambores, flautas y demás chismes que venían del final de la calle… No lo podía creer, eran “els gegants”. En ese momento intuí que ya era el fin de mi descanso. Y que menos que obligué a todos que se levantaran y se pusieran a ver “els gegants”. ¡Jo! Menuda nochecita me dieron entre todos.

Laura

Después de una larga y dura noche, estamos aquí reunidas esperando que salga el sol y la luz de éste nos ilumine el que será un nuevo y memorable día de primavera.

Hola soy Lis y estoy aquí con mi compañera María. Somos las primeras en abrir los ojos, mirarnos y sonreír. Apenas hemos dormido más de dos horas.

Ahora mismo siento un vacío de sueño y café –oh amado e inalcanzable café caliente–.

María se siente como una flor, se adelanta a la primavera como las épocas de lluvia; se nota que sus ojos acostumbran a cerrarse poco.

En una esquina del sofá, puedo imaginar como la luz del sol traspasara el cielo y lo irá pintando poco a poco, sin pausa pero sin prisa.

Debéis pensar que estoy loca. Pues así es, lo estoy. ¿Y qué? Las mejores personas lo están.

Buenos días a todos. ¡Son las siete!

Lidia.

Són les 05:00 i penso que no m’adormiré. És cert que estar davant de la pantalla de l’ordinador no ajuda, i menys mirant pel·lícules que m’inciten a agafar una motxilla, passar a buscar a la Joana, anar-nos ben lluny i oblidar-nos que és diumenge i que demà tenim classe. La crisi dels diumenges…

Estic sobre el meu llit estirada de bocaterrosa, ara són les 06:43. Just davant meu em queda la finestra per on puc veure com es comença a trencar el color negre del cel, s’està fent de dia. Estic perdent el temps com una tonta, com deia Tom Hanks a Forrest Gump: “un tonto es quien hace tonterias”. Exactament el que estic fent. En comptes de dormir m’he pintat les ungles, m’he fet un plat combinat de fruites, he mirat quatre pel·lícules, he ballat una mica, he experimentat amb el meu cabell, m’he ficat a youtube a mirar vídeos sobre l’univers i he acabat desconcertada mirant vídeos sobre l’àrea 51 … Tot això durant tota la nit i amb els llavis pintats de vermell, que em sento més sexi.

Ja són les 07:30. He pensat de sortir a córrer amb la Imma i la Sole, però abans, vull treure una reflexió (que només entendran aquells que hagin vist Monstruos S.A.) sobre aquest escrit tan caòtic: si fes això més sovint, aguditzaria la crisi energètica.

Maria

Avui, és el dia en que s’acaben les vacances i comença el mateix de sempre. Un trist diumenge, ja és la tarda i comença a fer-se fosc. A punt de sopar i anar cap el llit per poder dormir bé. Perquè l’endemà serà el primer dia de classe. Em poso el despertador a les 7:30, amb la intenció de poder dormir. Són les dues quan per fi aconsegueixo adormir-me. De sobte, sento un cop molt fort contra la paret i sorolls de vidres que cauen. Penso que només serà un somni, dintre de una estona sento el típic soroll de l’ambulància i la policia. És quan m’adono que no era un somni. Miro per la finestra i realment és un accident. La grua recull el cotxe, i l’ambulància el conductor ferit. Miro el rellotge i són les 6:30. En aquell moment no podia dormir, perquè era l’hora en que el meu pare es desperta per anar a treballar. Van començar aquells típics sorollets de la dutxa, la cadena, la porta de l’armari etc…
Al tancar la porta dic ara dormiré!, però en el mateix moment sona el despertador. L’agafo el tiro contra la paret i se sent el mateix cop i el soroll dels vidres com l’accident. M’esforço per aixecar-me, i vaig cap a la dutxa cagant-me en tothom.
Surto camí cap a l’institut. En arribar a la pujada sona el timbre i justament aquell dia se’m fa molt llarga la pujada. En arribar trobo la professora a la classe, mentre explica el que farem durant el curs aprofit-ho per dormir.

Amal