LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La vida avançava tranquil·lament, les espècies se succeïen les unes a les altres. Tot fluïa amb normalitat.

D’artròpodes marins, a amfibis desenvolupats i d’aquests a rèptils gegants anomenats dinosaures. Els dinosaures van viure un període llarguíssim de temps al nostre planeta. La seva vida rondava al voltant del que la terra els donava. Els que no sabien entendre-la morien i els que s’hi adaptaven vivien. Van ser els reis de tot fins que el tot es va reduir a res. La vida, però, no tenia temps per a dols, i va seguir evolucionant. Tot tornava a la normalitat, però aquesta vegada alguna cosa havia canviat. Una espècie nova, petita, ràpida, intuïtiva i violenta es desenvolupava a les planícies africanes. L’ésser humà va evolucionar ràpid, impossible de seguir per a la resta d’animals. Implacable, intel·ligent, letal. Un nou rei apareix sobre la faç de la terra.

Però és un rei avariciós, egoista i ingenu. La seva avançada intel·ligència  l’ha cegat. Ja no es creu un rei, sinó un déu. Destrueix i s’apropia de tot, no respecta la terra tal com els seus antecessors sempre havien fet. La terra dominada per una espècie que té més coneixement de l’espai exterior que de les profunditats dels seus propis oceans.

Per què som així? Segurament mai ho sabrem. El més probable és que les nostres accions ens acabin destruint i l’única cosa que podrem fer serà veure com el nostre imperi se’ns ensorra a sobre mentre per fi veurem què havíem fet malament.  Creiem que el món és nostre, la veritat és que només el mantenim calent per al següent.

Narcís

Imagineu-vos que esteu llegint a casa vostra tranquil·lament en aquella butaca tan còmode que sé que teniu. O fent el dinar, tant se val. Vull que us imagineu fent el que més us agrada a casa vostra. En el meu cas és dormir.
De cop comenceu a sentir uns cops a la paret o al sostre. Com feu el que més us agrada no us n’adoneu. Però aquests copets són cada cop més forts. Ara sí que aixequeu el cap i mireu d’on venen. Si viviu en una casa pensareu “serà un ocellet” si viviu en un pis “serà el veí de dalt, que és un pesat”, si viviu en un soterrani, “serà la calefacció”. Però cada cop són encara més forts fins que us aixequeu tot mirant el sostre o la paret. Us quedeu uns segons mirant-ho fins que us envien un missatge al mòbil. L’agafeu sobresaltats perquè fins ara no havíeu sentit un soroll diferent que no fos el dels cops misteriosos. Just quan esteu mirant el mòbil, la paret (o el sostre) us cau al damunt. Si viviu en un pis, morireu aixafats per les pedres, o pitjor encara morireu quan l’edifici s’estigui enderrocant. Si viviu en una casa també morireu aixafats per les pedres i si viviu en un soterrani, morireu aixafats o ofegats. Si teniu la sort de sobreviure, no tindreu lloc on viure, lloc on anar. Ara us preguntareu qui s’ha atrevit a destrossar casa meva, el lloc on sempre he viscut, el lloc on he crescut i el lloc on moriré. Quin ésser ha estat capaç de destrossar la casa dels altres? Ni més ni menys que l’esser humà.

Això mateix els hi passa als tigres de Sumatra (l`únic que ells no llegeixen ni tenen mòbil). Resulta que a la selva on viuen hi ha unes palmeres que van molt bé per fer una mena d’oli que s’utilitza per fer molts productes que portem. I és clar el més normal és que les multinacionals ho facin servir per fer els seus productes. Tot aquest esperit emprenedor em sembla molt bé, però no estic d’acord amb tots aquest danys que fan i, després no ho diuen per no perdre diners i tot això.

Tot esser d’aquet planeta té dret a viure a la seva llar tranquil·lament i té dret a morir tranquil·lament. Però és clar, com el tigre de Sumatra no és humà el podem matar perfectament o el podem deixar sense llar perfectament. Per sort empreses com Nestlé, l’Óreal, Ferrero… estan prenent mesures per desvincular-se de la destrucció de selves. Hem de ser conscients que els animals formen part del nostre ecosistema i si permetem que les multinacionals el destrossin, aconseguirem viure en un planeta molt diferent del que vivim ara. Per això tots units podem combatre aquesta mena de guerra de “Diners contra Vida”, perquè no podem permetre que els diners s’apoderin de tot com han estat fet fins ara.

El que vull dir és que no m’agradaria morir aixafada mentre dormo.

Helena

El mes passat, vaig llegir una notícia que em va indignar molt. Estic segura que molts de vosaltres (per no dir tots) no us n’heu assabentat pas, ja que no s’ha fet la publicitat adequada als mitjans de comunicació.

El passat 19 de setembre, el vaixell de Greenpeace “Arctic Sunrise” va ser assaltat per les autoritats russes. 27 activistes i 3 periodistes van ser detinguts de manera il·legal i violenta (disparant-los, amenaçant-los amb armes de foc i armes blanques, ruixant-los amb aigua freda etc.) a l’Àrtic rus quan intentaven impedir pacíficament que l’empresa sòcia de Shell, Gazprom, fes la primera perforació per extreure petroli al Pol Nord. Des de llavors, els 30 tripulants romanen detinguts. Els activistes s’enfronten a possibles penes de presó fins a 15 anys. El govern rus els acusa de “pirateria”.

Tinc entès que Greenpeace fa protestes pacífiques tot defensant el planeta Terra que els humans estem destruït. Ara un dels seus projectes principals és el de “Save the Arctic” (salvem l’Àrtic), ja que els gasos contaminants que produïm els humans (em refereixo els vehicles) provoquen forats a la capa d’ozó, que aquesta deixa entrar els raigs del sol (raigs violetes) i desfan el gel de l’Àrtic (espero haver-me explicat bé). Vivim en un món materialista on a la gent només li importen els diners i no l’entorn on vivim. El planeta Terra és casa nostra, és el que la mare natura ens ha donat, i la millor manera de agrair-li, és destruint-la. Per això mateix es manifesten tots els voluntaris i activistes de Greenpeace.

Resulta que els 30 tripulants del “Arctic Sunrise” no estan sols. Cada dia, al davant d’una ambaixada russa de algun cantó del planeta, es fa una manifestació proclamant l’alliberament dels 30 tripulants. S’ha arribat a fer una manifestació d’una sola persona, però el que conta és el recolzament dels familiars, amics i desconeguts que proclamen la seva llibertat. No entenc com aquests 30 activistes han estat detinguts per defensar l’Àrtic pacíficament quan en aquets món hi ha un munt de criminals fent de les seves.

Podrien passar fins a 15 anys en una presó russa, per això no hem de parar de fer-los costat no només a ells, sinó a casa nostra, el planeta Terra.

Helena

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Durant tres dies de la setmana santa, vaig anar a Baén, un poblet pagès de deu cases al Pallars Sobirà. Aquest poblet està rodejat de muntanyes i prats molts amples. És el millor lloc per desconectar de tot i no pensar en res.

Jo cada tarda anava a l’últim prat lluny del poble i allà escoltava música i mirava el paisatge relaxadament. A més a més, al tornar a l’institut teníem exàmens i va anar molt bé quedar-se tres dies. Tot i que et pots relaxar a casa i desconectar, no és el mateix perquè a dalt de tot de la muntanya no hi ha màquines tipo xbox, play, etc… i no hi ha cobertura i hi ha un paisatge impressionant que almenys a mi hem fa quedar-me mirant-lo una bona estona, hem fa quedar “empanat”, com mirar l’aigua del mar i escoltar les ones.

En resum és un poblet petit però molt acollidor i relaxant.

Eduard

L’hora del planeta va ser una iniciativa que va començar com una cosa local a Sidney el 2007 i s’ha acabat convertint en un fet mundial; avui 31 de març es farà entre les 20:30-21:30 una apagada de 135 països per conscienciar sobre el canvi climàtic. Tots els monuments importants seran apagats. A la Xina la Muralla, a Londres el Big Ben i el Palau de Buckingham, a Berlín la Academia de les Arts, a Espanya la Alhambra, Palau Reial de Madrid i a Catalunya la Sagrada Família.

Aquest any a Madrid a dos quarts de nou, hi haurà un mosaic gegant humà formant la figura d’un panda, que és el símbol de WWF (World Wide Fund for Nature).

Jo crec que aquestes accions s’haurien de repetir amb més freqüència per donar a saber a tothom que si no utilitzem les energies renovables (netes) les altres s’esgotaràn (acceleren el canvi climàtic. Emprar combustibles fòssils = desprendiment de diòxid de carboni i metà = augment de la temperatura).

Pol

El treball de recerca serà un dels treballs més importants que segurament arribarem a fer al llarg de la nostra vida.

Tothom li te por, m’inclueixo, és un treball difícil, ja que, la nota que treguis és molt important, però crec, que al triar nosaltres el tema podem disfrutar i gaudir de la realització del mateix.

Jo tinc diferents idees però la que m’agrada més és sobre la proporció àurea . Aquest tema m’encanta perquè tracta d’un fet natural que es compleix a molts objectes, com el espiral nautilus o fins i tot a l’esser humà, de manera involuntària

La naturalesa considero que és magnífica, ja que, crea aquesta proporció extraordinària només pel fet de poder sobreviure millor.

Quan cada dia penso el que fa la naturalesa per nosaltres m’avergonyeixo del que els humans li estem fent i el mes preocupant és que quan destrossem la naturalesa directament ens estem destrossant a nosaltres.

Xavi

En un minut talen uns 6 arbres, en altres paraules, uns 8000 per dia. Aquestes són les xifres actualment de la destrucció de la selva Amazònica. Gairebé un 60% dels residus totals al món és paper, i cada persona del planeta consumeix una mitjana de 180Kg de paper l’any. Per culpa nostra milions d’espècies i ecosistemes són devastats a diari.

A conseqüència de consumir tanta quantitat de paper a part de destruir els ecosistemes, entre altres, també ens destruim a nosaltres mateixos. Què som els humans sense OXÍGEN?

Francament aquesta és una pregunta estúpida, en general els éssers vius necessitem l’oxígen per sobreviure i els únics organismes que en fabriquen són les plantes.

Cada vegada més els humans destruim la capa d’Ozó, sense ella moriríem per les radiacions solars; i ja posats que l’estem destruint amb l’efecte hivernacle i el CO² acabarem de devastar-la talant els arbres.

Per reduir aquest consum tan extens es poden enviar e-mails, escriure per les dues cares dels fulls, llençar els papers al contenidor adient, etc.

Personalment opino que si no actuem ràpid comencem a trobar energies alternatives, a deixar d’utilitzar el paper i tot, acabarem amb la vida del planeta.

Pol

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

 Per molts llocs del món hi ha una gran tal·la d’arbres. Està directament causada per l’acció de l’home sobre la natura, principalment com a conseqüència de les tales realitzades per les indústries, així com per a l’obtenció de sòl per a cultius agrícoles.

Hi han conseqüencies molt dolentes per culpa de la tal·la d’arbres, una  d’elles com ja he dit abans és per la creació de nous espais agrícoles en llocs que són fonamentals pel desenvolupament d’algunes espècies en perill d’extinció, o úniques d’aquest lloc. Una altre de les conseqüencies és que al tal·lar tants arbres el medi no pot absorbir tot el dioxid de carboni que es produeix en el món, aixó crea l’efecte hivernacle. La conseqüencia més nefasta és la destrucció dels ecosistemes de la zona a part de acabar amb el lloc de vida dels animals que hi viuen i el canvi de clima que a vegades pot ser pitjor per al lloc on s’ha desforestat.

Però tot i així en els països menys desenvolupats els boscos es redueixen cada any, mentre que en els països industrialitzats s’estan recuperant gràcies a les protestes i manifestacions socials, reconvertint-se els boscos en atractius turístics i llocs d’esbarjo.

Com a mitja per evitar aquets efectes algunes organitzacions internacionals han decidit reforestar els boscos. Però el problema és que els humans generem massa material i la meitat no la fem servir. Com per exemple quan estem escrivint alguna cosa o dibuixant i ens  equivoquem moltes vegade arribem a lençar el full sense quasi res guixat, quan encara es pot fer servir.

Pau