LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Me gusta componer, de hecho me encanta. Junto con tocar el piano es una de mis actividades favoritas. Cuando compongo, siento que tengo el poder, el  poder de hacer que la pieza te asuste, te emocione; el poder de cambiar de un sentimiento a otro. Cuando compongo me olvido de todo, solo estamos la partitura y yo. Olvido mis problemas, mis alegrías y hasta de comer.  Sólo pienso en una cosa: ¿Cómo voy a enfocar mi próxima obra?, ¿Qué sentimiento voy a transmitir? ¿Quiero que sea tonal? ¿Atonal? Todas estas cosas las enfoco a la hora de componer una obra.

Quiero explicar cómo me inspiré en mi última obra titulada “Visiones”, una obra donde  los sentimientos están escondidos en la música y en la que sólo si prestas mucha atención y te concentras en ella puedes sentirlos. Entre ellos encontramos: alegría, tensión e incluso hasta miedo, un miedo real, que parece que puedas verlo.

Visiones son varias obras donde se puede apreciar  una historia en cada pieza que por separado no tienen ningún valor,  pero que al juntarlas encontramos las emociones de una persona que sufre depresión y piensa que el suicidio es la única manera de salvación. A medida que la obra avanza la persona se da cuenta que siempre hay esperanza y salvación.

Hacer la obra de “Visiones” me ha hecho llegar a comprender sentimientos que no podía imaginar que entendería, desde la melancolía más profunda hasta la alegría más radiante.

MANUEL TORRALBA

4rt B

Sóc una noia a la qual li agrada molt tocar els instruments, ja que em relaxa molt i m’ho passo bé.
Sé tocar el piano, una mica la guitarra, l’ukelele i la flauta del col·legi. El que més m’agrada és el piano, perquè és el que més sé tocar.
Tot va començar fa 5 anys a una petita escola de Vilassar de Dalt situada al Parc de Can Rafart on em va rebre molt bé una professora que es diu Marta Álvarez, molt simpàtica.
Als inicis de començar, no se’m donava malament i ja ara amb 5 anys de pràctica vaig molt bé, ja que el domino molt.
Ara toco el piano a l’església evangèlica de Premià De Mar on cada diumenge el grup de lloança ens ho passem genial amb ganes d’omplir-nos de l’esperit de Déu.

Júlia

Cada dilluns, dimarts i dimecres vaig a Barcelona amb autobús, ja que faig música al Conservatori del Liceu. Baixo a la parada de Ronda Universitat, final del trajecte, després de tres quarts d’hora de camí. Com que l’edifici del conservatori es troba a la Plaça Urquinaona, he de travessar Plaça Catalunya i un tros de carrer. Faig aquest petit viatge sola, així que moltes vegades, per tenir companyia, em poso els auriculars, una bona cançó i camino al ritme de la música.

Des de que a classe ens van encarregar escriure aquest, jo sabia que el meu, d’una manera o altra, acabaria parlant de música. La gent que em coneix, sobretot la més propera a mi, sap com m’encanta la música, com m’emociona una bona harmonia (que és el conjunt d’acords que formen una peça). Ser pianista – el piano és un dels tres instruments que toco- és una paraula que em descriu perquè toco el piano des de molt petita i tocar és la meva forma d’expressar-me. Molts dels meus records estan envoltats de música i espero que també ho estiguin les meves futures vivències. Per això és tan important la música per a mi.

Però també ho és per a moltes altres persones. Per més que no ens n’adonem, la música ens acompanya cada dia. Podem trobar una cançó per a cada sentiment, per a cada estat d’ànim. Moltes vegades, les nostres cançons preferides es converteixen en himnes per nosaltres: ens ajuden a desconnectar i ens fan passar una bona estona, fins i tot en els moments més difícils. Totes aquestes cançons formen la banda sonora de les nostres vides.

Així que, quan vaig caminant per Barcelona amb la motxilla a l’esquena plena de partitures, encenc l’mp3 i busco entre totes aquelles cançons que tant m’agraden i en trio una, una diferent cada dia. Serà la cançó d’aquell record i així, a poc a poc, vaig creant la meva pròpia banda sonora.

Blanca

Fa tres anys, la Tere, avui exprofessora de l’institut però en aquells moments la meva professora de música de 1r de la ESO, em va dir que se’m donava molt bé la música i que podia dedicar-m’hi.

Se’m donava molt bé tocar la flauta, que era l’instrument que tocàvem a l’institut, però vaig optar pel piano perquè m’agradava el seu so i tenia molta curiositat pel que hi podia haver darrere d’aquelles 52 tecles blanques i 36 tecles negres.

Tot seguit, vaig anar a l’escola de música de Can Rafart per informar-me’n una mica més.  Em van dir que per fer classes de piano també havia de fer classes de llenguatge per aprendre a llegir i analitzar partitures. El llenguatge és com la classe teòrica, i la classe de piano com la classe pràctica.

Recordo que la primera classe de llenguatge va ser facilíssima, però a mesura que passaven els dies la teoria s’anava complicant. Molta gent pensa que el llenguatge és fàcil, però t’hi has d’esforçar bastant perquè de fàcil no ho és gens.

El piano té una cosa que els altres no tenen: les tecles de l’esquerra del piano es toquen amb clau de fa, i les tecles de la dreta amb clau de sol. Aquesta també va ser una de les raons per les quals em va cridar l’atenció aquest instrument. Al principi és molt difícil perquè has d’estar pendent que les dues mans toquin la tecla corresponent. Però ara ja és el tercer any que toco i la veritat és que m’he sorprès amb el que he evolucionat.

Sento que una partitura és com una llengua, ja que igual que les altres es pot llegir, però també es pot tocar a través d’ella. I és que, saber aquest tipus de llengua em fa sentir d’una manera especial perquè hi ha gent que no sap llegir ni col·locar una nota al pentagrama.

Alba

Vaig començar a tocar el piano quan tenia sis anys a l’escola de música del meu poble. Feia coral, llenguatge musical i piano; vaig començar amb una amiga i ens ho passàvem molt bé, però no li donàvem molta importància: només ho fèiem per passar l’estona. Al cap de dos anys vaig canviar-me d’escola de música, ja que no tenia molt bona relació amb els professors; vaig emprendre classes al poble del costat i tot anava bé, però vaig adonar-me que realment només em feia estar malament: no practicava a casa per vagància llavors no avançava i la professora m’esbroncava perquè creia que estava perdent una bona oportunitat que poca gent podia tenir. No vaig fer-li molt de cas a les seves paraules, vaig estar dos anys sense fer piano, però a l’estiu del segon any vaig començar a tornar a tocar el piano i veia que realment m’agradava i em transmetia sensacions úniques. Vaig parlar-ho amb els meus pares i vaig tornar a fer classes, però només de piano amb un professor particular. Ara estic genial, però em sap greu haver perdut aquests dos anys perquè ara seria molt més bona, però tot passa per alguna raó i no me’n penedeixo perquè així he sabut veure la meva passió. Quan toco el piano em sento lliure, és una manera d’expressar els meus sentiments, em tranquil•litza, desconnecto del món.

Una persona molt especial per mi em va dir que un artista hauria de mostrar al món les seves interpretacions o creacions perquè la gent pogués gaudir-ne d’elles, però a mi no m’agrada tocar en públic, em sento millor sola. Un dia vaig tocar per ella i les seves llàgrimes em van emocionar, totes dues estàvem connectades pel so d’aquella peça, la manera en què els meus dits s’enfonsaven a sobre les tecles, l’adoració que tenim per la música… Un conjunt de successos que feia aquell moment únic i nostre. Em sorprèn com pot crear tants sentiments per la persona que toca com per l’oient, ja que és un fet màgic, però que no tothom sap apreciar-lo.

Marta

Es van començar a sentir veus i al cap d’uns cinc minuts es van obrir les portes. Tothom ràpidament va començar a entrar i a buscar el millor lloc mentre alguns pares anaven saludant efusivament els seus fills. Les mans em començaven a suar, i el cor a bategar-me ràpid. La gent no parava d’entrar, i tots com un ramat d’ovelles anaven seguint els passadissos marcats, però hi va haver un pare que es va desviar. Va passar per davant de la nostra fila, i quan va arribar al davant d’una nena amb menys de deu anys li va donar un cop afectuós a l’espatlla i la nena li va somriure nerviosa.

Les portes es van tancar i el silenci va envair tota la sala. Els llums es van anar apagant menys un focus que hi havia al mig de l’escenari que il·luminava el brillant piano de cua de color negre.

La veritat es que estava més nerviosa del que m’esperava. Estàvem tots els de Sant Cugat i Premià de Mar barrejats i asseguts amb l’ordre del programa, el qual encara em neguitejava més. Jo era de les últimes i anava veient que un per un s’anaven aixecant de les butaques i tornant un altre cop amb cara de satisfacció. Els nervis em feien tremolar i tenir fred, però pensant-ho bé, de que tinc por? Jo crec que és por al fracàs, l’únic que podria fer malament seria equivocar-me en alguna nota, i d’això he de tenir por? Però encara que volgués, era impossible controlar-ho. Es van sentir aplaudiments i la nena de deu anys va pujar al escenari sense cap partitura, es va asseure al tamboret de color negre i va començar a tocar. Potser jo era la única que ho pensava, però jo crec que tothom s’esperava que toqués alguna peça senzilla de la seva edat, però no va ser així, va tocar una peça del meu nivell més o menys i ben segura, era al·lucinant. Quan va acabar, va buscar la mirada del seu pare i contenta es va tornar a asseure. Llavors, va arribar el meu torn.

Em vaig aixecar mig tremolant i amb les mans totes suades i vaig començar a tocar. Les tecles blanques eren finíssimes, i les negres tenien un lleu tacte rugós que era molt agradable. La peça anava avançant i avançant, massa ràpid pel meu gust, però hi havia alguna cosa que no em deixava anar més lenta. Al cap de poc, es va acabar.

Va ser el primer cop, de tots els concerts que he fet, que vaig disfrutar tocant. Sempre em deien “passat-ho bé al concert i toca amb ganes” i sempre pensava que això no tenia sentit, però aquell dia el vaig veure.

Anna