LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segons el diccionari català, la música és: Art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Però en veritat, és molt més que sons i ritmes , o que un art, la música ens mou, ens fa plorar, ens anima, ens fa sentir-nos malament i plens de ràbia.

Segons el nostre estat d’ànim posem un estil de música, per exemple, si estàs molt content perquè has aprovat un examen, no escoltaràs musica lenta i tranquil·la, escoltaràs una musica animada que et transmeti bon rotllo. Un altre exemple és quan anem a fer esport, la música que ens farà sentir-nos millor i fer més exercici és una música energètica, que ens pugi la moral i ens faci venir més ganes de seguir.

Un clar exemple que succeeix sense adonar-nos, quan anem a un supermercat, la musica que tenen no és una musica energètica, ni molt trista, és una musica tranquil·la i amb bon rotllo, ja que així la gent compra tranquil·lament, sense preses, i així consumeixen més i millor, si no, amb una musica animada la gent entraria, i aniria molt més rapida comprant i consumirien més.

No fa falta anar a un supermercat per escoltar la música i adonar-nos de la seva importància, ens podem adonar al veure que la tribu més aïllada del mon segur que fa d’alguna manera alguna espècie de música, encara que sigui donant cops a un arbre, es considera música a qualsevol ritme.

Per a mi em sembla important, ja que és una cosa que sempre ens acompanya en el mòbil o en un dispositiu MP3, o si no esta a casa per ajudar-nos a passar bons o mals moments.

Víctor

Sincerament, arriba un moment en que ja no sé ni que explicar-vos. Ja que aquests escrits representa que no només es fan per millorar la nostra escriptura, sinó també per explicar alguna cosa referent a la nostra vida. Personalment em costa molt trobar un tema relacionat amb mi. Desprès d’una estona donant-li voltes crec que ja l’he trobat. El tema perfecte. Està bastant relacionat amb mi, amb els meus gustos…

Per començar dir que es tracta d’un grup musical format per dues persones. Dos germans. Van néixer a un municipi de la província de Barcelona.  Les seves composicions pertanyen a tres generes destacats: Rumba catalana, Pop rock i Rock. Podem trobar fins a vuit àlbums d’aquest grup, com per exemple: Al 2001 Destrangis, al 2004 ¿La calle es tuya?, al 2005 Voces de ultrarumba, al 2008 Allenrok… Es dediquen al món de la música des de fa aproximadament tretze anys. Són artistes internacionals, ja que no només són reconeguts a Barcelona i Espanya, sinó que també ho són a països llatinoamericans com Colòmbia, Mèxic, Xile, Cuba, Argentina i Veneçuela. Durant la seva carrera els han atorgat molts premis com per exemple: Dos premis onda (2000 i 2004) un a l’artista revelació i l’altre al millor àlbum.

Suposo que aquestes alçades ja sabeu a quin grup em refereixo. En efecte, Estopa. Si he volgut parlar d’ells es perquè des de ben petita he escoltat la seva musica, ja que els meus pares es pot dir que eren i són fans. A més a cada viatge en cotxe, sigui a prop o lluny on haguem d’anar, sona algun dels seus àlbums. Amb tot això, espero que segueixin com fins ara, triomfant per tot el món i creant nous èxits. Estopa sempre.

Laura Alarcón

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil

Son las cinco de la tarde en Barcelona. La nubes, cansadas de las caras de fastidio de la gente, han decidido dejar salir el sol en lugar de la lluvia, y se apartan tímidamente para que el enorme astro ilumine la ciudad. La gente camina. Unos tararean canciones con los cascos puestos, inmersos en sus pensamientos. Otros, enfrascados en conversaciones banales, utilizan el cambio de tiempo como excusa para iniciar un nuevo tema. Otros ríen, en grupo, de una broma que seguramente solo entienden ellos. Y algunos, simplemente, andan, con o sin destino, rápido, lento, recto o dando tumbos.

De pronto, alguien grita, entre extrañado y entusiasmado, “¡Hay un piano en medio de la calle!”. La simple frase consigue, en cuestión de segundos, que las conversaciones y risas cesen, que la multitud se pare y dirija miradas interrogantes en todas las direcciones. Y es que de verdad hay un piano, un piano de cola lustroso en plena Plaza Cataluña, justo en frente del Fnac.
Unas veinte personas forman un corro alrededor del enorme instrumento y escuchan a un chico tocarlo. Muchísimas más caras se suman al grupo para ver el curioso espectáculo, algunos se ponen de puntillas para vislumbrarlo mejor, mientras otros se apartan para dejar que todos disfruten de la función.

El chico mueve con soltura y delicadeza sus largos dedos sobre las teclas y balancea la cabeza, marcando el compás, inmerso en un estado de paz y tranquilidad que todos podemos apreciar, pero que solo él puede sentir de verdad. El cabello castaño le cae sobre los ojos pero él ni se inmuta, se sabe de memoria la melodía y la toca con toda su alma.

Yo, que minutos antes buscaba, extrañada, como todo el mundo, la procedencia de las notas, ahora me encuentro entre ese círculo de personas y contemplo la escena totalmente maravillada. Es bonito ver cómo un grupo de desconocidos se sonríen y se dejan sitio, unidos, simplemente, por la música. El proyecto artístico “Play Me, I’m Yours” (inscripción que aparece grabada en todos los pianos) ha repartido, junto con los instrumentos, algo totalmente intangible, el compañerismo, la felicidad, la pasión por el arte.

La canción se extiende por toda Barcelona, y, el mundo, expectante, unido, sumergido, escucha.

Ana

[Página oficial de la campaña “Play Me, I’m Yours” – http://www.streetpianos.com/]

Què ens transmet la musica? .

La música és una altra manera que tenim d’expressar els nostres sentiments i les nostres emocions. Tendim a escoltar un tipus de música o un altre segons les emocions que sentim (més alegre, més trista…) ja que normalment ens sentim identificats amb la lletra o la melodia. I quan escoltem una cançó, sovint ens ve alguna imatge a la ment, alguna persona o algun fet que relacionem amb la cançó.

Una dita popular diu que “la música amansa les feres”. Això vol dir que la música en sí és capaç de fer-nos canviar el nostre estat d’ànim. Segons el tipus de música que escolti, una persona exaltada pot arribar a relaxar-se, un estat d’ànim melancòlic es pot convertir a través de la música en alegre. Fins i tot diuen que els nadons, dins del ventre de la seva mare, són capaços d’identificar una determinada cançó que la mare escolta regularment, fins al punt que es belluguen més quan la senten. D’altres vegades, una música suau els tranquil·litza. Els experts també diuen que estudiar música des de petits, estimula la ment, i ajuda en l’estudi de les matemàtiques.

Jo crec que hi ha molt poques persones al món que no els agradi escoltar música, sigui de l’estil que sigui. Per això, al llarg de la nostra vida, la música sempre ens acompanyarà i, de ben segur, ens donarà moments feliços i inoblidables.

Sandra

De vegades, una cançó ben expressada, ben dirigida i ben composta, pot ser un exemple d’art.

Cançons que donen nom a allò innombrable o d’altres que et comuniquen alguna cosa desconeguda. Com he dit abans, és art; l’art més directe que hi pot haver. Un tipus d’art únic, que entra per les orelles i va directe el cor, no es pot expressar d’altra manera que amb la veu i els sentiments. Potser és cert allò que diuen que “La música comença on s’acaba el llenguatge”. Perquè fer música no és només el fet d’ajuntar una lletra, amb una melodia i un ritme, la música és una forma d’expressió lliure i directa de sentiments, pensaments o desitjos. I com tota expressió o manifestació artística, és un producte cultural i s’ha de respectar.

La música, en molts casos, pot mostrar-nos l’estat d’ànim d’una persona. Ja estiguis feliç, enamorat, amb ganes de festa o enfadat, hi haurà una cançó que de ben segur reflectirà els teus sentiments. En ocasions pot passar que et sentis identificat amb la lletra d’alguna cançó o fins i tot, amb l’artista que la interpreta.

Àlex Giménez

Se oye el perfecto compás de sus tacones bajando las escaleras. Abre el coche y entra. Espera a que entre yo. Se pone el cinturón de una manera especial: arrastra suavemente el dedo pulgar por toda la cinta, como acariciándolo. La música suena automáticamente: Parisienne Walkways, de Gary Moore.

-Escucha cielo, escucha como la guitarra llora porque la voz no la comprende. – las dos callamos. – Le suplica… –  Sigo callada. Ella ahora va muy despacio, está concentrada en la canción. – No puede más…está desquiciada, y grita… no sabe como hacerle entender a la voz lo que siente.- La canción termina. Seguimos calladas, ella suelta el volante para volver a poner la misma canción.
[…]

Estoy en mi cama a punto de dormirme con los auriculares puestos y, de repente, suena el primer acorde de Parisienne Walkways. Sin poderlo remediar, y sin ningún tipo de esfuerzo, imagino el dolor de la guitarra y puedo sentirlo dentro de mi. Se me eriza la piel. Siento hasta escalofríos. Ella me ha enseñado a sentir esta canción.
Solo tú eres capaz de adivinar los sentimientos de una guitarra y hacer que yo sea capaz de sentirlos. Soy todo lo que soy porque tú me has enseñado, sabes que eres la persona que más admiro. Gracias por enseñarme a sentir, y a querer.

Te quiero.

[ http://www.youtube.com/watch?v=5-j5vCJKM-4&ob=av2n ]

Paula

Hola!

Avui us vull parlar sobre una artista espanyola, més ben dit, catalana, es diu Mónica Naranjo. Mónica Naranjo és una cantant nascuda a Figueres el 23 de maig de 1974, té 37 anys. Mónica té una veu impressionant, sobrenatural, a mi, personalment, quan la vaig escoltar per primera vegada a ”Operación Triunfo” l’any 2008 em va enamorar amb la cançó ”Europa”.

Ara, al 2011, gràcies al programa de la cadena de televisió ”Antena 3” i al programa ”Tu Cara Me Suena” m’han tornat aquestes ganes d’escoltar-la ja que des de OT no l’havia tornat a escoltar i ara l’escolto cada dia.

Crec que aquesta artista està infravalorada només per cantar en espanyol, la gent diu que en els seus temps era com ara la Lady Gaga, que només generava polèmica però jo crec que mai ha tingut l’èxit que es mereix.

Per acabar aquest escrit us demanaria que gasteu uns minuts de la vostra vida per escoltar aquesta cançó, ”Europa” que és la cançó que més m’agrada de totes les que té, és en directe ja que l’actuació en OT no es veu bé. Mireu-lo i opineu, crec que després de veure aquest vídeo pensareu que està una mica infravalorada (http://www.youtube.com/watch?v=8LEn0jgJCU8)

Ens veiem al pròxim escrit!

Hèctor

Aquest dijous es va complir un dels somnis de la meva vida, anar al concert d’un dels meus grups preferits: Red Hot Chilli Peppers!

Pel meu aniversari em van regalar una entrada i des d’aquell moment he anat comptant els dies que quedaven per anar-hi. Quant finalment va ser l’esperat dia de marxar cap al Palau Sant Jordi no em podia creure que el que m’estava passant, seria un dels moments de més felicitat i emoció de la meva vida, el meu somni s’ha m’havia complert.

Entre 18000 persones més vaig escoltar els seus èxits un darrere l’altre entre crits d’emoció i de salts de la gent que tenia al voltant.

Ha sigut i serà una experiència inoblidable i màgica que recordaré la meva tota la vida.

Cinta

Me decido a escribir sobre ellos, Los Delinqüentes, un grupito musical compuesto por unos cuantos individuos muy locos capaces de transmitir de todo a través de guitarras de palo y letras callejeras.

Todo comenzó un soleado día de enero del 1998, dos muchachos de entre 14 y 15 años conocidos como ”Er Migue” (Migue Benítez) y ”Er Canijo” (Marcos del Ojo) , se conocieron en un instituto de Jerez de la Frontera donde recibían clases de guitarra. Marcos, al ver que Migue llevaba una camiseta del grupo andaluz ”Triana”, mantuvieron una conversación donde descubrieron que compartían gustos musicales: The Beatles, Pata Negra, Camarón y Kiko Veneno; surgió la amistad y un nuevo grupo de música.

Esta agradable gente creó su propio estilo, el estilo garrapatero, capaz de tocar flamenco, rumba, flamenco-rock, o ”blues aflamencado”, gracias a la llegada de Diego Pozo, el ”Ratón”.

Desgraciadamente, en julio de 2004 murió el cantante del grupo, con su voz ronca, ”Migue”, a sus corta edad de 21 años a causa de un paro cardíaco, vinculado a su problema de adicción a las drogas. Hecho que marcó un antes y un después en la historia de estos chicos.

Son gente capaz de alegrarte el día a través de su música, de hacerte disfrutar ratitos de tu vida, expresar sentimientos callejeros con solamente unas palmas, una guitarra y, por supuesto, que siempre con una sonrisa de oreja a oreja, la mayoría de veces fruto de la imaginación y la improvisación.

“¡Que no decaiga nuestra generación, la generación garrapatera!”

Saúl Lara López de Mota.