LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina

La música, per a mi, és de les coses més importants que hi ha. Estic escoltant música tot el temps que puc: abans d’anar a dormir, quan menjo, quan estic a l’ordinador, quan faig exercici… És l’única cosa que em pot canviar l’estat d’ànim a l’instant, que em pot fer desconnectar en qualsevol lloc.

Des de petit sempre m’ha agradat escoltar música, vaig començar escoltant els grups dels meus pares i a poc a poc vaig anar descobrint nova música i nous grups, primer escoltava grups de rock antic i una mica de pop espanyol però a mesura que vaig anar creixent els meus gustos musicals van anar canviant i em va començar a desagradar la música espanyola, l’únic cantant espanyol que escoltava va ser Nach: un cantant de rap encara que no m’agradava el rap en general. A part de Nach, vaig començar a augmentar el meu repertori amb grups de rock,grunge i heavy metal en general.

A tercer vaig conèixer al Sergi, un noi al que li agradava molt el Rap. A poc a poc, em va anar enganxant la seva passió per aquest gènere musical i vaig anar descobrint nous cantants fins al punt en que es va convertir un dels meus gèneres preferits. Més tard, vaig conèixer a uns amics als que els agradava la música electrònica i encara que jo mai m’havia interessat per aquell tipus de música també he acabat sentit algunes coses així que al final he acabat escoltant quasi de tot.

El que vull dir amb tot això és que és bo descobrir nova música i que l’important és que et transmeti alguna cosa i t’ajudi a reflexionar o simplement a desconnectar quan ho necessitis.

Per últim deixo aquí alguns grups amb cançons que m’agraden per als que els interessi descobrir nova música: SOAD – Chop Suey, Aerials; Violadores del Verso – Filosofia y Letras; Nach- Nada ni nadie, Manifiesto; Metallica – One, Unforgiven 2; Biffy Clyro – God and Satan; Sho Hai – De paso; Rapsusklei – Dando y Perdiendo, Nirvana – Smell Like Teen Spirit…

Guillem

Tot és fosc. Els ulls se’m van tancant, ja passen de les dotze i demà tinc cole. Però segueixo desperta, el so de la música em captiva i fa que comenci a somiar, però els torno a obrir i segueixo desvetllada. No vull adormir-me, no vull que s’acabi aquest moment de plaer. No penso en res, no em passa res pel cap, a part de sons i frases majoritàriament en llengües estrangeres.

La música que m’entra per les orelles és tranquil·la i porta un ritme diferent al de la rutina i això em relaxa.

Deixaré de fer esforços per fer durar aquest moment tant gustós, deixaré que la música em guiï en un son profund i ben lluny de la realitat. Bona nit.

Joana

Ya van dos horas, el chico no se cansa. Creo que no ha parado ni a beber un poquito de agua. Si en breve oigo la sirena de la ambulancia o algún que otro grito de socorro, es que el chico se ha ahogado de tanto soplar. Hablo de mi vecino y su total dedicación a no sé qué instrumento musical. Según mis escasos conocimientos sobre este tema, yo diría que es una trompeta, igual es uno de esos chismes que parecen un caracol con los tubos enroscados y todo eso (trombón, creo que se llama). Qué más da si trompeta o trombón, a mis oídos es todo lo mismo, es musiquita molesta que suena de lejos y no deja a tu cabeza pensar con claridad.

Se le debe dar muy mal el tema, porque ha repetido como ochenta veces el mismo compás, o como se le llame a un trozo de canción. Eso o al revés, puede que se le dé tan bien que disfrute dándose sus conciertos personales. El caso es que, vecino mío, si alguna vez leyeras este escrito (no es una cosa que me haga demasiada ilusión, claro está) que sepas que en mi opinión ya suena bien, puedes descansar si quieres.

Es increíble cómo cambia la percepción de las cosas que nos rodean en según qué momentos. Quiero decir que, por ejemplo, si no hubiera escrito estas líneas precisamente hoy, que estoy encerrada en casa y de mal humor, seguramente le daría las gracias a mí querido vecino por generarme música ambiental, por compartir de manera altruista su gran talento, podría hasta hacer un elogio a la música clásica y todo. Y es que yo creo que entre una cosa agradable y otra desagradable hay una línea fina que depende de nosotros, de cómo lo vemos en ese momento o, más bien, de cómo queremos verlo. Digo de cómo queremos verlo porque, dejando ya a mi vecino a un lado, a veces nuestra opinión varía según nos conviene. Si queremos que una cosa sea “lo mejor del mundo” a ojos de los demás, nuestra cabeza nos autoconvencerá de que sí, que eso es lo mejor, y así convenceremos a los otros. Suponiendo que todo el mundo aplica esta “lógica” (por llamarlo así, aunque aquí el concepto lógica brille por su ausencia), esos otros nos convencerán de lo que quieran ellos y así sucesivamente. Conclusión, nuestra percepción de las cosas nunca es objetiva ya que nos dejamos influenciar por los intereses, propios y de los demás. Aparte, tenemos la capacidad de ver el lado bueno de las cosas cuando estamos alegres. Capacidad que implica verlo todo negro cuando sucede lo contrario, cuando estamos tristes o de mal humor.

Mi vecino ya ha parado de ensayar, me he quedado sin banda sonora, sin esa musiquita que hacía que mi vida pareciese una película, con sus escenas musicales y todo. Era divertido en verdad, creo que cuando nos encontremos por la calle le daré las gracias y todo eso. Gracias por entretenerme y sobretodo por darme un tema sobre el que escribir, eso sí que ha sido todo un detalle, vecino.

Laia

Últimament tinc la costum d’escolar música, però aquests últims dies de manera exagerada. Només arribar a casa, encenc l’ordinador i escullo la cançó que més m’agrada per poder escoltar-la. La veritat, és que no sé el per què d’aquesta costum, pero em sento bé quan la practico.

Si no recordo malament, des de ben petit ja tenia un cert interés per la música, sobretot en el tema de la percussió. Els meus pares sempre m’han dit que en aquella època em van comprar una bateria de joguina, i que al cap de dos setmanes, ja la tenia feta caldo. M’imagino que seria de tocar-la tant, però això volia dir que m’apassionava. Per altra banda, les guitarres, els pianos i tots els altres instruments també em cridaven l’atenció.

Quan havia complert els deu anys, la meva família em va portar al palau Sant Jordi, a veure un concert de la Laura Pausini. Aquesta noia ho feia molt bé, però amb el que més m’hi vaig fixar va ser amb els músics i tot el muntatge que es va fer perquè allò sonés tan bé. Aquell dia vaig començar a diferenciar els instruments de l’escenari i interessar-me per cada un d’ells. Aquestes històries musicals em poden haver influenciat fins l’actualitat. Com ja vaig dir en un altre escrit, toco el piano en un grup de música.

També estic dins d’un grup de percussió on cada vegada tenim més actuacions a difrerents pobles. Sincerament, m’ho passo molt bé tocant en els dos i sé que això és el que m’agrada i sempre ho serà.
Acabant ja amb l’escrit, només dir que si us agrada la música, animeu-vos a tocar qualsevol instrument, que si ho feu, encara us agradarà molt més.

Pere

Fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam comprar les entrades per el concert de Txarango, al palau de la Música. Se celebrarà el dia 26 d’Abril, d’aquí fins llavors ja hauré fet algun altre escrit més sobre aquest tema.

Tot i que fa poquet que sé que existeix, Txarango és un dels meus grups preferits,. El meu interès per Txarango ve de mesos anteriors. Per les Festes de la Mercè, una amiga em va convidar a passar uns dies a casa seva, ja que feia temps que no sortíem juntes. Vaig arribar a casa la Paola al matí, ella ja havia fet els plans per a la nit i un dels concerts als quals estava previst anar era Txarango. Jo havia sentit a parlar d’aquest grup però mai m’havia cridat l’atenció perquè no m’agrada la música catalana. En dir-li a la Paola que, com a molt, em sabia “La dansa del Vestit”, em va dir: “Doncs ja saps que et toca fer avui, tens fins a les 12 de la nit per aprendre’t les caçons!” i vam estar tot el dia amb Txarango sonant. No cal dir que el concert va ser impressionant. A partir de llavors, cada vegada que escolto Txarango recordo aquells dies de la Mercè, recordo el concert al Fòrum, recordo la Paola i jo cantant, ballant i saltant, etc. És per això que m’encanta aquest grup català. Hi ha una sèrie d’experiències que causen els meus gustos, per tant, jo no els he triat i si a hores d’ara volgués canviar-los, no podria fer-ho.

Rellegint una mica l’escrit me adonat que m’he desviat del tema, el que jo volia explicar és el proper concert de Txarango. Per tant, només afegiré una última cosa del passat concert; i és que, quan els vaig explicar tot això a la Júlia i a la Mariona, els vaig prometre que al proper hi aniríem juntes i així serà.

Ara sí; parlem del 26 d’Abril. Si diguéssim que se’ns està fent llarga l’espera, ens quedaríem curtes. La Mariona i jo, cada matí de camí a l’ institut escoltem Txarango, és com una manera de dir “Ja queda un dia menys”, també es podria veure com una manera masoquista de repetir-nos: “encara queden 133 dies”. El cas és que aprofito aquest escrit per dir-vos, Mariona i Júlia, que quan arribi el dia estarem les tres juntes i serà una experiència que difícilment oblidarem. Al cap i a la fi, aquests son els moments que recordarem sempre.

Laia

Tot va començar quan encara no havia ni nascut. El meu pare mentre jo estava a la panxa ja em tocava cançons amb la guitarra, i n’estic segura que això influeix bastant a que m’agradi tant la música.

Quan només tenia 4 anys, els meus pares ens van apuntar a ma germana i a mi a classes de ball, i encara que no ho sembli, era molt vergonyosa i em costava molt fer les coses en públic. Al mes potser fèiem dos concerts davant de tothom que vulgués mirar-nos. Ens ho passàvem molt be i això també va fer que perdés tota o casi tota la vergonya que tenia. Més endavant em vaig haver de desapuntar perquè aquella escola de ball la van traslladar a un altre lloc i no ens anava gaire bé anar-hi.

Per molt que ja no ballés en una escola jo seguia ballant a casa amb les meves cosines o amb ma germana, i al cap d’un any aproximadament em vaig tornar a apuntar a un altre lloc però també ho vaig acabar deixant perquè l’estil que ballàvem no m’agradava gaire.

En aquest escrit només estic parlant del ball però perquè volia que veiéssiu fins aquí, que des de molt petita he estat connectada a la música tant en el ball com en el cant.

Vaig començar cantant només amb quatre anys, ja em sabia sencera una cançó que em van ensenyar els meus pares (no pronunciava gaire bé evidentment) però ja es veia com m’agradava. A mesura que ha anat passant el temps, cada cop he tingut més clar que necessito la musica, que l’únic que em ve de gust a totes hores es cantar, ballar o escoltar com canten els demés. Em desperto pel mati i el primer que faig es escoltar cançons amb l’ipod mentre em vesteixo, em faig l’habitació i esmorzo i quan arribo a casa depèn dels deures que tingui segueixo escoltant música o em poso a cantar cançons amb un micròfon que em van regalar fa dos anys. Fins fa poc no havia fet cap extraescolar de música a part del ball, perquè estava apuntada a volei i no tenia temps per tot. Però fa poc, per temes de la meva esquena he hagut de deixar el volei i ara estic fen el que més m’agrada en el món, piano i cant.

El piano es un instrument que m’apassiona, em passaria hores mirant vídeos de gent bona tocant el piano i des de ben petita ha sigut el meu somni. M’he emocionat més d’una vegada sentint una cançó.

Un altre dels molts instruments que m’agraden és la guitarra, però com ja faig classes de piano a l’escola de música de Premià de Mar, guitarra la practico a casa per internet. Busco els acords i composo algunes cançons. He composat sis cançons aproximadament, no crec que siguin bones però poc a poc espero aconseguir-ho.

Carla

Tot comença a finals d’Octubre, quan un amic  em va proposar formar un grup de música. El primer que se’m va ocórrer va ser: “Per què m’ho pregunta si o no tinc ni idea de música?”, però després de una bona estona reflexionant vaig arribar a la conclusió de que era una bona idea. Trobava que era una aspecte positiu el fet de crear un col·lectiu amb tots els meus amics i tocar la música que nosaltres ens agradava. Era un aire diferent al que nosaltres estàvem acostumats.

Tot això em va comportar bastanta feina, ja que havia d’aprendre a tocar algun instrument que m’agradés i em semblés atractiu. El teclat va ser el que comprenia aquests dos termes. Primer de tot, vaig anar a comprar-me’n un gràcies als estalvis. No era el teclat més bo de la botiga, però creia que per aprendre aquell ja em serviria. A mida que va anar passant el temps vaig anar relacionant-me amb aquell nou instrument i vaig anar aprenent pel meu comte. El que feia, bàsicament, era mirar els diferents acords i les notes a través dels vídeos de “Youtube”. També aprenia a través del grup, que ja tenia nom, “A Trenc d’Alba”.

Mig any després d’haver format “A Trenc d’Alba”,  havíem aconseguit interpretar  els nostres primers “mini concerts” en llocs com al Teatre la Massa o l’Institut. Gràcies això, aprenia a tocar en públic i a controlar els meus nervis, perquè no es el mateix que tocar a casa o als assajos.

Actualment, segueixo aprenent per mi mateix, però estic mirant de fer alguna classe per aprendre els conceptes bàsics del teclat, i així, poder-m’ho passar encara millor. De cara el grup, anem progressant de mica en mica. Ja arribem a la desena de cançons composades per nosaltres i hem aconseguit tocar a concerts més importants que els de fa mig any, com per exemple a Mataró. Crec que tots els del grup estem encantats de tirar-lo endavant i tenim ganes d’aspirar a alguna cosa més. Considero que ens falta molta teca per poder arribar lluny, però com diu molta gent, res és impossible.

Pere

Traducció del japonés:

El espectáculo empieza,

invitaré a una doncella

¿Quieres jugar a las cartas?

Dame tu tiempo niña bella…

Las reglas sabes de memoria,

aquí no habrá misericordia.

Si quieres ser también amada,

de mi castigo no escaparás.

No mires más el reloj,

atrás no vamos a volver por más que quieras.

Los naipes ya guardé

¡No hay modo para escapar!

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… un mundo que se desmorona,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Te enseñaré lo que es el mundo,

un bosque oscuro y muy profundo,

donde nadie será testigo

de que sientes aquí conmigo…

Aunque rechaces mi amor

muy dentro de tu corazón vas a desearme.

Los naipes ya no están,

¡Los perdí en la oscuridad!

Joker…

Joker…

Joker… te envuelve una luz de ensueño,

Joker… un sentimiento sin su dueño,

Joker… dos caras en un cuerpo a cuerpo,

Joker… hasta perder todo el aliento…

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… es una muerte misteriosa,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Pugem les escales fent l’idiota per alliberar tensió, rient. Li manquen pocs segons per sortir, sé que està molt nerviosa i l’abraço amb força perquè em senti al seu costat. Arriba el moment, s’allunya cada cop més fins que es troba al mig de l’escenari asseguda davant el seu millor amic, el piano.

Miro subtilment la seva expressió darrere el piano, mou les celles mostrant que està nerviosa però tot i així sap que tot li sortirà bé. Intenta amagar la tremolor de les mans i ho fa tan bé que només jo puc apreciar que té un nus al coll i suor freda. A poc a poc es va sentint còmoda i això fa que l’expressió de la seva cara es destensi i que les mans li ballin suaument, produint un so extraordinari. Les tecles es fonen amb l’abraçada dels seus dits, és pràcticament imposible no rendir-se als peus de la seva música. En el moment en què els meus ulls senten una extranya coissor, l’aire que m’entra pel nas és més fred i la boca comença a produir saliva amb més fluidesa que mai. En aquell moment en què els ulls se m’emborronen, és quan cau la primera llàgrima d’emoció. Ella és la causant d’aquesta sensació.

Aquesta nena que avui fa setze anyets, tot i que té la capacitat de produir música esplèndida i tendra, té un carácter dur i les idees molt clares. Espero veure-la bufant espelmes i engreixant-se amb un bon pastís uns quants anys més. Felicitats Laura, t’estimo.

Paula