LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Me gusta componer, de hecho me encanta. Junto con tocar el piano es una de mis actividades favoritas. Cuando compongo, siento que tengo el poder, el  poder de hacer que la pieza te asuste, te emocione; el poder de cambiar de un sentimiento a otro. Cuando compongo me olvido de todo, solo estamos la partitura y yo. Olvido mis problemas, mis alegrías y hasta de comer.  Sólo pienso en una cosa: ¿Cómo voy a enfocar mi próxima obra?, ¿Qué sentimiento voy a transmitir? ¿Quiero que sea tonal? ¿Atonal? Todas estas cosas las enfoco a la hora de componer una obra.

Quiero explicar cómo me inspiré en mi última obra titulada “Visiones”, una obra donde  los sentimientos están escondidos en la música y en la que sólo si prestas mucha atención y te concentras en ella puedes sentirlos. Entre ellos encontramos: alegría, tensión e incluso hasta miedo, un miedo real, que parece que puedas verlo.

Visiones son varias obras donde se puede apreciar  una historia en cada pieza que por separado no tienen ningún valor,  pero que al juntarlas encontramos las emociones de una persona que sufre depresión y piensa que el suicidio es la única manera de salvación. A medida que la obra avanza la persona se da cuenta que siempre hay esperanza y salvación.

Hacer la obra de “Visiones” me ha hecho llegar a comprender sentimientos que no podía imaginar que entendería, desde la melancolía más profunda hasta la alegría más radiante.

MANUEL TORRALBA

4rt B

Porto molts dies plantejant-me el tema d’aquest escrit. Volia trobar un tema amb el que pogués dir alguna cosa que sigui important per mi. He començat a escriure pàgines i pàgines sense gaire sentit que han acabat a la paperera. Finalment, he decidit que dedicaré aquest escrit al Beatles.

The Beatles és un dels grups més importants de la música moderna. La seva música és atemporal. Format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, es van atrevir a innovar i a expressar sentiments que ningú no havia mostrat mai. Tots quatre havien viscut unes infàncies difícils, però valoraven la vida i junts van crear una revolució. Al llarg dels anys que van tocar plegats, van provar molts estils i molts instruments, i cada una de les seves cançons és única.

I aquí estic ara, escoltant “Eleanor Rigby”. A la meva família, escoltar els Beatles forma part d’una tradició. Als meus pares, a la meva germana i a mi ens encanten i sempre escoltem els seus CDs al cotxe o casa. De tant en tant, traiem la pols dels vinils del meu pare, que és escoltar la música en el seu estat original. Les seves cançons formen part de la meva vida i em porten molt bons records entre la meva família. Amb el temps, he millorat molt els meus coneixements d’anglès i he pogut traduir les lletres de les cançons. Els Beatles eren verdaders poetes.

Els meu CD preferit és “Abbey Road”, l’últim que van gravar abans de separar-se però el penúltim en ser publicat. Allà hi ha una cançó en particular que m’encanta que es diu “Here comes the sun”, aquí arriba el Sol. Escoltar-la em fa sentir tranquil·la i segura entre tot el que conec i el que encara em queda per descobrir. A més a més, és una cançó preciosa. Aquí us escric un fragment de la lletra.

Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, it’s been a long cold lonely winter
Little darling, it feels like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, the smiles returning to the faces
Little darling, it seems like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Blanca

La música és una de les coses que més m’agrada, des de ben petita que tinc aquesta afició.
Toco el violí des de fa vuit anys i el piano des de fa un, a més la meva mare m’ha ensenyat una mica de guitarra. El piano m’està resultant més fàcil ara que tinc més coneixements en la música, però el violí em va costar bastant, ja que mai havia tocat un instrument ni llegit una partitura. Ara per això, em va molt bé i m’agrada molt.
Aquest any, l’escola de música de Vilassar, on aprenc violí, m’ha seleccionat a una amiga que toca el piano i a mi, amb el violí, perquè la representem en una trobada d’estudiants de diferents escoles. Aquesta trobada es diu Moments Musicals, i hi participen escoles de diferents llocs. Se celebra a diferents dates i llocs, però la primera és aquest divendres dia 8, aquí a Vilassar. La següent on jo també tocaré, és a Sant Vicenç el dia 28 de Maig.
Tinc moltes ganes de poder tocar, ja que vaig començar a preparar les peces que toco al Setembre. Espero que em surti molt bé.

Marta

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Sóc una noia a la qual li agrada molt tocar els instruments, ja que em relaxa molt i m’ho passo bé.
Sé tocar el piano, una mica la guitarra, l’ukelele i la flauta del col·legi. El que més m’agrada és el piano, perquè és el que més sé tocar.
Tot va començar fa 5 anys a una petita escola de Vilassar de Dalt situada al Parc de Can Rafart on em va rebre molt bé una professora que es diu Marta Álvarez, molt simpàtica.
Als inicis de començar, no se’m donava malament i ja ara amb 5 anys de pràctica vaig molt bé, ja que el domino molt.
Ara toco el piano a l’església evangèlica de Premià De Mar on cada diumenge el grup de lloança ens ho passem genial amb ganes d’omplir-nos de l’esperit de Déu.

Júlia

El passat dissabte anava a veure al cine, després de portar gairebé un mes estrenada als Estats Units, l’adaptació cinematogràfica d’un dels millors musicals de Broadway: “Into the woods”. El film barreja els contes dels germans Grimm en un bosc. Explica la història d’un matrimoni de forners que no pot tenir fills a causa d’una maledicció de la seva veïna, una bruixa. Aquesta venjativa bruixa els donarà una oportunitat per desfer la maledicció. Per a això, hauran d’aconseguir quatre objectes: una vaca tan blanca com la llet, una caputxa vermella com la sang, uns flocs de cabell groc com la panotxa de blat de moro i una sabata daurada com l’or pur. Tot això ho trobaran al bosc. Els forners no estaran sols en el bosc: la golafre i petita Caputxeta Vermella creuarà també aquest bosc per anar a casa de la seva àvia. El jove Jack travessarà el bosc amb la seva vaca Blanqueta per aconseguir per ella un mínim de cinc monedes. La Ventafocs, d’altra banda, amb ganes d’assistir al ball, anirà al bosc a parlar amb l’arbre que és a la tomba de la seva mare morta, per demanar-li consell. A més, en una alta torre d’un lloc recòndit entre els arbres hi haurà la princesa Rapunzel, atrapada a l’espera que algú la visiti.

Als moments musicals, els actors brillen i sorprenen amb les seves veus, amb música enganxosa. I cal destacar especialment la fotografia. La suma d’aquests elements empenyerà a l’espectador, que deixarà de banda el món real i s’introduirà per complet en aquest bosc on passen coses diferents de les que passarien si es trobés fora d’ell. Un lloc que de dia sembla inofensiu, però de nit canvia. En aquests paisatges frondosos, verds i clars a l’alba, i foscos, tenebrosos amb un toc màgic al vespre. Els números musicals tots fantàstics. A “Into the woods” la clau serà passar a aquest lloc amb encant, al bosc que a tots deixarà commoguts. Una molt bona adaptació del musical al cinema, que combina a la perfecció els diàlegs amb les cançons. Per a mi, la millor cançó del film és, sense dubtar “the last midnight”, interpretada per a la gran Meryl Streep.

Un repartiment excel•lent: la brillant Meryl Streep que interpreta la malvada bruixa. Treu la seva gran veu, com ja ho va fer a “Mamma Mia”. El seu look de bruixa és realment espectacular. Entre els altres protagonistes es troben Emily Blunt i James Corden, que interpreten al matrimoni de forners, Blunt sorprèn amb una gran veu. Una altra de les protagonistes és Anna Kendrick, que és la Ventafocs. Chris Pine es posa en la pell del príncep, que barreja el toc galant amb el de bufó. Johnny Depp, que fa de la seva escena un dels moments estrella del film ficant-se en la pell del llop, té una aparició breu però intensa. La seva caracterització amb urpes i ullals, és espectacular. La seva parella de conte, Lilla Crawford, fent aquí el seu debut cinematogràfic com la bromista, golafre i amb caràcter Caputxeta Vermella, que acaba desobeint la seva mare i desviant-se del camí. Per completar el repartiment, cal esmentar Daniel Huttlestone, en el paper de Jack i la seva mare Tracey Ullman, a més, de la malvada madrastra de la Ventafocs, Christine Baranski.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E88rB2bRGVE[/youtube]

Gorka

Fa uns anys, em vaig començar a interessar per la música. No toco cap instrument, però des de petita, el meu pare sempre posava música, i molt variada; clàssica, jazz, rock…

Quan em vaig interessar més, escoltava el que escoltava ma germana: David Bowie, Bob Dylan, The Who, The Cure… Després vaig començar a investigar per mi mateixa i em va interessar música més “Hard Rock”, i ara el gènere que m’agrada més és el Punk. He trobat que als grups més famosos de Punk com els “Sex Pistols” moltes de les seves cançons sonen igual.
Ma germana s’interessa molt per la música que escolto, i sap quines cançons m’agradaran i quines no. Aquest Nadal m’ha fet un CD de música. Ha agafat cançons de diferents artistes i grups i els ha ajuntat tots. Puc dir de veritat que és el millor CD que he escoltat en ma vida. Després d’escoltar-lo, estava pensant com de feliç et podien fer sentir uns sorolls que surten d’uns altaveus.

Danielle

El tipus de música que més m’agrada és l’electrònica: música contemporània que utilitza noves tecnologies com ara sintetitzadors, “samplers”, caixes de ritmes, seqüenciadors i ordinadors, per tal de crear uns sons específics. El ritme és molt marcat, fort, contundent i amb distorsions i repeticions, sempre dins d’una melodia que es reconeix fàcilment. Els gèneres amb els quals més m’hi identifico són l’”electro” i el “dubstep”. Entre els meus artistes i grups preferits hi ha “DVBBS”, “Dimitri Vegas & Like Mike”, “Knife Party”, “Marsal Ventura” i “Skrillex”. Tots són discjòqueis (DJ’s) i els admiro perquè són creadors que experimenten tecnològicament a cada cançó que composen.

Escolto aquesta música cada dia una estona. Em distreu i em convida a seguir el ritme amb tot el cos. Ara bé, amb cascs, per no molestar a la gent del voltant. De totes maneres el que més m’agradaria seria anar a un concert per gaudir-la en directe i a tot volum, i veure com l’artista improvisa mesclant i masteritzant sons i fins i tot versionant cançons antigues; a més a més, l’ambient va acompanyat d’imatges virtuals, làsers i efectes especials a dojo. És espectacular!

No és, però, l’únic tipus de música que m’agrada. De tant en tant escolto New Age, Hip  Hop, Pop, Heavy… i aprecio molt la música clàssica. Jo mateix l’havia practicat al piano durant sis anys!

Per tant, si a mi m’agraden tots els estils i gèneres musicals, no entenc per què a la majoria de gent adulta no els agrada la música electrònica. Diuen que els perfora les orelles, els posa nerviosos i que no val res. A mi em sembla que el que passa és que no l’entenen. Haurien de saber que aquesta música tan “moderna” recorda la música ancestral i primitiva dels primers instruments de percussió. Si l’escoltessin bé, reconeixerien que no és gens fàcil compondre-la. I que fins i tot hi ha metges que diuen que podria ser “curativa”, si es receptés contra la depressió i els estats d’ànim baixos…

Abel

La música és una de les eines fonamentals que utilitzem els éssers humans, i està científicament comprovat que tenen influències directes sobre el teu estat d’ànim i la teva qualitat de vida. Estudis han demostrat que escoltar música influeix directament a les persones, tant de manera positiva com negativa, amb efectes immediats i resultats duradors. Tenint en compte els efectes positius de la música, molts científics sostenen que aconsegueix canvis favorables al cervell de les persones que l’escolten.

Tots percebem la música de manera diferent, i hi ha un estil indicat per cada un de nosaltres, depenent de com et sentis. Fàcilment associem una cançó o un estil musical amb el nostre estat d’ànim, i reconeixem quan una cançó ens sembla alegre o trista. Hi ha vegades que ens identifiquem de tal forma amb una cançó que només escoltar-la immediatament canvia el nostre estat d’ànim… fins i tot semblaria que hi ha cançons que estan escrites per a nosaltres.

Trobar el teu estil musical segons el teu estat d’ànim és una manera d’alliberar-te; ja sigui perquè no ho vas poder expressar en el moment adequat o simplement tens la sensació que no hi ha millor forma d’explicar el que sents que no sigui a través de la música… no sempre calen les paraules!

Alba

El passat dia 8 de novembre, jo, vaig poder conèixer una de les cantants actuals que més m’agrada, ROKO.

A les 4 de la tarda, del passat dissabte dia 8, ja tenia el meu cd “3.2.1.ROKO.” Començava una tarda llarga. La firma començava a les 7, i a les 4 començava a fer cua. Va ser a la cua on em vaig adonar de com és l’ésser humà, quan vol alguna cosa. Per posar exemples clars, una noia que tenia davant va començar a treure demonis per la boca, només perquè la van fer moure’s una persona cap enrere. Per contrapartida, una dona amb problemes d’esquena , i que era una habitual, tot i que ROKO li va oferir entrar abans, va negar-se al tracte dient que volia el mateix tracte que tots els fans. Aquesta dona es va guanyar els meus respectes.

Ja eren les 7 i les portes s’obrien, per a sorpresa, no només firmaria el disc, sinó que també ens cantaria. Al ritme de “luz, la ciudad o nadie com tu” va arribar una sorpresa per a la mateixa ROKO. El seu company, Xuso Jones, del programa “tu cara me suena.”

Va arribar l’hora, les 7:45, era l’hoa de la veritat i un nerviós jo, es trobava cara a cara amb ROKO. Molt amable em donava les gràcies per ser el seu fan. Això va demostrar-me que aquella artista era diferent, havia lluitat per arribar on és, havia lluitat per aconseguir el seu cd. Estava davant d’una artista humil. Jo amb una tremolosa veu, li vaig dir – gràcies a tu per ser com ets. Després d’aquestes paraules, i de fer-me una foto amb ella, tocava dir-li adéu.
Però per sort, topo amb Xuso Jones, amb qui vaig poder fer-me una foto, a més la petita Abril, concursant de “tu cara me suena mini”, que una hora enrere es va veure acorralada per una allau de fans, accedia a fer-se una foto amb mi.

Va ser un dia per a recordar.

Gorka