LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Feia anys que desitjava tenir un gos però les circumstàncies eren difícils; ja que vivia a Barcelona i la meva família i jo portàvem un horari on no hi havia temps per passejar-lo i fer-li companyia. Però com ens vàrem mudar a Cabrils i va suposar un gran esforç en canviar-nos d’institut, els nostres pares ens van comprar un gos com a regal. Aquest abril farà dos anys exactes que vam anar a buscar-lo. Vam entrar en aquella cambra on els tenien a tots i jo només pensava: a quin gosset d’aquests li canviaré la vida? Li donaré una casa? Molt més espai per córrer, amor i felicitat? A quin de tots podré treure d’aquestes capses on estan? Vam escollir un “bichón maltès” preciós. Blanquet i no gaire gran de mida, més aviat petitet, amb ulls marrons com els meus i una mirada que em diu molt. Em té bojament enamorada.

Es diu Ric, perquè és ric d’amor, felicitat i alegria. A mi personalment m’aporta un benestar extrem. Quan em veu trista està al meu costat, dorm als meus peus, sortim a passejar junts… Tenim una connexió màgica. Per a mi és un plaer despertar-me cada dia i estigui sobre meu petonejant-me la cara. I en arribar a casa, de l’escola o de qualsevol lloc, sembla que faci anys que no ens veiem, sempre em rep amb moltíssima il·lusió.

Jo recomano a tothom que tingui gos perquè aporta molta pau i tranquil·litat. I alhora com ja he dit abans, un amor enorme.

Per a mi el meu gos significa moltíssim. Només he vist un cop que estigués a punt de morir i poques vegades ho havia passat tan malament. Se’m va escapar al mig del carrer i vaig posar-me a la carretera perquè no l’atropellessin, exposant la meva vida per davant de la seva, ja que considero que li dec la vida sencera. Sé que morirà perquè és el cicle de la vida i perquè tots morim, però no estic gens preparada perquè passi, i mentre gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi al seu costat. Desitjant que no n’arribi l’últim i entregant-li el màxim de mi.

Mònica Dausà

La meva vida no és com una vida normal, i quan dic normal em refereixo a haver viscut en 5 ciutats i dos continents diferents.
El primer lloc on vaig viure va ser a Colòmbia, on vaig néixer. Quan tenia 5 anys vaig anar-me’n a viure a Costa Rica. El que més em va agradar de viure allà era que tenia la platja a dos minuts, però no eren platges qualssevol com les d’Espanya, eren les típiques que surten a les postals, amb la sorra blanca i l’aigua cristal·lina. Una altra cosa que m’agradava era la seva fauna, allà podia trobar qualsevol animal de totes les mides, colors etc.
Després de viure 2 anys tornaria a Colòmbia uns mesos per anar-me’n un altre cop al Carib, concretament a Barranquilla.
Finalment la meva família i jo vam venir a viure a Barcelona, a Sant Cugat, on vam estar uns 5 anys. Però la cosa no va quedar aquí, ens tornaríem a mudar a Madrid per després tornar aquí, a Vilassar de Dalt.
La veritat és que no m’ha desagradat viure en tants llocs, perquè gràcies a això conec la forma de viure i la cultura de dos continents diferents.

Fede

“Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els hi agradés i es vengués a bon preu. La meva mare ha viscut pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre i tant la meva germana com jo podríem anar caminant a l’escola. Finalment uns dies abans de Sant Joan vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes (que després es perden durant la mudança) un sol cop, però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i van trobar una a prop de l’escola Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per una part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la d’ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, podrà tenir una habitació per ella. També, en ser una casa a quatre vents, no sentiré els crits del veïns, i podré estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’m posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir els mobles, el colors de la paret, els llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que te canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es

comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores, en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona