LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tengo un cierto respeto al futuro, pero el paso del tiempo me aterra.

Envejecer, por ahora, es algo incontrolable. Supongo que es por esta razón, que cuando me paro a pensar en lo rápido que pasan los años y con qué facilidad crecemos, maduramos, y al fin y al cabo, envejecemos me entra miedo. Un miedo peculiar. Un miedo que jamás había sentido anteriormente. Quiero dejar claro que no se trata de un miedo a envejecer y por consecuencia a la muerte, no. A la muerte, me atrevería a decir, que no le tengo miedo. Mi miedo es exclusiva y específicamente a un escalofriante paso del tiempo, imparable.

En parte soy consciente que es el bello ciclo de la vida, pero últimamente se me hace difícil asimilarlo. Incluso llegué a escribir un pequeño relato imaginando sobre el hallazgo de un esperanzador camino hacia la inmortalidad, con sus pros y sus contras, claro está. Además, creo haber desarrollado en mi una sensibilidad distinta, ésta me hace sentir hacia la gente mayor una gran admiración y a su misma vez pena. Lástima por no poder ayudarles, por no poder darles una vida eterna y joven.

Podría decir, que la gota que colmó el vaso, lo que acabó de desarrollar ésta pequeña “obsesión”, este peculiar interés, fue un documental que vi en Tve2 relacionado con este tema, y fue entonces cuando supe que era posible, que pensar en una vida eterna y joven no era ninguna locura. Y lo más importante, que existe gente con estudios que piensa y cree lo mismo que yo, que comparte la misma obsesión y que están invirtiendo su tiempo y dedicación en buscar la solución final.

Una solución que aparentemente está ahí, tan sólo necesitamos tiempo y mucha paciencia.
Esta vida es demasiado corta como para poder saborearla en condiciones… busquemos el camino hacia la inmortalidad.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/camino-inmortalidad/1303764/

Laura Morales Moreno

La mort, un tema interessant per tothom, desconegut, trist i fins i tot tabú. Aquest fet natural, és representat en moltes religions de diferents maneres: en algunes, com el cristianisme és el viatge cap al paradís en funció de com us hagueu comportat en l’altre vida, en d’hinduisme desprès de morir et reencarnes, depèn també de com hagueu estat del que en diem bo en la vida anterior, i moltes més visions d’un fet que, quan el trobem ja no en podem escapar.

La meva visió de la mort és molt diferent, jo no crec que, després de morir, tingui una altra vida, jo crec simplement que no hi seré, (no ho puc expressar com vull perquè afortunadament no tinc l’experiència) que em descomposaré com a matèria orgànica que sóc. Potser aquesta visió és una mica pessimista, no us ho nego però en fi, que n’espereu de la mort? Com no sabem el que és, podem inventar-nos móns fantàstics per apaivagar la por que en realitat tenim de perdre la vida. I és que, en els somnis en que reproduïm que ens morim, quan arribem a la part on ja no som vius, ens despertem. “Per què?” Us estareu preguntant, doncs bé molt fàcil, perquè el nostre cervell no ho ha experimentat i no pot reproduir aquesta sensació.

Si li tinc por jo, a la mort? No ho dubteu, és la meva por més profunda… Per què me’n fa de por? No us ho sabria contestar del tot, són molts motius: el desconeixement d’aquest estat dels éssers vius, el veure que ja no podré fer res del que ara hem sembla el més normal del món… Suposo que mentre estem vius no ens hem de preocupar de la mort. Què en penseu vosaltres d’això?

Maria

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta

Divendres de la setmana passada, va passar una desgracia. Va morir la germana del meu avi que és deia Leonor. Va morir després del post operatori, de l’operació del cor.

Amb l’edat de 72 anys va entrar a quiròfan el dimecres 15 de Febrer. Li havien de canviar la vàlvula tricúspide del cor perquè ella, des de ben petita, té una malaltia hereditària. Els meus avis i el tiet també tenen aquest problema. Per sort la meva mare i jo no el tenim. Ella sabia que era una operació complicada, perquè tenia un 85% de possibilitats de viure. Després de l’operació, tots ens vam alegrar quan la vam veure arribar a l’habitació de la UCI.

A l’endemà, ja no tot van ser alegries… Van trucar a la meva mare i li van dir que acabava de morir. La meva mare em va explicar que li havia donat un atac de tos, li van saltar els punts recents del cor i va morir. Al principi no ens ho creiem perquè tot havia sortit tan bé que pensàvem que ja estaria salvada.

Després de tot, a tothom li arriba la seva hora. Espero i desitjo no trobar-me, ni viure aquesta situació en molt de temps.

Carles

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Hoy domingo 23 d’Octubre de 2011, a las 16:56 horas en Malasia, ha fallecido el piloto de Moto Gp Marco Simoncelli.

Marco Simoncelli ha fallecido tras haber tenido un trágico accidente con su moto. Simoncelli ha intentado salvar la caída de su moto, y esta misma le volvió a reconducir a la pista. Donde se encontró con Colin Edwards y Valentino Rossi,ambos pilotos no pudieron evitar embestirlo, y eso le causo una parada cardiorespiratoria.

Todos los que estábamos viendo esta carrera, nos habíamos dado cuenta de la gravedad del accidente,muchos de nosotros volvimos a recordar la muerte de Shoya Tomizawa, que falleció hace un año y cuatro meses.

Sus familiares, pilotos y amantes del motociclismo estamos hoy de luto por esta muerte tan injusta.

Simoncelli era un joven piloto de 24 años,con un gran personalidad, carisma y valentía. Marco ha fallecido donde hace tres años se proclamó ganador de 250 cc, pero bueno ha fallecido haciendo lo que más le gustaba, pilotar su moto.

Sin duda hoy es un día muy doloroso para todos los amantes del motociclismo

PD: Nunca te olvidaremos 58!

Rosa Puertas

A l’estiu va acabar l’institut, era fi de curs, arriben les recuperacions. Va ser una setmana molt estressant, a part d’estudiar, també pensava en el meu avi que va estar malalt. Quedava molt poc per anar al Marroc, però el meu avi cada cop es posava més malalt, era una situació molt greu. Tenia una recuperació, em quedava un dia per baixar al Marroc, en aquell moment no podia fer res cada cop deien que el meu avi estava pitjor. La meva mare estava boja perquè volia que baixéssim tot junts, i només faltava un dia per fer les recuperacions. No sabia què fer i vaig decidir dir-li a la meva mare que baixés, encara que fos a veure’l abans que passés alguna cosa. Vaig trucar als meus tiets i tots van baixar menys nosaltres, la meva mare va sentir que passaria alguna cosa. Jo l’única cosa que desitjava era que el meu avi es recuperés i tenir l’oportunitat de passar un bon estiu amb ell.

Una tarda, però, després d’acabar d’estudiar i començar a gaudir de les vacances, de sobte sento el mòbil que sona, com sempre dic “hola?”. Sento veus cridant i plorant, ningú parlava i vaig dir “mare?” “què passa?” i és quan em diu “el teu avi s’ha mort”. Tiro el mòbil i me’n vaig directament a l’armari on tinc un àlbum de fotos amb molts bons records amb ell, agafo una foto i m’estiro en el mig del passadís, plorant i dient “no s’ha mort!”, “ no s’ha mort”. El meu pare va intentar calmar-me, dient-me que a ell també se li va morir el seu pare quan tenia 12 anys i ho ha hagut de superar. Desitjava estar allà amb ells al Marroc, encara que fos per mirar-lo per últim cop, alguna última paraula, però no va ser així…

Vaig passar una setmana dins de casa, sense ganes de res, sense voler parlar amb ningú. Un dia van venir les meves amigues a casa perquè sabien que em passava alguna cosa. Gràcies a elles em vaig animar aquells últims dies, abans de baixar al Marroc. Quan va passar una setmana varem baixar jo i el meu germà. Quan varem arribar no estava en el seu lloc de sempre, vaig començar a plorar abraçant la meva àvia i a les meves cosines, animant-me i explicant-me que la vida és així i que tots morirem. Aquella arribada al Marroc va ser diferent, perquè el primer que feia era abraçar-lo i com que no em podia veure només em tocava i em deia sempre has crescut molt. Aquest estiu ha estat el pitjor de tots.

Amal