LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

Fa temps que hi penso: la gent té por a morir o no?

És clar el més normal, o gairebé sempre és tenir por. Però per altra part potser si que no s’hauria de tenir gaire por a morir, ja que sigui per la raó que sigui, algun dia o altre ens tocarà, potser més aviat, potser més tard, o potser a vegades encara ni ens ha arribat l’hora però ha passat. Sí, tothom diu: però si no era la seva hora, per què? Què ha passat? Per què ell i no un altre? Doncs potser perquè ja era gran, ja no estava bé…

Hi ha vegades que la gent diu: Millor així que no patint. I sí potser tenen tota la raó, però per què dir això quan pots dir: Millor que es recuperi, esperem que se’n surti? Doncs simplement per una raó, i és que saps i tens “assumit” que aquella persona ja no està bé, i ho passa malament.

Un exemple molt fàcil que em ve pensant en aquest tema, és la mort del meu tiet. A penes fa un any es va morir per càncer. S’ha de dir que va ser un cop molt fort, i que encara no està assumit, perquè va ser una cosa molt ràpida. Sí que potser ara hi penso, i encara se’m fa dur i em pregunto: per què s’ha hagut de morir ell? Per què tan ràpid?

A penes feia vuit mesos que li havien detectat, i d’un mes per l’altre s’emblava que estava millor, però de cop, tot es va empitjorar. Cada dia una noticia diferent, cada dia n’era una de dolenta, mai una de bona. Jo ja pensava, això serà el final, però em van fer creure que no, que se’n sortiria, però no va ser així.

Perquè no fos tant dur, la meva mare em va dir que seria millor que estigués mort que no patint com patia, i que ell en realitat mai ha marxat. Però totes aquestes coses en aquell moment no t’entren. Ara sí, mica en mica, ja ho assumeixes i penses que sí que en aquestes coses tenen raó.

Amb això, el que vull dir es que, no hem de tenir por a morir. Ja que a vegades si una persona no esta bé, ja sigui que tingui algun tipus de malaltia, com sigui vell i no pugui caminar, no hi vegi, no hi senti, o simplement tingui una certa edat i no estigui bé, no s’ha de tenir por. Es millor que estigui en un lloc bé tranquils, sense patir, que entre nosaltres patint i veure’ns patir per ells.

Mariona.

On vas quan et mors? Què sents? Què passa amb l’ànima en cas de que existeixi? Aquestes són les preguntes més freqüents que es formula la gent al tractar aquest tema. He de dir que la mort és tan misteriosa, tant que ningú viu ho pot saber amb exactitud tots els seus aspectes. Jo també m’he fet aquestes preguntes i al llarg de la vida que porto he anat descobrint coses al respecte, tot i així és molt confús.

El juliol de 2006 va morir una persona molt propera a mi, la meva mare. Jo només tenia 9 anys; això va ser un cop molt dur a la meva vida, ja podeu imaginar-vos-ho. La meva germana va caure en depressió durant molt de temps i va tenir problemes amb el meu pare; i jo, jo estava destrossat. El meu padrí diu que ella sempre em faria companyia, que sempre estarà amb mi i amb tots, però jo no ho veia ni ho veig. Potser és degut a la mentalitat científica que tinc. Per superar-ho vaig necessitar dos anys, sense ajuda. El meu pare volia posar-me un psicòleg, deia que ho necessitava, que no podia fer-ho sol. M’hi vaig negar; sempre he denegat l’ajuda de altres persones en aquest aspecte. La meva germana si que va necessitar-ho. Així doncs jo vaig superar-ho sol i ho vaig aconseguir. No tothom pot fer-ho, de fet  vaig portar-ho tot molt bé.

Segons el meu punt de vista la mort té una importància vital tan gran com la vida mateixa. Es tan natural viure com morir. No obstant, sempre queden els misteris com: on estan les persones que moren? O bé: perquè havia de morir aquella persona? La religió té les seves respostes pròpies i moltes vegades s’associa al destí, però això ja és un altre tema que ja tindrem ocasió de parlar.

Marcel

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

Les pel·lícules i novel·les que parlen sobre els extraterrestres sempre en parlen d’ells com una raça superior, una raça que si trobés el nostre petit món anomenat terra, l’invadiria i el destruiria sense cap complexació.

Jo moltes vegades m’he parat a pensar, que en tot l’univers no hi pot haver vida més enllà del nostre planeta, però després penso que clar, si l’univers és infinit tal com diuen alguns científics el més normal seria que hi hagués més vida no? I en el cas de què hi hagués vida, per què han d’estar més avançats que nosaltres?

L’univers ens amaga moltes coses, com és possible que l’univers sigui infinit? Mai en tota la meva vida m’he arribat a explicar com és possible que existeixi l’infinit, tampoc m’he explicat mai que fan els forats negres, tampoc perquè vam tenir tanta sort de caure en aquest planeta.

Un altre tema, que mai no se per què el relaciono amb l’espai és la mort, veig l’espai i la mort com una relació, quan mors deu ser com que ja no existeixes, no ets res, és inimaginable, com l’univers. Moltes vegades he somiat que moria, però no parava d’existir, em reencarnava en un nadó, aleshores penso, potser el cristianisme s’equivoca amb què quan mors vas a un núvol que flota enmig de vés a saber on, penso que el cristianisme és una gran estafa, creada per a que la gent no li tingui por a la mort.

Parlar sobre l’espai, i la mort que penso que són dos temes relacionats, em posa els pèls de punta.

Pau

Moltes vegades m’he preguntat si després de la mort hi ha alguna cosa, i de ser així, quina de de totes les religions existents?

Cada religió explica els orígens de la Terra d’una manera diferent a les altres, molt poques comparteixen els mateixos deus o creences, amb diferents rituals o depèn de quines també afecten a les lleis i vestimentes de la població.

Hi ha religions que diuen que els homes són millors que les dones i a vegades comparteixen el mateix futur per horrible que sigui.

Per desgràcia no es pot saber si passa alguna cosa després de la mort, així que tots haurem d’esperar per saber-ho.

Kevin

Todavía no puedo creer que estés detrás de un cristal y en un ataúd. Sé que suena muy fuerte y que no es recomendable para gente sensible, pero te estoy escribiendo esto en la sala de al lado, cuando tan solo han pasado trece horas tras tu muerte.

Toda la familia estamos muy orgullosos de ti, de lo luchador que has sido estos siete años de constante lucha a un cáncer. Quiero que sepas que mientras estabas en el hospital, toda la familia hemos estado a tu lado apoyándote, sin apenas dormir y vigilando cada movimiento que hacías.

Me va a costar mucho acostumbrarme a tu ausencia. Recuerdo nuestras últimas palabras, el viernes por la noche: – Que María, cómo van los novios?- creo que no hizo falta ni que te contestara con palabras, porque la sonrisa que me devolviste me dió la vida.

Estamos todos a tu lado en este mismo momento y no parece que nos vayamos a mover de aquí y dejarte solo. Las lágrimas no dejan de caer y no hablo solo por mi, además, los asientos del Tanatorio son extremadamente incómodos.

Hoy ha sido un día demasiado duro para todos, desde el momento que a las 05:45 de la mañana ha dejado de latirte el corazón ya estábamos todos los Robles a tu lado hasta ahora, que la sala sigue llena de gente que apenas conozco más allá de los de siempre.

Mereces que esté llorando a dos metros de ti y que esté escribiendo un escrito para ética, pero es muy duro porqué los recuerdos no dejan de pasar por mi mente y son todos recuerdos buenos.

Para ti, un hombre ejemplar, porqué te mereces mucho más que esto y porqué te quiero con todas mis fuerzas.
Siempre presente.

Maria

M’agradaria parlar d’un tema força delicat, un tema que a molts treu la son i que potser a d’altres, sincerament ni els va ni els ve. Però és un fenomen (ho podríem dir així) que tard o d’hora tots haurem de passar. Almenys encara ningú se n’ha pogut escapar. Suposo que sabeu que parlo de la mort. La mort és d’aquells temes que a mi no em deixen viure tranquil. Sembla estúpid haver de venir al món per haver de marxar.. A més a més mai saps quan. Però ja veureu que no ho és tant d’estúpid. Espero sobreviure abans d’acabar l’article i parlar una mica sobre aquesta tan amiga nostra.

La mort és d’aquelles coses que cada dia la veus d’un color. Hi ha moltes teories, segons religions i creences. Realment quan morim anem a un altre món? O simplement els humans som com robots que quan s’espatllen deixen de funcionar per tota l’eternitat? Crec que ningú sabrà respondre’m del cert. Però cadascú pot pensar el que vulgui. El món no és tal com en diuen a les notícies, com diu el veí o com creu la nostra tieta. No, el món és senzillament com nosaltres el veiem. Qui ens assegura que tots el veiem de la mateixa manera? Que tots tinguem la mateixa visió d’espaitemps? Potser per mi el color blau no és el mateix blau que vosaltres, però quan el veiem, els dos sabem que els humans l’anomenem blau, no? Bé, ja me n’he anat una mica del tema… Amb la mort és bàsicament el mateix. Tothom la pot veure de la seva manera. I en aquest article m’agradaria que tots els lectors us plantegéssiu realment la vostra visió d’aquesta tenebrosa imatge. La imatge de la mort, d’un possible final.

A mi sempre m’ha agradat dir que “El final només és el principi” però quan parlem de la mort és bastant diferent. Jo simplement penso que quan arribi, arribarà (que serà molt tard). Però sí, potser fa una mica de por. Aquest temor a deixar de viure el dia a dia, no ser més que cossos sense ànima i pensar que potser ja no ens en n’adonem.

Però, i els que es queden? A mi, per sort no se m’ha mort ningú proper però suposo que deu ser dur. Deu ser dur haver de perdre una persona que veus cada dia, que la veus somriure, la tens molt a prop i d’un dia per l’altre, en un sol instant, deixes de sentir-la prop teu, deixes de veure brillar els seus ulls. I suposo que deus pensar que l’has perdut per sempre i no saps com sortir, com viure el dia a dia sense la persona que fa dos dies t’ajudava a seguir aquest camí tan llarg com és la vida. I de cop, aquesta persona no hi és. Però jo sóc dels que penso que sí, serà molt típic però sí, encara hi és, si vols que hi sigui. Perquè diuen que no hi ha lluny ni a prop quan la mesura és l’amor. Sempre la tindrem en el fons dels nostres cors. La mort només és una etapa més que tots hem de passar. Un altre viatge sense transport i sense un destí concret. La vida són les vacances de la mort. No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor.

Però també està clar que a mi m’és molt fàcil dir això sense saber ni la meitat del que és perdre a una persona. Però sí que penso que en aquesta vida, les coses més dures són les que ens ensenyen a ser més forts, ens fan veure el món d’una altra manera i a viure el dia a dia d’una forma molt més intensa. A valorar més el que tenim i no envejar tant el que tenen els altres. Però, per què hem d’esperar a passar un mal tràngol o a tenir una mala experiència per aprendre la lliçó? No, hem d’intentar viure el dia a dia sempre al cent per cent. I somriure-li a la vida per molts problemes que ens porti. Perquè, plorar no és dolent, però riure és millor. Així que millor no patir per quan arribarà el moment de morir, veure-ho com una cosa més i mirar el món amb bons ulls. Perquè la vida és tal i com nosaltres la fem. Si volem que tot siguin flors i violes, segur que ho serà.

Així que no pensem en la mort. Pensem en cada moment i quan arribi li donem la mà i acceptem de bon grat que ha arribat el final de les vacances de la mort. Perquè jo crec que tot té un per què. Tot passa per alguna cosa i si passa és perquè ha de passar. I no hem de tenir por perquè, després d’una cosa dolenta, per llei, ha de venir una bona, perquè no plou 365 dies a l’any, oi?

Potser sí, potser acabeu de llegir l’article, us talleu amb el full, aneu a netejar-vos al lavabo, feu un glop d’aigua, us doneu un fort cop al cap amb l’aixeta i moriu. Però també pot ser que viviu cent cinquanta anys i sigueu molt feliços. Ningú us pot dir que no.

El món, com ja he dit, és com vosaltres el mireu, la vostra forma de veure el món és la vostra realitat i ningú us la pot canviar. Així que visqueu cada moment, sense oblidar el passat ni deixar de pensar en un futur millor, però vivint el present. I fixant-nos ens els petits detalls que fan que el món sigui una mica millor. Perquè, les petites coses, les que semblen insignificants, són les més importants i grans. Aprofiteu aquest somriure del company, aquest petó de la mare o aquest reny del professor perquè mai sabreu quan pot ser l’últim cop que pugueu viure-ho. I els humans no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No pensem en tot el que no tenim sinó amb el poc que no ens fixem. Que no és tan poc. Però, quan més tenim, més volem. I això no ha de ser així. Intentem aprofitar tot el que posseÏm perquè som molt, molt afortunats. I no parlo només de les coses materials perquè el més important en aquesta vida, és tenir algú al costat que t’estimi i que t’agafi de la mà per viure aquestes vacances el més feliç possible.

Per acabar de parlar, m’agradaria que llegíssiu un conte escrit per JK Rowling. La història rep el nom de “La rondalla dels tres germans ” i ens ensenya una mica a valorar més el que ens envolta i a acceptar el destí tal i com és.

“La rondalla dels tres germans.
Una vegada hi havia tres germans que anaven per un camí solitari i ventós al capvespre. Al cap d’una estona, els tres
germans van arribar a un riu que era massa profund per passar-lo a gual i massa perillós per travessar-lo nedant. Però aquests tres germans eren experts en arts màgiques, i amb un simple cop de vareta van fer aparèixer un pont per sobre de les aigües traïdores.
Quan van arribar al mig del pont, van trobar que els barrava el pas una figura encaputxada. I la Mort se’ls va adreçar. Estava enfurismada per no haver pogut emparar-se de tres noves víctimes, perquè els viatgers acostumaven a ofegar-se al riu. Però la Mort era astuta. Va fer veure que felicitava els tres germans per la seva màgia, i els va dir que cada un havia guanyat un premi per haver sigut prou llest per eludir-la. El germà gran, que era un home bel·licós, va demanar una vareta més poderosa que totes les que hi havia al món: una vareta que donés la victòria al seu propietari en tots els duels que fes, una vareta digna d’un bruixot que havia vençut la Mort! I la mort va anar fins a un àlber que hi havia a la vora del riu, va fer una vareta amb una branca que penjava sobre l’aigua i la va donar al germà gran.
El germà mitjà, que era un home arrogant, va decidir que volia humiliar la Mort encara més i li va demanar la facultat de fer tornar altres persones del món dels morts. La Mort va agafar una pedra de la vora del riu i la va donar al germà mitjà, i li va dir que aquella pedra tenia el poder de convocar els morts.
Aleshores la Mort va demanar al germà petit què volia. El germà petit era el més modest i també el més savi dels tres germans, i no es refiava de la Mort. I li va demanar una cosa que li permetés anar-se’n d’allà sense que la Mort el seguís. I la Mort, de molt mala gana, li va lliurar la seva pròpia capa d’invisibilitat.
Aleshores la Mort es va enretirar i va permetre que els tres germans continuessin el seu camí, i ells se’n van anar tot parlant meravellats de l’aventura que acabaven de viure i admirant-se dels obsequis de la Mort. Quan va ser l’hora, els tres germans es van separar i cada un va seguir el seu camí.
El germà gran va viatjar una setmana o més, i, arribant a un poble molt remot, va buscar un altre bruixot amb qui combatre. Com és natural, tenint la vareta d’àlber com a arma, va guanyar el duel. Tot seguit va deixar el cadàver del seu enemic estès a terra i va anar a un hostal, on va començar a presumir amb baladrera de la poderosa vareta que havia arrencat de les mans de la Mort en persona, i de com aquella vareta el feia invencible. Aquella mateixa nit, un altre bruixot va acostar-se al germà gran mentre jeia al llit carregat de vi, li va robar la vareta i, per si de cas, li va tallar el coll. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà gran.
Per la seva banda, el germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dins la mà. Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s’hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura. Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d’ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s’hi definitivament. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.
En canvi, tot i que el va buscar durant molts anys, la Mort no va ser capaç de trobar el germà petit. No es va treure la capa d’invisibilitat fins que no va haver arribat a una edat molt avançada, en què la va regalar al seu fill. I aleshores va rebre la Mort com una vella amiga, i se’n va anar amb ella de bon grat, i, com ànimes germanes, van abandonar aquest món.”

Bé, cadascú pots interpretar el conte a la seva manera. Jo acabaré amb una petita reflexió. Els dèbils esperen les oportunitats, els forts, les creen. El fabulós conte de la vida pot acabar en qualsevol moment i no hem d’esperar a que vinguin les oportunitats sinó anar nosaltres a per elles i viure el dia a dia al cent per cent, i la nostra amiga, quan hagi de venir, ja vindrà!

Pau

Bueno, antes de nada mandarte un saludo enorme estés donde estés.

Empezaré diciéndote lo maravillosa que has llegado a ser, siempre con esa estupenda sonrisa en la cara, que alegraban los días a cualquiera que tuvieras a tu lado. Me encantaba ese sentido del humor que tenias, siempre tenias una broma para cada ocasión, incluso en los momentos más serios o más incómodos las decías bajito para que te escuchara el de al lado y así reíros. ¿Y qué decir de tu humildad? Que con unos churros y un chocolate caliente eras la más feliz del mundo, y como siempre sacabas esa sonrisa de oreja a oreja…

Gracias por todo tieta, has sido muy fuerte con todo esto y has luchado día a día hasta el final, pero qué impotencia más grande se llega a sentir en momentos como éste, no es justo que te fueras tú, tú no, no te tocaba todavía, te quedaba mucho por hacer y deshacer. Pero sabes que sea poco o mucho a todos los que estaban a tu lado los has hecho felices, así que te llevas un buen pedacito de corazón, te lo aseguro. No hay más palabras para describirte… eras y seguirás siendo enorme, gracias infinitamente por todo.

Patricia W.