LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La mort, tothom pensa que és dolenta, tothom plora si algú se’n va. Però és realment dolenta? És a dir, no sabem si quan una persona mor marxa per sempre o perdura d’alguna manera. La cosa és que jo opino que no hauríem d’estar tristos, ja que el mort no crec que vulgui que plorem i ens sentim malament.

Nosaltres interpretem la mort com a una cosa negativa i no té per què ser així. La societat ens ho ha fet creure així, però hauríem de deixar-nos influenciar per ella o podem creure en nosaltres i en les nostres idees? Per exemple a Hawaii quan algú mor, ho celebren amb una festa en el seu honor. I és que la vida no és més que un viatge que acaba quan comença un altre.

Mai has tingut por a ser oblidat? Aquesta por que es té a la mort, realment és una por innecessària però inevitable, no es pot fer res contra una cosa que ha de passar sí o sí. Jo crec que realment al que tenim por és a ser oblidats, a no ser recordats mai més per ningú. Sents que quan ja no hi siguis, ningú et recordarà, s’oblidaran de qui vas ser i del teu nom.

I sí, podem estar preocupats tota la vida tenint por a la mort i a no ser recordats, fer sempre el correcte i no fer coses massa arriscades, no beure, no fumar, fer una dieta saludable i bolcar la teva vida als estudis i al treball, perquè al cap i a la fi naixem i ens preparem per a treballar i guanyar diners perquè sense diners «no es pot viure». Segurament fent totes aquestes coses, entre d’altres, la nostra vida seria més llarga, però val la pena tenir una vida tan llarga i no disfrutar-la tant com es voldria? La vida és un regal, has tingut la sort de néixer i poder viure, és clar que això no vol dir que no tinguis unes certes obligacions i responsabilitats, perquè sinó no aniriem enlloc. Però el que vull dir, és que prefereixo una vida curta i aprofitada, que una vida llarga i poc aprofitada.

Moltes persones tenen por a la mort, una cosa inevitable. La gent busca fama, ser recordat, admirat, reconegut, poder morir sabent que el seu nom serà recordat. No importa ser recordat per tanta gent, potser algun dia el món deixarà d’existir, i llavors qui et recordarà? No creus que és millor viure la vida que vols, sense tantes preocupacions i fer-ne un bon ús? No estar preocupat en ser oblidat per la gent, perquè realment la gent que hagi estat al teu costat durant la teva vida és la que et recordarà, viu al màxim fent el que t’agrada, superant-te a tu mateix però, si ho fas, que sigui per haver volgut aprofitar la teva vida, no per ser recordat, perquè la fama és efímera.

Paula

La muerte es uno de los asuntos centrales del ser humano. Nadie puede dejar de pensar en ella, y siempre hay una opinión diferente al respecto. De algo podemos estar seguros, y es que nadie se puede librar de ella. Es ley de vida, nacemos para después morir. A mí, personalmente, es algo que me da mucho miedo. Me da miedo morir o que muera alguien cercano a mí. Es una de las peores sensaciones que se pueden sentir, y lo peor es que una vez ocurre, no hay marcha atrás.

Creo que no somos conscientes de que día a día “estamos en peligro” y que aunque pensemos que estamos protegidos, no es así. Un ejemplo es lo que acaba de ocurrir hace pocos días en Barcelona. Un niño de 13 años agredió a varias personas de su colegio y acabó con la vida de un profesor. Seguramente esas personas se levantaron pensando que ese día iba a ser como cualquier otro, que irían a trabajar o a estudiar, y que después regresarían a su casa, pero como decía, nunca sabes si todo puede cambiar de un momento a otro.  El profesor, no decidió si vivir o morir, simplemente le tocó a él.

La muerte es algo que no podemos escoger, que llega sin avisar, y que por desgracia, tenemos que aceptarla.

Valentina

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

Fa uns dies vaig mirar un documental que tractava sobre un noi de 17 anys amb càncer d’osteosarcoma i tumors als pulmons. Els metges li van dir que només li quedaven 6 mesos de vida. Així que va decidir no quedar-se a l’hospital per aprofitar el temps que li quedava de vida, vivint-ho a la seva manera. La seva afició principal era la música, la qual li encantava; va començar a aprendre a tocar la guitarra com a mitjà per expressar els seus sentiments i l’ajudaven a acomiadar-se dels seus amics, familiars i la seva novia, i així fer etern aquell instant. Va conduir durant una setmana el cotxe dels seus somnis, alguns cantants famosos van cantar una cançó que ell havia escrit i van fer-li un vídeo, va fer un pícnic a la primera cita amb la seva xicota a un estadi de rugbi… Ell era un noi que tot el dia reia perquè era feliç per tenir una família tan unida que l’ajudessin tant en la malaltia, s’alimentava dels somriures de les persones que estimava, era la felicitat de la família i això el mantenia fort.

Em vaig sentir commoguda davant d’aquella situació, però vaig estar reflexionant i crec que veiem la mort com un final, però és un pas més a la vida. Em vaig posar a la seva pell, i reconec que em van emocionar aquelles imatges de la seva família tan feliç però alhora trista per la pèrdua del seu fill estimat. Però crec que les coses passen per alguna raó, i de vegades creiem que són moments dolents i ens enfonsem, però s’ha de mirar la part positiva de les coses; i sobretot, encara que en aquests moments costi, s’ha d’intentar. Si canviem l’actitud davant de coses amargues, endolcirem la vida.

Marta

T’has parat a pensar mai si vius les coses com si fossin l’últim dia? Què faries si demà s’acabés el món? Doncs pensa-ho. Abans de seguir llegint, agafa un boli i un paper. Pensa que ha sortit per la televisó un avís que diu que en 2 setmanes el món s’acaba per un meteorit inevitable, on tothom mor i no hi ha cap solució per evitar-ho. Seguidament, apunta al paper quines coses faries abans de morir. Un cop ho hagis apuntat, torna a la vida real. Ja no hi ha cap avís de meteorit i pots seguir com sempre. Mira el paper i les coses que has apuntat; per què no les fas? Pensa que tot pot acabar en qualsevol moment i no ens adonem de la situació. Seguim vivint cada dia normal, sense aprofitar-ho al màxim, deixant passar els moments. Per què no fas les coses que has apuntat? Hi ha alguna cosa que t’ho impedeixi? Si ningú et pot aturar, fes-ho. Pensa que en qualsevol moment pot acabar la nostra etapa i haurem desaprofitat moltes coses.

Àlex.

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea