LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens van fer arribar la noticía de què un avió de Malaysa Airlines havia desaparegut de cop i volta. Això succeí al cap de quaranta minuts d’enlairar-se, després de que es tallessin els sistemes de comunicació i que l’avió canviés bruscament de rumb. Hi havia 239 passatgers a bord, i en aquell moment es trobaven entre Malàsia i Vietnam, però tot i així l’avió pot estar en aquests moments força més lluny, ja que tenia capacitat per volar 7 hores més.

Però com és possible què un objecte d’aquelles dimensions desaparegui per art de màgia? Els que duen les investigacions creuen que la resposta més probable és la d’un segrest o sabotatge. Però llavors on ha anat a parar l’avió per què no el trobin? Hi ha la possibilitat que hagi caigut en una illeta remota i desconeguda amb tanta vegetació que no deixi veure l’aparell. Molta gent assegura que deu haver caigut al mar, però si és així, com s’explica que els telèfons mòbils dels viatgers donessin línia durant cinc dies després de la sobtada desaparició? Molt estrany. Però el més sorprenent de tot és que corre la veu que dos dels passatgers viatjaven amb els passaports robats a dos homes que havien mort en un accident aeri.

A mi sincerament m’ha sorprès molt la notícia. Potser és perquè no li han trobat explicació lògica. Unes explicacions (no molt creïbles) són que allà hi ha una zona de proves de l’exèrcit, hi ha un portal que connecta amb l’univers, hi ha un forat de tal profunditat que ha absorbit l’avió o simplement el director de la sèrie “Lost” ens ha volgut ensenyar que el final de la seva obra no havia de ser tan criticat, ja que pot passar a la realitat. Qui sap…  També podria ser que els que mouen els fils del món (no els polítics, sinó els que estan per sobre seu) o sinó els governs, tenen allà un secret sobrenatural i desconegut per nosaltres on ha anat a parar l’avió. I perquè no ho descobrim ens ho estan amagant i posant proves falses, perquè creiem que ja s’ha trobat l’avió i tot ha estat normal. Per ara hi ha massa interrogants sense resposta. Segurament d’aquí uns dies sabrem el veritable (o suposat) desenllaç.

Aina Ros Alsina.

Surto de l’institut i em dirigeixo cap a casa. És un dia plujós i m’estic mullant, així que accelero el pas. Com sempre, passo pel costat del cementiri i baixo per les 250 escales que baixen la muntanya. Al finalitzar-les veig un llibre tirat a la carretera, m’apropo i llegeixo unes lletres grans i vermelles que diuen: “Matar por matar el tiempo” i, a baix a la dreta en el subtítol posa: El temblor de saber que entre nosotros hay hombres que asesinan por placer. Un calfred em recorre el cos, faig un pas enrere, de cop i volta em sento observada, però per més que miro al meu voltant no hi ha ningú.

Passen els dies i el llibre segueix al mateix lloc a diferència que està col·locat sobre l’entrant que fa una paret. Durant els següents dies el llibre s’esfuma i en el seu lloc apareix un “Diccionari de la Llengua espanyola” que després d’un temps torna a ser canviat per un altre que és una novel·la i es titula: “Una dama vidua jove i bella cerca refugi en un amor incert”.

La veritat és que tot plegat és força estrany. Primer de tot, perquè sempre que desapereix un llibre, al mateix lloc n’apàreix un de nou, i després, perquè els estils no tenen cap mena de relació entre ells. Aquí ve quan jo em pregunto, ha estat una coincidència o realment algú pot haver deixat els llibres expressament perquè siguin agafats? I si és així, amb quin propòsit?

Marta

Alguna vegada us heu despertat a mitjanit amb la sensació que no t’ha sonat l’alarma i estàs fent tard per anar a l’institut? Per exemple, ahir a la nit em vaig abrigar, em vaig posar al llit i de seguida vaig entrar en calor mentre repassava mentalment els problemes que havia tingut aquell dia i intentar trobar-los una solució, i recordar la sèrie que havia vist mentre sopava, ja que havia estat molt interessant i intensa. Vaig estar un quart d’hora fent voltes pel llit per trobar la posició més còmode. Finalment vaig adormir-me, però al cap d’una estona notava com una veu dintre meu em deia que em despertés perquè potser no havia sonat l’alarma i arribaria tard a l’institut; i així ho vaig fer, vaig agafar el mòbil que estava al terra i vaig mirar l’hora: era la 1:30 del matí. Vaig tornar-me a dormir i al cap d’unes hores em va passar el mateix, i així com dues vegades més, fins que en un moment d’aquests que em vaig aixecar vaig mirar el mòbil i eren les 7:30 del matí. Em vaig despertar a corre cuita, havia de dutxar-me i esmorzar, només tenia mitja hora! Però amb les presses ho vaig aconseguir, i em sentia més desperta que altres dies. No ho sé si és perquè quan em desperto sense alarma em sento millor, o perquè havia anat a dormir aviat. Potser tenia inquietuds que no em deixaven dormir tranquil·la o la alta temperatura del meu llit, per això no vaig dormir plàcidament durant tota la nit. El món dels somnis i les hores que dormim, està inexplorat. Tothom sap quan se’n va a dormir i quan es desperta, però no sabem què passa durant la nit. De vegades te’n recordes del que has somniat, a vegades creus que no has somniat res… però hi ha hores, minuts i segons que queden en l’aire que ningú li dóna importància, i queden a l’oblit, com si no existissin.

Marta

On vas quan et mors? Què sents? Què passa amb l’ànima en cas de que existeixi? Aquestes són les preguntes més freqüents que es formula la gent al tractar aquest tema. He de dir que la mort és tan misteriosa, tant que ningú viu ho pot saber amb exactitud tots els seus aspectes. Jo també m’he fet aquestes preguntes i al llarg de la vida que porto he anat descobrint coses al respecte, tot i així és molt confús.

El juliol de 2006 va morir una persona molt propera a mi, la meva mare. Jo només tenia 9 anys; això va ser un cop molt dur a la meva vida, ja podeu imaginar-vos-ho. La meva germana va caure en depressió durant molt de temps i va tenir problemes amb el meu pare; i jo, jo estava destrossat. El meu padrí diu que ella sempre em faria companyia, que sempre estarà amb mi i amb tots, però jo no ho veia ni ho veig. Potser és degut a la mentalitat científica que tinc. Per superar-ho vaig necessitar dos anys, sense ajuda. El meu pare volia posar-me un psicòleg, deia que ho necessitava, que no podia fer-ho sol. M’hi vaig negar; sempre he denegat l’ajuda de altres persones en aquest aspecte. La meva germana si que va necessitar-ho. Així doncs jo vaig superar-ho sol i ho vaig aconseguir. No tothom pot fer-ho, de fet  vaig portar-ho tot molt bé.

Segons el meu punt de vista la mort té una importància vital tan gran com la vida mateixa. Es tan natural viure com morir. No obstant, sempre queden els misteris com: on estan les persones que moren? O bé: perquè havia de morir aquella persona? La religió té les seves respostes pròpies i moltes vegades s’associa al destí, però això ja és un altre tema que ja tindrem ocasió de parlar.

Marcel