LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mentira, una palabra que recurrentemente en mi vida estos últimos días, recordando las cosas que se vivieron entorno a una persona que fue la más importante en un largo periodo de tiempo, las canciones que acompañaron su despedida cuando decidió decir adiós, esa canción con la que lloré abiertamente en la sala de un cine, es la misma canción que hoy me acompaña, pero existe una diferencia.

Recuerdo aquella noche se sentía muy dentro, que lastimaba hasta los huesos de tanta tristeza que provocaba, los ojos llenos de recuerdos y llenos de silencios, el alma llena de ausencia y desesperación por esperar y extrañar a alguien que claramente no quiso quedarse, pero hoy después de unos meses de esa ultima ocasión, aquí estoy escuchándola de nuevo y me doy cuenta que, aún está llena de sentimientos pero diferente, escucho las palabras, y ahora no son las palabras aquellas que lograban tanta tristeza, digamos que es una etapa superada, como cuando regresas a un lugar solo para probarte a ti mismo que ya lo olvidaste, es por eso que elegí esta canción, para escribir, solo para darme cuenta que ahora puedo escucharla y puedo recordar al causante de aquellas lagrimas y ahora no sucede nada más.

Hablando de mentiras, tengo la opinión de que cuando te pasa algo, las cosas, los lugares, las canciones te recuerdan en repetidamente estas situaciones, así que algo relacionado con la mentira. Si Algo de lo que dijo fue real, ahora no lo sé, lo único que puedo pensar es que yo conviví con el chico, que dejó tantas enseñanzas en mi vida, tal vez apareció en el momento adecuado y duró el adecuado. Y aún cuando Las personas mienten puedo darme cuenta, que su mentira fue una gran parte de mi verdad, no hay raza, ni pueblo, ni nación que haya sido capaz de vivir sin mentiras.

Andrea

La publicitat és molt enganyosa. Diuen i fan qualsevol cosa per vendre el producte que s’està anunciant.

Per exemple, si et volen vendre una coca-cola, la sensació que diuen que et dóna és la felicitat, però si beus una coca-cola no seràs feliç per aquest fet.

En un anunci fan servir la imatge, fins i tot fan servir les imatges subliminars, que avui en dia està prohibit, encara que ho segueixen fent però d’altres formes.

Per cada anunci el seu escenari és diferent i el canviant perquè arribi a qualsevol públic.

Tots els anuncis o gairebé tots són enganyosos, si tu et menges un màgnum no et transportara a altres èpoques o llocs, si tu arribes a casa tal com arriben les persones que surten als anuncis de roba, no estiguis tranquil perquè la teva mare si et veu així de brut, no somriurà.
No creieu?

Àfrica

Las mentiras pudren la verdad. Si a una verdad la añades mentiras, se convertirá en una mentira completa. Pero si a las mentiras se las va añadiendo verdades, hay dos posibilidades: que se conviertan en las verdades que realmente son, que desveles los secretos de las palabras; o que, por el contrario, nunca puedas dejar de mentir, porque tu vida entera encierra una gran mentira, un gran secreto.

Como siempre, sólo tú eliges. Pero eso no significa que no te influencien. Puedes intentar engañar a los demás, pero si no te crees tus mentiras, no servirá de nada. Y siempre existe la tercera opción. En este caso, lo neutro, la valentía. Tras ser valientes, toda la realidad te golpea. Y, si has hecho bien las cosas, llegará la calma y tras ella, la recompensa. Tal vez tarde en llegar, tal vez te desespere la espera, te corrompa la locura y te pierdas en la luz, pero la recompensa llega. Aunque es diferente para cada uno…

No hay nada peor que vivir en tu propio mudo de mentiras.

Paula

Pienso que este es un tema suficiente interesante como para escribir un texto de ética. Como bien dice el titulo muchas personas mienten sobre algo que les falta y creo que normalmente es a causa de sus deseos. Un ejemplo sería una persona que cuenta a todo el mundo que ha estado comiendo con Messi en su casa, habrá personas que se lo crean y otras que no. Otro ejemplo muy habitual, un chico o una chica se inventa el número o los nombres de todos los ligoteos que ha tenido. Por qué miente? Supongo que para estas personas las mentiras son como un mecanismo de defensa donde la persona que lo utiliza es para protegerse de la inferioridad ya que tiene su autoestima muy baja. Yo en este caso no estoy de acuerdo con mentir para sobresalir, pienso que cada persona tiene muchas cualidades positivas y quien te quiere sabe aceptarlas, no hace falta ser el centro de todo el mundo, es suficiente con serlo de las personas que te rodean  y que de verdad están a tu lado cuando lo necesitas. Ellos harán que no te sientas inferior a nadie.

Carla Sánchez

No sóc perfecta, si fos perfecta, no estaria aquí, estaria en un món perfecte i tindria una vida perfecta.

Pel simple fet de què vull fer-ho tot bé a vegades m’equivoco. El meu pare diu que equivocar-se és de savis. Hi ha vegades que una equivocació no té importància però hi ha vegades que en té molta. Quan ja has comés un error no val la pena lamentar-se, s’ha de buscar la millor solució per afrontar-lo.

Sempre m’ha costat reconèixer els errors que faig, encara no entenc per què mentim, i potser no ho entendré mai. Jo sé que mentir no està be, i sé les conseqüències que això comporta però tot i això menteixo, però el que està clar és que les mentides no porten enlloc.

Tan debò existís una màquina especial per tornar enrere i no cometre estupideses que després et puguis penedir. Hi ha ocasions que quan t’equivoques les coses no s’arreglen amb un simple “Ho sento”, tan sols són paraules. Recuperar la confiança d’algú a qui has fallat és difícil però no impossible perquè l’afecte i l’amor cap a una persona val més que mil paraules.

Ainoa

La veritat és un tema difícil de tractar. La veritat es que aquest tema se m’ha acudit pensant en la pel·lícula de Truman. Nosaltres entenem que quan algú menteix no és de fiar, no és una bona persona. En canvi quan es diu la veritat es pot fer més mal que mentint. O sigui que és millor dir-li a una mare que el seu fill ha mort dignament (suposant que és una mentida), o que ha mort per traïdor. Jo crec que la primera opció es la més adequada.

Al que vull arribar és que les mentides no s’han de dir per salvar-te d’algun mal moment, sinó que s’han de fer servir per ajudar a la gent, per no fer patir. Però la veritat és que jo menteixo més per salvar-me a mi. Tant si es en el per què he arribat tard a casa, si he suspès algun examen o si he recollit la casa…

A la història d’en Truman es dóna a entendre que tota la seva vida és una mentida i ell esta lluitant constantment per saber la veritat. La nostra societat es beneficia molt més de la mentida que de la veritat. Això es veu en la política, marketing, comerç… Gràcies a la nostra capacitat per creure’ns les mentides, els polítics poden fer la seva feina, els comerciants la seva… És a dir ara mateix no sé què seriem sense mentides.

Gerard

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

Avui el meu pare m’ha castigat per dir una mentida i per això he decidit fer aquest escrit.

Mentir, suposo que ja ho sabeu, està mal fet, pero a vegades és millor mentir que dir la veritat. És molt diferent mentir perquè no vols fer una cosa, o mentir perquè no vols perdre l’amistad que teniu entre vosaltres.

Hem de saber que si ens descobreixen que estem mentint  podríem acabar més malament que dient la veritat. També hem saber que si ens surt bé no passa res i tot segueix com si no hagués passat res.

Per mi mentir també és quan saps una cosa que a l’altre li pot afectar molt més que ho descobreixi per ell mateix.

Pel que es veu molta gent prefereix arriscar-se .

Àlex

Ja no comprenc la raó de que tantes mentides ens envoltin.

Fa uns anys jo també jugava amb les mentides, pensava que eren la sortida més fàcil a molts dels meus problemes. Però el que realment feia era complicar cada vegada més les coses. Feia d’un gra d’arròs una immensa muntanya d’aquest, i és que l’única opció de tapar una mentida és mitjançant l’invent d’una nova.

Aleshores em vaig adonar que no porten a cap lloc i que a la llarga t’embolcalles en una realitat fictícia, on res és veritat, tot és inventat i ja no ho pots aturar fins que arriba el moment en que t’enxampen.

A ningú li agrada viure enganyat i per això tots hauríem de ser sincers amb les persones del nostre entorn ja que, a part de que ens agrairan la sinceritat que els mostrem, també ens farem un favor a nosaltres mateixos evitant entrar en aquest joc sense sentit en el que molta gent ja ha caigut.

Laia

Per què la gent només fem que mentir-nos els uns als altres quan sabem que l’única cosa que fem és fer-nos mal? És possible que tot ens resulti més fàcil quan comencem dient una mentida per trencar el gel, però al final ens acabem enganyant a nosaltres mateixos, i cabrejant als demés. A mi m’han dit moltes mentides, n’he suportat algunes i he seguit endavant. Però d’altres ja em destrossen la moral o me la tiren pel terra, i l’única cosa que vull fer en aquell moment és no saber res més d’aquella persona que m’ha mentit.

El per què de les mentides de la gent jo no el sé, i segur que moltes més persones com jo tampoc el saben. L’única cosa que penso en això és que s’intenti pensar amb els demès en comptes d’un mateix i veure com es pot sentir. En aquest moments, alguna persona dit una mentida que s’ha transformat en rumor sobre mi i no és que em faci molta gràcia. Suposo que aquesta persona no ha pensat molt en com em puc sentir en aquests moments per culpa seva, sobretot quan la majoria de la gent em ve preguntant si és veritat o no. Jo no m’enfadaré pas si tenia una raó per inventar-se una mentida com aquesta, però si no tenia cap raó, i ho ha fet per fastiguejar-me uns moments de la meva vida que ja són prou difícils pels estudis, no crec que es mereixi que el/la disculpin.

Les mentides sempre han estat agafades de la mà amb el moment en que l’home va aconseguir parlar, i sempre han ferit a moltes persones, han trencat amistats, relacions i famílies. Han creat conflictes entre la gent, i avui en dia es diuen més que mai. Qualsevol persona sap el mal que pot fer i el que pot rebre, per això s’ha de pensar molt bé si mentir o no. Encara que a vegades, dir la veritat també pot afectar als sentiments de la gent.

Ricard