LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

He arribat a un punt en el qual penso que el menjar és un plaer de la vida. Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com un bon menjar i cap ésser humà hauria d’estar exclòs de poder obtenir-lo.

Gaudir del menjar no té res de dolent, fins al punt de fer-ho en excés; menjant sense control aquells aliments que ens fan temptar. És per això, que hem de ser conscients i saber decidir quins aliments són saludables pel nostre cos i quins no ho són tant.

Hi ha persones que decideixen deixar de banda aquells aliments que els hi provoquen plaer per diferents raons. Normalment això costa molt, ja que quan més evitem conscientment un aliment, el desig de consumir-lo augmenta fins que la persona al final no es pot resistir a la temptació.

Ja sigui per moments d’avorriment, estrès, nerviosisme o ansietat, tenim aquella sensació de necessitat de menjar perquè sabem que, passi el que passi, ell sempre estarà allà per complaure’ns.

L’altre dia vaig veure un reportatge que parlava sobre la gana,i els desequilibris alimentaris que hi ha a la terra.6  .Ja que estem a festes de Nadal he pensat que ho podria relacionar i fer-ne un escrit. El Nadal és una època de la qual podríem destacar tres coses: la família, els regals i el menjar. Durant aquesta festivitat és costum menjar molt ja que durant tota la seva durada es fan diversos àpats molt complets, des de l’escudella i el pollastre fins als torrons i les neules, i per reis un bon tortell.

Certament la nostra societat menja molt més del que el seu cos li demana i molt més del que pot cremar, és així com apareixen els problemes com l’obesitat i les malalties que en deriven.

Però així com els països més rics llencen i desaprofiten els aliments, hi ha zones no massa llunyanes on els infants encara moren per inanició.

També hi ha zones on els conflictes bèlics han propiciat la manca d’aliments i dels recursos mínims per poder sobreviure.

Aquest dos mons són antagònics i contradictoris, vivim en un món desigual i injust.

Marc

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

De vez en cuando mi madre hace rosquillas. Las hace siguiendo una receta muy antigua de su abuela Josefina.

Mi madre me explica que cuando ella era pequeña ayudaba a mi bisabuela a hacer dichas rosquillas y que siempre le salían buenísimas. Se sentaban todos los hermanos a la mesa para merendar y se las acababan todas en periquete.

Cuando me dice que la ayude me pongo muy contenta, de veras, lo hago encantada . Nos ponemos las dos en la cocina , con nuestro delantal , nos lavamos las manos y nos ponemos a cocinar. Mientras cocinamos vamos hablando de nuestras cosas. Es muy divertido hacer pastas redondas, me pringo las manos, hago los agujeros del medio, las frío hasta que están doradas y les pongo azúcar hasta que quedan bien blancas. La verdad es que la forma de las rosquillas me resulta muy graciosa.

Sin embargo lo que más me gusta de hacer rosquillas es comérmelas. Tienen un sabor muy dulce y cuando están acabadas de hacer son esponjosas y desprenden un olor que se extiende por toda la casa. Son tan viciosas que un día llegué a comerme 20 rosquillas en una mañana, y cuando mi madre se dio cuenta casi le da algo. Sin dudarlo, son las mejores rosquillas que he probado nunca.

Gracias mami, por hacer que mi estómago sea feliz !

Ainoa

Pasadas las navidades, la mayoría de españoles podríamos recurrir a una limpieza de estómago y una dieta controlada, por lo menos el mes de enero. Los expertos aseguran que Enero es el mes con más cantidad de riesgo en infartos, aumento del colesterol en la sangre y de la presión arterial. Debido a todos estos factores de riesgo, los centros hospitalarios se llenan de pacientes con problemas cardiovasculares en el primer mes del año.

Este pequeño problema viene causado por los excesos en la comida durante las vacaciones navideñas, la tradición del jamón, canalones, marisco y suculentos turrones y polvorones debería reducirse para que los consumidores dejaran de enriquecer al señor Dukan comprando sus libros de dieta.

Hay personas que aprovechan los regalos de reyes para satisfacer los deseos de algunos parientes cercanos regalando pautas y libros para bajar unos quilillos durante los meses de invierno. Para el bien de nuestra salud deberíamos suprimir las comidas y cenas navideñas de nuestras vidas, o bien cambiarlas por un buen plato de ensalada y pescado a la plancha como la dieta mediterránea ofrece.

Otro inconveniente que tiene la navidad es el consumismo general al que nos obliga. Es decir, compras, regalos, comida y viajes. Con la crisis, sólo los más afortunados que tienen la suerte de ser premiados con ‘el gordo de navidad’ o ‘el sorteo del niño’ pueden permitirse estar felices cuando les llegue la factura del banco este primer mes.
La solución, por lo tanto, es suprimir la navidad ya que nuestra propia salud y la de nuestro bolsillo lo agradecerá.

Paula

Torno de l’escola i just arriba la meva mare de comprar, l’ajudo a treure el menjar de les bosses i guardar-lo al armari de la cuina. En veure que ha comprat les meves galetes preferides, ja penso en l’endemà al matí per poder menjar-me’n i que me’n quedin per altres dies.

Ja ha arribat l’endemà i en menjo amb moderació, i quan arribo a la tarda de l’escola, veig que ja no en queda ni una. De seguida pregunto a la mare i ella respon, que n’ha agafat molt poques, i és en aquest moment en que ja sé qui ha estat. Vaig a l’habitació del meu germà i veig que se les ha acabat, i això que en quedaven moltíssimes. En preguntar-li per què no me n’ha deixat cap, ell em diu, que s’ha venjat, perquè em vaig acabar les seves.

A partir d’aquest dia, casa meva sembla una competició entre el meu germà i jo, arrasem tot l’armari de la cuina. Els pares ens han avisat, de que si s’acaben tan ràpid, no aniran a comprar-ne més, i per tant, ens quedarem sense les nostres estimades galetes. Amb aquest fet, m’he adonat de que les discussions entre germans, quasi sempre són per raons que, al cap d’uns dies, cap dels germans recorda el per què. I també, que ens costa molt compartir els que ens encanta.

Martí Cavaller

Abans d’ahir vaig tenir una idea. Va ser un d’aquells impulsos que agafes alguns dies. La idea era anar al WOK (bufet lliure de menjar xinès-japonès) de Mataró. Li vaig dir a uns quants companys, però finalment només l’Appel i jo hem pogut anar-hi.

Doncs avui ja no hem esmorzat per poder menjar més (teníem pensat arruïnar al WOK) i al acabar l’institut hem començat el viatge.

El meu avi ens ha dut fins a Vilassar de Mar i des de allà ens hem colat al tren en direcció Mataró. En sortir, jo pensava que trigaríem un quart d’hora més o menys en arribar però per casualitat de la vida ens hem trobat un WOK nou just sortir de l’estació. Hem vist el cartell del preu per persona i hem entrat.

Ens hem estat menjant prop d’una hora i mitja i devem haver menjat finalment uns 8 plats a rebentar de menjar (sushi, arròs xinès, cranc, vedella, fideus…) cadascú.

Hem acabat que no podíem ni caminar de tant plens que estàvem, hem baixat a l’estació i hem agafat el tren i el bus fins a casa. Al arribar a casa m’he assegut al sofà i m’he adormit als 5 minuts posant un punt i final a un dinar molt peculiar.

David