LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quin dia més gris, no ha parat de ploure! Sort que tinc a la Tona al meu costat, fent-me companyia. Me’n recordo quan era una boleta i necessitava afecte, se la veia tant feble que era un plaer més que una obligació cuidar-la. Quan penses que hi ha tants animals maltractats o sense estimació, creus que hem de canviar algunes coses.

Abans d’acollir la Tona vam estar parlant durant alguns sopars sobre el que comportava tenir un nou membre a la família. Els que la volíem amb més ànsia, no dubtàvem en cap moment en acceptar totes les condicions i reptes, sense ser conscients del que suposava tenir-la. Qui ho diria! Realment necessitem organitzar-nos molt bé si volem gaudir del nostre temps lliure i satisfer les necessitats de la nostra gossa.

Sincerament, hi ha dies que m’intento escapolir al màxim per tal de no treure-la a passejar, però al mateix temps em sap greu, aleshores que faig? Surto amb ella o faig la meva? Finalment decideixo treure-la a passejar, ja que li faig un favor satisfent les seves necessitats bàsiques, com el favor que m’està fent ella ara, fent-me compañía.

Uns 160 llebrers són abandonats cada dia, només a Espanya. Això em fa pensar sobre el deure i la responsabilitat que tenim de poder canviar, aquesta cruel realitat. Reflexionem. Més de 55.000 llebrers a l’any són penjats, llençats a pous i maltractats en general… Quan ens comprometem a tenir un llebrer com a animal de compañía, que en aquest cas ho ha passat tan malament, ens estem comprometent a donar-li tot allò que li ha estat negat i també a proporcionar-li una llar. Hem de ser conscients de tot el que comporta tenir un animal que hem de tractar sempre com a un igual.

Estic a la meva habitació fent deures, és el pitjor dia de la setmana, he de fer moltes coses i no tinc gaire temps. Els meus pares em criden i em diuen que el Denver ha de sortir. Només em faltava passejar al Denver. Decideixo no treure’l a passeig, però no ha sortit al carrer des del matí.
Quan els meus pares arribin a casa em preguntaran si ha passejat; si els hi dic que sí, estic mentint als meus pares i si els hi dic que no s’enfadaran amb mi i hauré de passejar al gos.
Al final decideixo passejar al Denver, igualment que em quedi moltes coses a fer. El passeig no és gaire llarg, però igualment ha pogut fer les seves necessitats i els meus pares no em diran res.

Fins fa una estona estava plovent. Per això no he pogut fer el passeig habitual de cada dia que faig amb la meva gossa i he de dir que m’he sentit contenta i alleugerada de no poder-lo fer perquè, la veritat, és que em feia molta mandra. Però ara que ha parat de ploure ja no tinc excusa per no treure-la a passejar encara que siguin cinc minuts al parc del davant, però continuo sense voler sortir. Tot i que sé que ho he de fer… no? Bé, ningú m’està obligant a fer-ho; llavors, per què ho dic com si fos una obligació? Sóc conscient de la meva decisió i de les meves responsabilitats, les que vaig assumir en el moment en què em van proposar tenir mascota i jo vaig dir sí. Jo mateixa sóc la que m’obligo a complir amb els meus deures, tant com pel benestar de la meva gossa com pel meu a l’hora de saber que estic fent allò correcte.

Suposo que el nom de Loris no us deu sonar molt, ja que no és un animal molt comú. Per aquí no en veiem quasi mai ja que són d’Indonesia, Índia… I està prohibit agafar-los. El Loris lento és un animal que com a màxim arriba a pesar 12 kg i estàn en perill d’extinció. Viuen entre 15 a 20 anys.

Aquest animal el vaig veure per primer cop en un video, on des d’aquell dia m’he interessat per saber d’on prové i com és aquest animal. Aquí us deixo el link del video que vaig veure.

El que més em va sobtar quan el vaig veure van ser els seus ulls grans, i la seva forma de moure’s. Des d’aquell moment em feia il·lusió poder tenir-lo com a mascota, però va haber una cosa que em va fer canviar d’opinió i treure’m una mica les ganes. I es que l’inconvenient que té és que quan l’animal se sent atacat, treu una espècie de verí.

Al principi em va fer pena pensar que una careta tan mona poguès treure verí, era una cosa que no sem havia passat pel cap, però vist tots el inconvenients sé que no el podrè tenir.

Laia