LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

Fa uns dies a TV3, al programa 30 minuts, van fer un reportatge sobre ” Els guerrers de la Mina”. Era un reportatge que parlava de com nois i noies nascuts en un barri marginat on la droga, la violència i la falta de cultura es veu per tot arreu.

A través de l’esport aconsegueixin tenir objectius, saber treballar amb grup i ajudar-se uns als altres, gràcies a això no estan al carrer.

Em va fer pensar que la marginació, moltes vegades, se la creen ells sols. Vam veure com nois de la zona estudiaven, treballen i volen una vida millor, mentre que altres es queixaven, però no feien res per canviar-ho.

És un treball de tota la societat, però els primers que han de voler són ells. Si un ho pot fer, tots ho poden fer.

El primer pas l’han de fer ells, però, nosaltres tenim l’obligació de no jutjar, ni apartar-los de la societat, a tots els que vulguin participar, sense tenir en compte, ni el seu origen ni el seu passat. Hem de tenir clar que per acabar amb la marginació, hem de lluitar les dues parts juntes.

Sandra