LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segur que la majoria de la gent no s’ha parat mai a pensar en el mar de manera sensible i detallada. Jo mai hi havia parat a pensar fins ara i realment m’he adonat de la meravella que tenim davant dels nostres ulls. Després de pensar-hi una estona he arribat a la conclusió que el mar és una gran massa d’aigua que engloba un món i una societat enorme paral·lela a la vida terrestre.

Si nosaltres mirem el mar des de la sorra de la platja, ens transmet serenitat i llibertat, i vegades fins i tot por i misteri. Si ens endinsem una mica més, podem arribar a veure una gran varietat de peixos i animals d’una infinitat de colors diferents i contemplar un paisatge magnífic. Igual que en la nostra societat, en el fons marí els depredadors més forts s’apoderen de l’espai i es mengen als més petits i dèbils. Les mares protegeixen a les seves cries i es crea una xarxa de vincles entre tots els seus habitants.

Realment la visió que tenim nosaltres del mar no ens mostra gairebé res del que realment engloba, i veient-lo des de la llunyania no en veiem el significat ni la importància. A part de ser un món ple de vida marina uneix un món ple de vida terrestre. El mar enllaça tots els continents i ens permet gaudir a tots de tot el món.

Després d’aquesta reflexió he descobert el meu gran interès pel fons marí i la seva importància. Cal que mantinguem net i viu el mar per poder-ne gaudir durant molts i molts anys.

Mariola

Està asseguda a la sorra. Concentrada, la remou per afegir noves peces a la seva col·lecció. Es mira cada petxina, cada pedra, cada trosset de platja per més petit que sigui.
La humitat del mar li eriça la pell. El vent de Garbí li desendreça els cabells i ella, curosament, es col·loca els rinxols darrere l’orella. Es gira i ens busca amb la mirada. Té una expressió estranya, incòmoda, nerviosa. De cop i volta s’aixeca d’una revolada i comença a córrer cap a mi. Quan arriba s’asseu davant meu i obra la mà emocionada. Li brillen els ulls.
– Mira Paula, mira que maco! És mar.
– Mar? Això és vidre que s’ha arrodonit amb l’erosió de l’aigua.
– No, són trossets de mar, trossets d’aigua dura.
– I com ho saps?- li pregunto aguantant el riure.
– Perquè estaven dins l’aigua i són blaus com les onades.
– Tens raó, potser sí que són trossets de mar.

Somric, és impossible no fer-ho. Em fascina la manera que tenen els nens petits de veure el món, la capacitat de transformar el més vulgar en una cosa extraordinària, gairebé màgica.

Comença a fer vent. No deu faltar gaire perquè la meva mare ens obligui a marxar. La Judith es posarà trista i intentarà, per tots els mitjans possibles, allargar uns minuts més l’estada a la platja; perquè en el fons sap que aquest moment no es tornarà a repetir i que, potser, el pròxim dia que s’assegui a la sorra no trobarà cap trosset de mar.

Paula

Aquest estiu vaig anar una setmana de vacances a Sardenya, Itàlia. Uns dies abans de marxar, vam anar a comprar al Decathlon, aletes i ulleres de busseig per fer Snorkel. A Sardenya hi ha platges d’aigües cristal·lines amb gran varietat de peixos. Mai havia bussejat, atès que tenia por del mar i els seus éssers inexplorats per mi. Diuen que el desconegut fa por.

El primer cop va ser a una illeta a prop de Sardenya. Hi vam anar amb una llanxa, vam posar l’àncora, i el meu pare i jo vam baixar; mentrestant ma germana es va quedar a la llanxa vigilant-la. Quan ja m’havia posat les aletes i les ulleres, em vaig sentir incapaç de mirar per sota d’aquelles aigües, de la por que tenia. Però el meu pare, em va agafar la mà, perquè tingués confiança, i vam anar nedant pel voltant de l’illa. Tenia els ulls ben obert i estava bocabadada davant de tot aquell món, que per mi era nou.

La velocitat que agafaves amb aquelles aletes, era sorprenent. Però el més impressionant era la sensació: una tranquil·litat sensacional i només estava pendent de la meva respiració. Era com si no m’importés res del que passava a l’exterior. Mai havia sentit aquesta sensació tant plaent, imagino que és com estar al paradís.

Des d’aquell dia, m’ha interessat molt el tema del busseig, sobretot, m’ha ajudat a conèixer més sobre el mar. Crec que és un espai preciós, grandiós i imprevisible; ja que mai saps què et pots trobar.

De vegades cal mirar més enllà de les nostres pors per poder descobrir coses increïbles.

Marta

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.