LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En aquest lloc web s’ha parlat molt de somnis, de malsons i de somnis eteris entre d’altres; però què passa amb els malsons eteris i repetitius, jo en tinc un recentment, tenir un malson que es repeteix moltes vegades és dolent, però quan a sobre ets una persona amb somnis molt definits. molt bona memòria per ells i que a més a més saps que signifiquen alguna cosa es tornen unes tortures que et fan tenir, en ocasions, terror a dormir. Jo, com a una d’aquestes persones, explicaré segurament el somni que pitjor m’escau, de fet, no em sento del tot còmode recordant-ho però alguna cosa em diu que pot ser un bon tema.

Tot comença quan estic caminant per un poble on no hi ha portes, els vidres no tenen reflexes, i que tot, absolutament tot és de color blanc, les cases, el carrer, el cel…tot. Caminant per la ciutat em trobo un camí de sorra, aquest sí que te colors, la qual cosa em desorienta i em diu que el segueixi, no sé el que m’espera. Al final del camí em trobo una cova, no sembla una cova natural, ja que l’entrada esta feta per un arc romà, però tot i així no és una edificació, està enganxada a la muntanya. Com que em sento curiós respecte aquest lloc, hi entro, tot normal, és una cova, no hi ha res a dins, però a mesura que més camino m’adono que al fons de la cova hi ha una espècie de pilota negra flotant, i aquí comença la part pertorbadora: de la pilota comença sortir d’ella obscuritat, en forma líquida (si es estrany, però és un somni), com quan se’t cau un got d’aigua al terra, s’enganxa a les parets i al terra i l’estrany líquid comença a apropar-se a mi, com és natural, intento sortir de la cova, corro tant com puc i amb un gran esforç surto de la cova només per adonar-me que tot a l’exterior és molt més fosc, el cel és vermell, i per si no fos poc el líquid (que surt de dins de la cova) ara és molt més semblant a un ésser viu, i va a molta més velocitat. Simplement és córrer durant el camí per adonar-me amb horror que el camí s’acaba, ja no existeix el poble, no hi ha rés més enllà del camí, simplement buit. Atrapat i sense sortida l’obscuritat s’apropa cada cop més. S’ha acabat.

Nil, el vostre ocell preferit (ni idea de com dormiré aquesta nit)

Nil

Les tres de la tarda, és dissabte i tinc una actuació. Estic massa cansada i decideixo fer una migdiada. Poso l’alarma i m’adormo…

M’aixeco de cop, miro el rellotge … m’he adormi! l’alarma no ha sonat i fa mitja hora ha començat l’actuació. La meva mare condueix a tota pastilla fins al teatre. Al arribar, com descriure-ho? un caos? Sí, allò era un caos. Tots estaven esperant-me, trucant-me etc. hi havien corregudes amunt i avall, i mentrestant el públic cansat d’esperar cridava.

En veure’m, les directores m’esbronquen, ràpidament però intensa i després d’això em fan anar a canviar-me.

Baixo corrents per les escales que condueixen als vestuaris. En veure’m, els actors cridaven preguntar-me què m’havia passat, només em faltava això per acabar-la de rematar i jo, amb ganes de plorar.

En aquest moment pots veure al meu voltant com a mínim 15 persones, uns em maquillen, altres  em pentinen … i tot per ajudar-me.

Llavors ve la gran pregunta “Laia on es la teva roba?”

De cop callo i tots em miren. Ho Déu meu… casi em moro, i tot cuidant dic: “M’he deixat la roba!!!” .

Una cançó sona i els meus ulls s’obren, l’alarma. Tot ha estat un somni. Però ningú no em treu les llàgrimes d’espant que cauen per la meva cara.

Laia