LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 30 de juny, un dia esperat amb ganes ja. Aquest és el dia que marxo cap a Los Angeles, però no es un viatge qualsevol sinó que m’hi passo un mes amb una família d’allà. Aquest és tant esperat per mi perquè, a part de que m’encanta Estats Units, vull conèixer a gent d’allà i viure moments amb aquests, veure com es la vida quotidiana dels americans (ha veure si és com a les pel·lícules), per aprendre anglès i molts motius més que no pararia d’explicar. Però en tots moments positius i esperats sempre hi ha alguna cosa que et fa pena a l’hora de marxar, que és deixar a les persones que estimes per un temps. No es per molt de temps però el fet de no veure-les t’afecta. Sort que allà només arribar t’acullen amb els braços oberts i fan que cada dia sigui especial i divertit per a tu.

Joan

Ara és quan s’ ha de fer l’últim esforç, però la veritat és que em fa molta mandra. Ja només queden uns 34 dies aproximats de classes, ja que el 18 de Juny ens anem de viatge de fi de curs, a Berlin.
Tinc la sensació que el viatge serà fantàstic i que ens ho passarem d’ allò més bé. El més fomut d’ara és que aquest mes se’m farà etern, perquè com us he dit abans aquest trimestre serà el més dur i que costa més d’estudiar ja que estàs pensant tot el dia en el viatge i l’estiu.

Aquest estiu el penso aprofitar el màxim.
Penso anar cada dia a la platja ja que m’encanta el mar, sobretot la fauna marina. Amb el meu pare de ben petit sempre havíem anat a bussejar. Jo com no sabia nadar anava amb un matalàs transparent on podies recolzar la cara i veure els peixos i el meu pare em portava per tota la costa. També s’ha de dir que vaig aprendre ràpid a nedar i a diferència d’altres nens a mi el fons marítim no em feia gens de por, és a dir no temia deixar de tocar de peus a terra. Encara puc sentir l’olor d’aigua salada de la platja de Blanes on estiuejava els estius de petit…

Esperem que aquets dies passin més ràpids del que espero. Fins un altre!

Jordi

Sempre he pensat que m’agradaria fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta com a repte personal i intentar arribar fins al final, però mai m’ho he plantejat seriosament fins fa un parell de dies, que la idea m’ha tornat al cap.

Jo jugo a bàsquet i aquest estiu, per seguir en un bon estat de forma i no començar malament la
temporada que ve, havia pensat de fer-me un pla d’exercici físic, a part d’anar a jugar a bàsquet pel meu compte. Ha sigut en aquest moment quan se m’ha acudit que durant uns dies, aprofitant el camí de Sant Jaume, podria fer força exercici, però sobretot podria complir el meu repte personal. És per això que he decidit de comentar-li al meu pare de fer el recorregut tots dos junts, ja que a ell li agrada molt anar en bici.

Encara no he mirat exactament el que ens faria falta per fer la ruta, ni tan sols li he preguntat al meu pare si em voldria acompanyar, però si finalment faig viatge, estaré molt satisfet de mi mateix.

Nil

Ja ha arribat la recta final del curs, ha estat dur i llarg, però ja estem aquí, i ja s’acosta al moment d’acomiadar-nos de l’ESO, dels companys i d’anar al viatge de fi de curs a Berlín que s’espera amb moltes ganes i il·lusió.

Berlín és una ciutat estranya, que impacta per la seva història. No hem d’oblidar que el dia 14 d’agost de 1961, quan el govern de l’Alemanya Oriental va alçar el Mur de Berlín per separar la part comunista de la capitalista, va provocar, entre d’altres perjudicis i privacions, que en el creixement de la ciutat s’imposessin diferents estils de vida, arquitectura… Aquest fet converteix la ciutat de Berlín, en una ciutat única.

Durant el viatge visitarem el centre de la ciutat, monuments importants, el museu del Pèrgam , el camp de concentració de Sachenhausen entre d’altres indrets.

El viatge de final de curs no només fa molta il·lusió per poder conèixer la ciutat, sinó perquè serà una gran ocasió per poder estar amb tots els companys de quart ja que molts, desprès d’acabar el curs s’aniran i mai se sap quan els tornaràs a veure. Serà increïble.

Marina

Durant tres dies de la setmana santa, vaig anar a Baén, un poblet pagès de deu cases al Pallars Sobirà. Aquest poblet està rodejat de muntanyes i prats molts amples. És el millor lloc per desconectar de tot i no pensar en res.

Jo cada tarda anava a l’últim prat lluny del poble i allà escoltava música i mirava el paisatge relaxadament. A més a més, al tornar a l’institut teníem exàmens i va anar molt bé quedar-se tres dies. Tot i que et pots relaxar a casa i desconectar, no és el mateix perquè a dalt de tot de la muntanya no hi ha màquines tipo xbox, play, etc… i no hi ha cobertura i hi ha un paisatge impressionant que almenys a mi hem fa quedar-me mirant-lo una bona estona, hem fa quedar “empanat”, com mirar l’aigua del mar i escoltar les ones.

En resum és un poblet petit però molt acollidor i relaxant.

Eduard

El meu avi va néixer a Aragó i va venir de molt petit cap a Catalunya amb els seus pares i germans. De més gran va tornar a l’Aragó i va comprar una casa a les afores del seu poble natal. Ara la meva mare i els meus tiets en són copropietaris.

Des de fa molt de temps, cada estiu, setmana Santa o cap de setmana llarg que tenim vacances, anem a passar uns dies a Luesia, que és el poble aragonès on tenim la casa. Aquesta setmana Santa vam anar a Luesia com de costum. Allà des de fa un parell d’anys els meus cosins i jo anem amb uns nois del poble. Abans quan anava a Luesia, com que no coneixia ningú em quedava a casa o sortia amb la família, però fa dos anys els meus cosins que són 1 i 2 anys més grans que jo em van presentar uns nois del poble i ara acostumem a anar amb ells. Els matins normalment dormo i faig coses per casa, però a la tarda casi sempre surto amb aquests nois pel poble i juguem a cartes, tenis o fem altres activitats.

Aquesta setmana santa vam anar per primer cop al ball del poble que fan els dissabtes quan hi alguna festa especial. Va venir un grup a tocar i a cantar cançons. A mi no m’agrada gaire ballar, però els nois del poble, que ja havien estat en altres balls m’hi van animar i al final m’ho vaig passar molt bé.

Espero que a partir d’ara sempre que vagi a Luesia em pugui trobar amb aquests nois, ja que ens ho passem molt bé i no ens veiem gaire en tot l’any.

Enric

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.

Cada agost la meva família i jo anem de vacances a un càmping de Salou, per a mi sempre han sigut les meves vacances de cada estiu i la veritat no les canviaria per res del món. Des de ben petit que hi vaig i cada any tinc ganes de tornar-hi, ja que allà tinc amics de tot el país. Des de Burgos fins a al país Basc.

Aquest càmping està valorat com el millor d’Europa i això es nota per la quantitat de gent que hi ha de tot el món i per la varietat d’activitats que s’hi poden fer, disposa de tres piscines, pistes de tennis, futbol, bàsquet, restaurant, minigolf, supermercats i fins i tot cinema. En definitiva en els meus vint o trenta dies d’estada no surto del càmping per a res.

Amb els meus amics cada dia fem més o menys el mateix, primer anem a una de les piscines, després anem a fer una volta amb bicicleta, al cap d’una estona anem a jugar al que sigui i finalment tornem a dinar. A la tarda repetim les activitats fins que es fa fosc.

La millor part ve a la nit ja que més d’un dia ens preparem un entrepà i anem a l’amfiteatre a gaudir de l’espectacle fins que és mitja nit. Finalment el dia s’acaba i me’n vaig a dormir per recuperar forces per l’endemà.

Gerard

Me levanté aproximadamente a las once, me duché, desayuné, y a las doce, fuimos a Platja d’ Aro, llegamos a la una más o menos.

Al llegar fuimos a mirar tiendas, buscando camisas, polos, vaqueros, zapatos, etc. Y con el rollo se nos hicieron las dos y media, y tuvimos que buscar un lugar para comer, y después de encontrar varios sitios nos decidimos entrar a una especie de pizzeria, la comida estaba muy buena.

Por la tarde, fuimos a ver el MIC, un trofeo de fútbol base donde van los mejores equipos del mundo, donde participa la selección de Brasil, el Barcelona, el Ajax, el Inter de milán, el Madrid. Yo vi al Banyoles contra un equipo asiático, que acabó ganando el equipo asiático, ya que tocaban muy bien la pelota, el Real Madrid contra un equipo colombiano, los campeones lans, que acabó ganando el Madrid donde jugaba el hijo de Zidane por 0-3, y por último, vi al Inter de Milán, que tenían dos años menos que yo y me sacaban dos palmos, que jugaba contra el Lleida, que ganó el Inter 3-0.

Y al final se nos hicieron las ocho, y tuvimos que volver a casa, fue un día bastante movidito, y llegamos a las nueve, yo ya no me podía mover, y aquí os dejo la página para ver los resultados del torneo.
http://www.micfootball.com/

Gerard

Hace unos años me fui de vacaciones a Ribadesella, un pueblo de Asturias. Después de el viaje fuimos a dar un paseo por un camino que había en la costa. Aún recuerdo la brisa que llegaba de las olas del mar, los viejos barcos blancos que estaban en la arena y esa ermita que se veía encima de una pequeña montaña. Un puente dividía el pequeño pueblo en dos partes, en una había casas y tiendas, y en el otro lado una urbanización con grandes hoteles. Todos eran completamente diferentes, con diversas formas y colores. La casa en la que estábamos alojados estaba en las afueras del pueblo.

Durante la semana que estuvimos allí fuimos a visitar ciudades, como Gijón y Oviedo. Y pueblos tanto de costa como de interior. También fuimos a pasar el día a muchas playas. La marea subía y bajaba, y en ocasiones se alejaba tanto que para darte un baño tenias que caminar muchos metros para llegar al agua.
Pero sin duda, lo que más me gustó de ese viaje fue el día en que fuimos a visitar un pueblo llamado Lastres. Nos dijeron que allí se rodaba una serie de antena 3 llamada Doctor Mateo. Entramos en el pueblo, y había carteles donde ponía: CASA DEL DOCTOR MATEO →. Vimos la casa, la panadería y el bar. Una mujer nos dijo que si queríamos ver a los actores y actrices nos dirigiéramos al colegio, donde estaban grabando una escena. Un hombre nos dejó pasar a mirar cómo filmaban. Nos dijeron que llevaban desde las 4 de la tarde grabando, es decir que tardaron 3 horas en rodar una escena de tan solo 5 minutos. Cuando acabaron nos dejaron hacernos una foto con las actrices. Luego también vimos el famoso faro que sale en la serie. Fue una experiencia nueva y tengo un buen recuerdo.

Paula