LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Habíamos quedado a las 8:30 pero, para variar, había tres o cuatro que llegaban tarde. El autobús nos esperaba, esperaba a que estuviésemos todas listas para emprender nuestra excursión. Quiero remarcar este “todas” porque en pocas ocasiones tenemos el placer de estar el grupo de amigas al completo y, en efecto, aquel día no era una de estas pocas ocasiones. El caso es que una de las once chicas no pudo venir. Después de una agobiante deliberación decidimos partir sin ella, rumbo Portaventura!

Ahora que ya estamos cada una en su asiento puedo explicaros con más calma el por qué de nuestro pequeño viaje. Nos situamos en principios de Setiembre; meses antes había sido el cumpleaños de una de nosotras y, aunque ya sabemos que 15 años no son motivo de gran celebración, nos invitó a pasar un día en Portaventura. Ya hacia tiempo que planeábamos hacer algo juntas para volver a los tiempos anteriores al verano, en que todas nos habíamos esparcido por diferentes lugares y andábamos con nuevas compañías. Lo uno llevó a lo otro y allí estábamos; once chicas en un autobús, cantando y riéndose de lo mal que lo hacen, esperando su llegada a Salou.

Retomemos el hilo de la historia. Nos saltaremos la hora y pico de trayecto y empezaremos en el punto en que el autobús llega al aparcamiento. Salimos con energía y ilusión del vehículo, no os penséis que no habíamos estado nunca allí, pero es que llevábamos demasiado tiempo encerradas. Desde el momento en que entramos en Portaventura hasta el que salimos no paramos de reír, cantar, subir, bajar, dar vueltas, hacia atrás, hacia adelante… Fue un no parar. No nos habíamos reído tanto desde hacía ya mucho tiempo y, como todo en la vida, ese día tan completo nos pasó factura al poco tiempo de ocupar nuestros asientos en el autobús de vuelta. Pues nos dormimos todas como marmotas, digo como marmotas porque he oído varias veces esta expresión pero, en realidad, no sé si las marmotas duermen poco o mucho.

Con este inciso sobre las marmotas, también podéis llamarle tontería, doy por finalizada esta historia. Podría escribir sobre este mismo tema año tras año y lo haría igual (exceptuando, espero, algunos progresos a la hora de escribir), pero lo que quiero decir es que recordaré tanto tiempo como pueda esta pequeña aventura.

Laia

Avui parlaré sobre un tema que considero interessant i anormal. Es tracte d’un tren situat a França, al costat d’un poblet anomenat Artouste. La seva peculiaritat i el que el fa especial és l’altura en que viatja. No és un tren que serveixi per transportar mercaderies, sinó que permet a la gent gaudir d’un petit viatge per l’alta muntanya francesa.

Jo i la meva família vam poder gaudir-lo aquest estiu passat. Segons el que recordo, no era un  tren molt espectacular ni molt bonic estèticament. Estava format per una petita locomotora i quatre vagons amb la capacitat de quatre persones. Pel que feia el viatge, es dividia entre dos trajectes: El primer era el d’anada, que durava aproximadament una hora. Passava per llocs curiosos que semblava que ningú els hagués trepitjat  , com si la humanitat no ho conegués. També hi havia presència de fauna salvatge, com per exemple dos petits esquirols que vam trobar amagats entre les herbes. Un cop que s’acabava el primer trajecte, ens feien caminar uns deu minuts cap a un llac. Aquest em va impressionar gràcies a la seva dimensió i la blavositat de la seva aigua, que es difuminava amb el color blanc de les muntanyes . Com que aquell entorn convidava a estar-hi una bona estona, ens hi vam quedar a dinar. Després d’haver-nos atipat, vam procedir amb el viatge de tornada, on certament em va decepcionar, ja que va ser el mateix que el d’anada.

A part del viatge i de les seves varietats, em van sorprendre diversos conceptes sobre aquest trenet. Un d’aquests era que per l’hivern estava tancat. Primerament ho vaig comprendre, perquè seria molt complicat poder efectuar un d’aquests viatges amb tanta neu. Però després vaig pensar que seria divertit veure tot els arbres, les pedres i els túnels coberts de blanc. Una segona curiositat, va ser que per aquella zona hi havia una petita estació d’esquí. Mentre passava per aquell indret anava pensant i reflexionant sobre com hauria estat possible col·locar una estació d’esquí en aquells pics tan escarpats. En veritat, si t’agrada aquest esport, deu ser emocionant poder esquiar per aquestes muntanyes tan empinades.

Però en definitiva, vull dir-vos que és una experiència diferent i que crec que us ho passaríeu molt bé. Principalment, ho recomano a la gent que vulgui gaudir de noves experiències com jo.

Pere

A les pel·lícules els nens sempre tenen un petit amagatall: una cabana, una cova… On queden allà tota la colla, en un punt de trobava que de certa manera li podríem dir secret.

Tornant a la realitat sempre va bé anar-se’n algun lloc on et sentis tranquil, a vagades inclús més lluny del que et penses, ja que arribes a la conclusió de que la teva habitació ja no et fa el pes.

El meu lloc és L’Escala .Allà tot és més fàcil, perquè tinc com a veïna la meva millor amiga (des de petites). I quan ens sentim tristes sabem on anar, ja que la nostra comunitat està envoltada d’un bosc preciós i pots respirar pau i serenitat. A uns carrers més a baix hi ha un parc on acostumem a anar moltes vagades del dia, perquè els nostres dilemes es rebaixin.

Les nits a L’escala m’encanten perquè posen la “discomòvil”, les botigues del passeig queden il·luminades, la platja brilla i coneixes a moltíssim gent.
El que menys m’agrada, es quan arriba l’ hivern, i m’he d’acomiadar de tot allò que em fa tan feliç a l’estiu.

Gemma.

Avui, 1 de novembre, he anat amb bici juntament amb el germà del xicot de la meva mare (en Lolo) i el seu cosí. Qui ho hauria de dir, però a Òrrius, tindria una sorpresa:

Després d’una dura ruta per camins rurals, un mal d’esquena insoportable i un fred que arronsa el nas, hem arribat a Can Jordi, el bar on hem esmorzat. En entrar al local ens ha pres nota una noia ben simpàtica. Just quan la noia ens ha servit els esmorzars s’ha obert la porta i he mirat, empès per la xafarderia, com seria la persona. Seria un noi, una noia, un home, una dona? Seria gran petit/a? Era la Lola, la nostra professora de tecnologia de l’any passat, també la meva tutora. En veure-la m’he aixecat, i en veure’m ella ha fet cara de sorpresa i ha exclamat: “Flori!”. A partir d’aquí ha saludat a en Lolo i al seu cosí que han resultat ser exalumnes seus. Ens ha explicat que ens troba molt a faltar, i que troba absurda una de les mesures que s’estan prenent al nostre centre com a protesta contra les retallades; no fer sortides durant el curs 2012-13. Finalment en Lolo ens ha convidat a un tallat a tots, ens l’hem pres, hem xerrat, la Lola m’ha repetit i repetit que estudiés, i hem pres el camí de tornada cap a casa.

Mentre tornàvem hem agafat senders que passen pel mig del bosc (trialeres) i el cosí d’en Lolo ha caigut en un revolt, per sort s’ha fet una esgarrinxada a la cama i prou.

Per acabar he arribat a casa, m’he dutxat, i m’he pres un caldo per entrar en calor.

Gerard

L’estiu de l’any passat, la colla vam proposar d’anar a Tossa, a la costa, a passar uns dies. Però no vam poder-hi anar per diversos problemes. Aquest any, ho vam tornar a proposar, i aquest cop, es va cumplir.

Ens vam aixecar ben d’hora, per agafar un autobús que ens portaria al poble de Tossa. Allà ens allotjariem en un apartament d’un amic. Quan vam arribar a l’apartament, deixàrem les coses i vam começar a planejar les activitats que faríem.Teniem moltes coses al cap per fer: anar a la platja, anar al castell, donar una volta pel poble, etc.

El primer dia només fèiem que comprar: el menjar, algun detall a les botigues… Ens vam passar la tarda a la platja i per la nit, després de sopar, a donar una volta per el poble. El dia següent ja seria diferent. Teniem moltissimes coses a fer. Al matí anar a la platja a jugar a voleibol i després a dinar era una bona proposta. Passejar pel poble, sempre era agradable, estava tot tranquil. Per la tarda d’aquell dia, aprofitar-la al màxim seria l’important, ja que l’endemà al migdia tornàvem cap a Vilassar. Vam passejar pel poble, pujàrem al castell a fer-hi una ullada. Hi havia molta gent allà al castell, ple de turistes. Després de sopar, vam passejar per la platja i vam trobar un hotel on hi havia una festa. Ens acostàrem i passàrem la nit allà. Finalment, vam anar a l’apartament i a dormir.

Tant bon punt ens vam llevar, recollírem tot l’equipatge per esperar els pares que ens venien a buscar en cotxe. Vam tenir temps d’anar un ratet a la platja. A les 12 del migdia aproximadament vam partir cap a Vilassar.

Aquesta experiència ens ha ajudat a tots a ajuntar-nos més i ser més bons amics. D’amics de veritat n’hi ha ben pocs, els de veritat, són els que sempre estan allà, encara que no els hi demanis. Jo, agraeixo tenir-ne més d’un.

Dídac

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau

Berlín, serà el lloc més llunya on haure anat de viatge. L’altre dia a tutoria ens van repartir un mapa de la ciutat, i vam buscar els llocs més importants per visitar i l’hotel. A primera vista, la ciutat és molt gran. Al mapa, hi ha una línia on marca el Mur de Berlín que abans separava la ciutat en dues parts, l’Occidental i l’Oriental. L’hotel està situat a prop d’unes restes del mur i també a prop d’un riu que travessa tota la ciutat. Hi ha grans parc al voltant i moltes pistes i camps de futbol o de basquet.

El camp de concentració no apareix al mapa ja que esta a les afores de la ciutat. Ja tinc moltes ganes de marxar, espero que ens ho passem molt bé!

Quim

“Va a ser increíble”, eso es lo primero que dijo Sandra al bajar del avión y poner los pies en tierra alemana. Hay que decir que la bonita frase del primer día quedó eclipsada por unos cuantos “qué asco de cama”, “qué malo está ésto” y “cómo me duelen los pies” con los que Sandra nos alegraba los días. Pero aquella frase, una vez que ya te has ido de allí, se recuerda más que cualquier valoración negativa.

Una larga caminata por el centro histórico de Berlín, descubriendo el palacio rojo comunista y el Check Point Charlie, una visita muy emocionante al barrio judío, el muro de Berlín decorado con grandes y preciosos grafittis, el museo de Pérgamo, justo delante del sospechosamente sencillo pisito de la señora Merkel, Alexander Platz, una triste visita por el campo de concentración de Sachsenhausen, la puerta de Brandemburg (tapada por camiones), el impresionante parlamento alemán… me dejo muchísimas cosas, pero creo que no acabaría nunca.

La palabra que se le pondría atribuir al viaje es “intenso”, pues visitamos muchos lugares y dimos muchas vueltas. Berlín es una ciudad que parece no acabarse nunca, y a mí me daba la sensación de que, aunque ya había pasado por una calle, volvía a descubrir cosas nuevas en ella que la primera vez se me habían pasado por alto: una inscripción en el suelo, una tienda de baratijas y cosas interesantes o una perspectiva preciosa de un edificio que nuestro querido guía nos había mencionado y yo no me había enterado del nombre por intentar hacer una fotografía.

Por cierto, muchas gracias a Martí por sus pausadas, claras e interesantísimas explicaciones (¡deberías dedicarte a la docencia!). Y gracias a Marina, también, que yo no pude escucharla pero valoro la ayuda que nos prestó cuando aquel camarero de un pequeño restaurante no nos entendía ni una palabra y ella acudió en nuestro rescate.

Sé que es un poco tarde para escribir una crónica del viaje, pero el cansancio de los días y la falta de tiempo no ayudaban a que me pusiera a narrar. Siento de corazón, Altés, haberte dejado solo en esto. Como dicen que más vale tarde que nunca, tengo que decir que realmente la frase de Sandra se cumplió y fue un viaje increíble. Con sus “peros”, sus problemas y sus todos, creo que nadie lo olvidará nunca, y en el caso de que alguien olvide algún detalle, siempre quedarán esas preciosas fotos guardadas en un rinconcito del ordenador.

Ana

Ahir vam tornar del viatge de final de curs de 4t d’eso 2012. Va ser una experiencia força interessant i entretinguda.

El primer dia vam arribar a l’aeroport de Berlin desde Barcelona i després directes cap a l’hotel, allà ens van deixar un temps per deixar les maletes en una  habitació, anar al bany i preparar-nos per la sortida que teniem prevista aquella tarda, una petita visita guiada d’una part de la ciutat. Els dos guies eren catalans i fins i tot una era vilassarenc. Jo vaig fer la visita amb la Marina que ens va portar per molts llocs d’interès turístic com el Check Point Charlie entre d’altres. En acabar la visita varem tornar per fi a l’hotel on vam poder descansar a les nostres respectives habitacions. Estàvem distribuits en dos pisos diferents, el  tercer i el setè, jo em trobava al tercer pis i compartia habitació amb alguns dels meus amics, aquesta era tamany bastant acceptable amb vuit llits i un lavabo proveït de vàter, dutxa i pica.
El despertar era potser el que més mandra provocava entre els companys, sentir el despertador a les set i quart i haver-se d’aixecar per arribar a les vuit a l’esmorçar.

Els següents dos  dies van acabar sent gairebé el mateix, pel matí visita amb una mica de lleure i per la tarda més temps lliure fins a l’hora  de sopar. El sopar de l’hotel per a mi era bastant dolent així que menjava un xic del que hi havia, com si fos un primer plat, i més tard em comprava alguna cosa pel carrer. El dijous va ser la tant esperada visita del camp de concentració.  Els barracons i les instal·lacions del camp no semblaven gens estarrifants, però el que amagaven pasaria a la historia com l’holocaust ja que es van matar  milers de víctimes per culpa d’una ideologia que tot i que semblava oblidada, ha tornat a rebrotar una mica en alguna països.

L’últim dia ens van donar temps lliure pel matí per donar una última volta a Berlin i fer els preparatius del retorn a casa. Penso que ha estat un viatge inolvlidable que mai oblidaré.

David

Ahir a quarts de vuit de la tarda arribàvem a l’institut. Cansats però molt satisfets de la nostra estada a Berlín. El balanç general és molt satisfactori, i bona part del mèrit cal atribuir-lo a en Martí, que ens ha fet sentir i comprendre la ciutat (gràcies Martí). Ell i la Marina s’acomiadaven de nosaltres a l’aeroport de Tegel, on a tres quarts de tres s’enlairà l’avió que ens retornà a casa. Era el principi del final d’un viatge que a tots ens havia semblat curt, molt curt.

El matí no podia donar per a gaire: després d’esmorzar, fer maletes, baixar llençols i tovalloles al magatzem de la bogaderia i fer una breu ullada lliure a algun racó de Berlín, fins a retrobar-nos a l’hotel a dos quarts de dotze per agafar l’autobús que ens portà a l’aeroport, això va ser tot (els profes vam fer un intercanvi d’impressions amb alguns protagonistes d’incidents de la nit de comiat, i uns i altres ens vam quedar sense aquesta darrera passejada).

A l’aeroport de Barcelona ens vàrem acomiadar de la Natàlia, que avui ja vola cap al Canadà. Alguns tenien els pares que els esperaven, però la majoria vam agafar l’autocar cap a casa. Ara Berlín ja és al record i a les fotografies que serviran per recordar-nos que hem passat uns dies fantàstics plegats.

Josep Maria