LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui fa exactament un any que els meus pares, el meu germà, els meus cosins i jo vam anar a París.
De fet, unicament no va ser París, sinó que també vam anar a Disney Land Resort Paris per fer una sorpresa als petits de la família. Com a casualitat les 8 persones que vam anar al viatge 4 d’aquestes son adultes, i els quatre restants som dues nenes de la mateixa edat, i dos nens petits de la mateixa, i això és com viatjar amb amics perque ens agraden les mateixes coses.
Vam viatjar amb cotxe perquè el traslat d’Eurodisney a París si haguesim agafat un avió no es podria haver fet. Vam començar la ruta amb Disney, vam estar 4 dies aproximadament en un hotel luxós perfectament acomodat a totes les necessitats tant d’un adult com d’un nen petit, cada matí venia un personatge d’alguna pel.lícula Disney per fer-se fotos amb les persones de l’hotel.
Les atraccións són una passada, els petits van aguantar més del que ens pensavem, a moltes atraccions, de fet, van ser més valents que la resta.
Al passar els quatre dies vam agafar el cotxe per anar a París. Enl arribar ens vam acomodar i de seguida vam anar a visitar París. Es preciós. Només entrar per la carretera es veu la Torre Eifiel, el símbol típic que caracteritza París, es gegant… Mai m’ho hagues imaginat. Després vam agafar un bus turistic on ens anaven portant i explicant tots els monuments de París: La Torre Eifiel, Notre Dame, el museu Louvre, el riu Sena… Quan vam acabar aquesta ruta vam anar als centres comercials més importants de París, com es un exemple les Galeries Laffayette i després vam retornar per anar a dormir. El dia seguent vam anar en barca pel riu Sena, un passeig esplèndid per sota de tots els ponts dels candaus veient tots els monuments, ja vistos anteriorment, pero desde una altra prespectiva, les aigues del riu que travessa parís.
La veritat es que va ser un viatge impresionant, mai m’ho havia passat tant bé i de fet crec que tardaré en tornar a repetir un viatge aixi. Hi estem tots molt contents cada cop que ho recordem.

Anna

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Ha costat, però ja són tots a les seves habitacions. Hem arribat a l’hotel més tard de l’hora prevista (algú s’ha despistat a Verona i ha arribat amb retard a l’autocar), i això ens ha obligat a asseure’ns a sopar tot deixant els equipatges al vestíbul. El sopar venia molt de gust a tothom (macarrons, carn arrebossada i croquetes i gelat).

Havent sopat hem repartit les claus de les habitacions, amb les petites disputes inevitables encara que no hi havia gaire modificacions respecte dels agrupaments establerts al vaixell. El cas és que ara, després d’una bona dutxa, han anat sortint ben mudats i clenxinats a fer un tomb pel passeig marítim.El Lido di Jesolo és una llarga extensió d’hotels ran de les platges de l’Adriàtic. Hotels, botigues, bars, terrasses i tota l’oferta que un pot trobar en zones turístiques com aquesta.

El viatge està anant molt bé i especialment la convivència entre tots ells. Han estat dos dies de precarietat tecnològica i també de situacions d’incomoditat i fatiga (moltes hores al vaixell ahir i moltes hores d’atocar avui).  Ahir al vaixell i avui fins que no han arribat a l’hotel, no disposaven de cobertura WI-FI i això els impedia refugiar-se o escapar-se a través de les seves converses Watsapp. Quan avui hem arribat a l’hotel a les nou, abans de sopar ja havien esbrinat la contrassenya d’accés al WI-FI i s’han abocat amb autèntica passió a les seves pantalletes, fins aleshores mudes i amagades.

Aquesta precarietat l’han expressada en alguna ocasió en forma de queixa (rarament), però el més normal ha estat un anar-se habituant a la situació i un anar inventant mecanismes de diversió fantàstics que requerien sempre d’un bon nivell d’imaginació, cooperació i comunicació.Des dels jocs més innocents de l’esplai que ahir van omplir la coberta del vaixell, fins a un immens repertori de cançons de tots els estils avui a l’autocar. Potser l’abundància de recursos i la facilitat per accedir-hi, els converteix en persones molt més còmodes i menys imaginatives?

El viatge d’ahir al vaixell ens va permetre aprendre coses. M’han dit avui que algunes mares havien trucat a l’agència de viatges molt preocupades per la por i el perill que havien patit les seves filles pel fet d’haver anat en un vaixell en què viatjaven tot de persones des de Marroc fins a Gènova. Tots esperaven un vaixell una mica més luxós i amb més serveis i distraccions. En canvi era un transport de famílies que retornaven del seu país cap a Itàlia. La petita piscina del vaixell era buida, o la discoteca no va obrir (l’empresa deu creure que no cal oferir aquests serveis als marroquins, o que han de retallar despeses, o ambdues coses, vés a saber). En tot cas no era un creuer sinó un ferry senzill. En aquestes circumstàncies, algunes noies em van comentar el seu neguit perquè hi havia persones dormint als passadissos. Jo els vaig comentar que, quan de jove viatjava amb els meus amics a Mallorca també dormiem als passadissos amb els nostres sacs de dormir i no a les butaques, perquè les butaques són molt més incòmodes que el terra. I que em semblava que el problema no era tant les persones als passadissos sinó el fet que aquestes persones fossin marroquines. Suposo que és inevitable aquest tipus de recel envers persones que parlen diferent i que imagines com una amenaça (per suposat que no ho eren, pobra gent!). En qualsevol cas ha estat una ocasió única de viure directament l’experiència de la immigració, i per això deia que el viatge va permetre aprendre coses. Quan hem desembarcat a Gènova aquest matí, ja hi havia una llarguíssima cua de furgonetes extremadament carregades i a punt d’entrar a la panxa del vaixell per iniciar el trajecte de retorn durant uns dies a la terra llunyana. Emigració viscuda en primera línia i no a les notícies.

Estem viatjant i estem aprenent i convivint. Demà viurem Venècia. Segur que ens espera un gran dia.

Josep Maria

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

Me desperté una mañana muy contenta, me fui a la ventana y vi que el sol brillaba con todas sus fuerzas. Era el típico día de verano que hace un calor que te mueres, esos días que la playa está llena de gente, que ni te puedes mover, madre mía como odio la playa. Bueno lo que decía, como era un día soleado y todo eso, decidí llamar a mis amigas, las “Titis”. Las Titis son unas amigas que tengo en mi antiguo colegio, jo, como las echo de menos. Pues eso, las llamé y les dije que les parecía pasar el día todas juntas en la Isla Fantasía. Sin pensarlo me dijeron todas que sí. Mucha gente dice que sí a las propuestas de sus amigos solo para quedar bien, pero yo sabia que las Titis se morían de ganas de ir.

Quedamos todas a las 10:00 de la mañana en la puerta. Yo soy siempre puntual, pero ellas no. Llegaron unos veinte minutos tarde, jo, como odio las personas que llegan siempre tarde. Al fin llegaron, las vi a todas andando con sus fabulosos bolsos divinos y eso, esos bolsos que te cuestan un pastón, donde simplemente pagas la marca, que rabia me dan. Yo solo llevaba una típica bolsa para ir  a la playa, la cual me costo 5 euros en el mercadillo.

Una vez dentro, decidimos dejar los bolsos, mi bolsa y las toallas en las taquillas. Estuvimos unos diez minutos intentando poner todos los chismes dentro de aquel diminuto “armario”. Fue bastante difícil, ya que se caían las gafas, la crema solar y esas cosas. Pero al fin lo logramos, jo, que ganas tenía de tirarme por los toboganes. Primero de todo fuimos al tobogán más alto del parque acuático, tengo que decir que me encantan las alturas. De repente oí una voz que salía de la boca de Anna, una de las Titis, la típica rubia, ojos verdes, holandesa y todo eso. A Anna le daban pánico las alturas, así que decidió quedarse abajo. Jo, yo quería tirarme con ella en el tobogán. Subimos las otras Titis, mientras Anna se quedaba abajo observando, nos tiramos por el tobogán, disfrutando como unas niñas de cinco años, que divertido fue! Una vez abajo, no vimos a Anna, así que decidimos buscarla por todo el parque. No podíamos llamarla porque todos los móviles estaban en las malditas y pequeñas taquillas. Estuvimos todo el día buscando a Anna, pero a la vez nos íbamos tirando por los toboganes, sin preocupación ninguna. Pasaban las horas y Anna no aparecía.

Cuando llegó la hora de marchar, milagrosamente vimos a Anna esperándonos en las taquillas. Jo, que alivio y descanso me dio al verla. Fuimos hacia ella, y nos contó que cuando estaba esperando debajo del ”Kamikaze”, se encontró a un viejo amigo. Decidió irse con él y dejarnos solas.., tirándose con él por los toboganes y esas cosas. Anna me dejó sin habla. Al fin cojimos todos los chismes de las taquillas, cojimos las puerta del parque y nos fuimos para casa. Anna se disculpó ante nosotras por lo sucedido, pero las otras Titis no le dimos importancia, ya que son cosas que pasan el la juventud, la adolescencia y toso eso.

Paula

En el nostre entorn no coneixem la pobresa, únicament la sentim o la veiem pels medis de comunicació. M’he volgut informar sobre aquest tema ja que sembla prou interesant el que passa al nostre planeta.

“Uns 1.300 milions de persones viuen en pobresa, amb menys d’un dolar al dia”. El que ens diu aquesta frase és que més d’un 20% de persones en aquest planeta són pobres. Els països més pobres són molts del continent africà, l’Índia i països de sud Amèrica. El principal problema d’aquests països és el deute extern. Un dels suggeriments de l’ONU vas ser que els països del nord destinessin 40.000 milions de dòlars durant deu anys, cosa que no es va fer.

Em centraré amb la pobresa de l’Àfrica. Àfrica segueix sent la més greu del món, i concentra la majoria de la població mundial que viu en pobresa. Àfrica acull al 12% de la població mundial, i malgrat això els estats i el capital occidental no inverteixen gaire en el seu desenvolupament. I és que la gran majoria dels mil milions de pobres que hi ha al planeta viuen a l’Àfrica, regió amb l’esperança de vida més baixa del món.

A més, l’economia global del continent manté, des de 2004, uns índexs de creixement del 5%, gràcies als preus elevats de les matèries primes i la demanda xinesa. Ara el 40% dels estats africans té governs elegits democràticament i s’ha incrementat la cooperació regional. Però tot i així el continent africà segueix estant a la cua de totes les dades econòmiques, socials i de desenvolupament, i amb unes xifres realment alarmants. Queda clar que encara els queda molt camí per recórrer.

Marc Gasulla

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc

Ja farà dues o tres setmanes que la directora em va anunciar a mi i a un petit grup d’alumnes de 4t que haviem estat seleccionats per optar a una beca. Aquesta beca t’oferia l’oportunitat d’anar un any al Canadà a estudiar, i només tenien la possibilitat d’obtenir-la els alumnes que a tercer de la ESO haguessin aconseguit una nota mitja superior a vuit.

Quan ho vaig sentir no m’ho creia, però sí, semblava que allò anava de debò. Em vaig omplir d’alegria. Potser va ser una de les vegades que m’he sentit millor a la meva vida. Des de sempre que he volgut anar a l’estranger, i Amèrica i Gran Bretanya eren els llocs que més em cridaven l’atenció. Somiava en poder anar-hi quinze dies a l’estiu, millorar una mica la llengua i conèixer nova gent. Però ara tinc la oportunitat de passar-hi un any sencer! Segurament em dec estar fent masses il·lusions, però les ganes que tinc d’anar-hi son tan grans que no puc parar de pensar-hi, i quan hi penso m’oblido de tot.

Primer de tot faran una selecció de 600 nois i noies depenent de la renta de l’any passat, i un cop en tinguin 600 es faran unes proves per veure el nivell d’anglès de cadascú i escolliran els 100 joves més capacitats per anar-hi. A mi no m’agrada del tot aquest mètode. Puc quedar eliminat a la primera fase sense haver pogut demostrar el meu nivell d’anglès ni les meves ganes de viure un any al Canadà. I si no passo d’aquesta fase em sabrà greu, però ho hauré d’acceptar. Però una cosa tinc clara. Si aconsegueixo entrar en la segona fase em posaré a estudiar anglès com si fos l’últim dia de la meva vida.

No puc deixar perdre una oportunitat com aquesta. És un dels meus majors somnis i intentaré aconseguir-lo fins a l’últim instant. De moment deixaré volar la meva imaginació i esperaré que aquest somni es pugui fer realitat.

Arnau

Si et proposen un cap de setmana a la Vall de Bohí i t’agraden els esports de neu i contemplar paisatges d’alta muntanya, és interessant i força atraient. Aquesta possibilitat l’he tinguda aquest darrer cap de setmana.
El pla no podia ser millor, arribar a l’hora de dinar de dissabte, agafar forces i amb tota l’energia participar d’una caminada nocturna per la Vall amb raquetes de neu, sota la llum de la lluna plena i amb l’ajut d’una lot frontal, amb la companyia del meu pare i un amic seu. Al final de la travessa caldo reconstituent i sorteig entre els participants: gorra, samarreta, buf…
Tornada cap a casa: llar de foc i celebració d’aniversari, un bona sopa calenta, pastís i riure en companyia d’uns bons amics.

M’he aixecat d’hora aquest matí per fer les cinc hores que ens separen de Vilassar a Barruera, estic cansat, pujo a les golfes on dormiré, una son dolça em va envaint, mentre sento els meus pares i els seus amics parlar i riure, la tranquil·litat del cap de setmana ens reconforta a tots.

Diumenge matí, el despertador sona ben d’hora, si volem esquiar cal aprofitar les hores de llum. Tinc la sort de pujar al pic esquiable més alt de Catalunya: el Puig Falcó. M’atreveixo amb les pistes vermelles. El paisatge que contemplo és impressionant, muntanyes blanques m’envolten, et sents insignificant davant la magnitud de l’entorn, però alhora satisfet perquè l’esforç ha valgut la pena.

Si busques, si et mous, si surts… aprens, vius, comparteixes.
L’alternativa podia haver estat quedar-se davant el televisor amb una sensació d’apatia i embrutiment. No ho dubteu, no deixeu passar una bona oportunitat, la vida te les posa al davant, però cal estar amb els ulls ben oberts i amb l’energia a punt.

Andreu Ruf