LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina

L’altre dia mentre caminava cap a repàs de matemàtiques, tenia al davant dues noies que parlaven d’un tema interessant per mi. Parlaven d’Amsterdam, una d’elles li explicava la seva experiència d’aquell viatge a l’altre. Era un tema el qual a mi em va agradar escoltar ja que és on aniré de viatge de final de curs. Tot el que explicava em semblava interessant i em va agradar també amb l’alegria que ho explicava la noia, semblava que li va encantar aquell viatge, la poca estona que les vaig sentir parlar vaig assabentar-me de coses que no sabia d’aquell petit país que dintre de res hi estaré.

Quan definitivament vam saber on seria el viatge, el primer que vaig fer va ser buscar informació a Internet, per saber les coses mínimes d’allà. La veritat és que tot el que vaig llegir i mirar respecte Amsterdam em va agradar molt, tant com la cultura, com tot el paisatge en general. Tinc moltes ganes d’anar-hi i veure les coses en persona i poder-les disfrutar que segur que m’agradaran molt més que vistes per Internet. Estic segura que serà un viatge que cap dels alumnes de 4 d’Eso oblidarà mai, no només perquè es el de final d’etapa, sinó perquè aquest país en especial, serà diferent.

Carla

Fa aproximadament una setmana ens van dir a mi i a unes companyes que teníem l’oportunitat d’anar a estudiar 1r de batxillerat al Canadà. El meu primer pensament va ser un “no” sense pensar-ho, però després de parlar-ho amb la Marta i la Núria ja no ho veia tant clar.

Ens van dir que érem unes noies afortunades de tenir aquesta oportunitat i que si ens anéssim viuríem una experiència única. Sincerament tinc por, tinc por de deixar-ho tot; d’estar un any lluny de la meva família, tinc por de no saber adaptar-me bé; de que tot sigui molt diferent, de que els de casa em trobin massa a faltar i ho passin malament. Crec que m’he perdut moltes coses per culpa de la por i la timidesa, i si diuen que aquesta experiència farà tants canvis en mi i serà tant especial no m’agradaria perdre-la.

M’ho he estat pensant molt, i he decidit que faré les proves, només per provar, perquè estic convençuda que no m’agafaran, encara que si m’agafessin podria renunciar si no ho tinc clar.

Un dia em van dir que tenia edat per viure al límit, i si viure al límit significa això, endavant.

Anna

Fa cosa d’un mes, vaig anar a Madrid amb la família uns dies. El nostre principal objectius era visitar es museus més importants com ara el Prado, Reina Sofia etc. He de dir que Madrid és una ciutat preciosa, té un munt de coses per veure i conèixer, però no m’hi quedaria a viure pas. Eren pocs els carrers on tocava el sol per complet. Ja us puc ben dir que els meus peus barcelonins acostumats a la calor, varen quedar ben congelats!

Una de les coses que em feia més il·lusió de veure era el quadre de Guernica pintat per Picasso. N’havíem parlat bastant a classe i era una cosa que es comentava molt a casa meva. Jo sabia que era molt gran, en blanc i negre, i cada personatge tenia el seu significat, però tot això ho oblides quan el veus.

Us puc ben assegurar que quan vaig entrar a l’immensa sala se’m va accelerar el cor. Vaig caminar lentament amb els ulls clavats al quadre tot apartant-me de la tantíssima gent que hi havia concentrada allà. Vaig observar de ben a prop les gruixudes, decidides i tristes pinzellades blanques, negres i grises que fa uns anys enrere el senyor Picasso havia pintat. Com tots sabeu, Guernica és una ciutat del País Basc on fa uns anys els nazis la van bombardejar sense motiu aparent. Res que estigui relacionat en guerres o matar té motiu aparent. La casa en flames, el senyor que crida, el toro desesperat, la dona que manté entre els seus braços el seu fill mort… No va ser fins uns moments després que em vaig posar la mà sobre el cor i em vaig sorprendre de com una cosa tan simple com un tros immens de tela pintat em va poder causar aquella sensació. Crec que no hi ha adjectius per descriure-ho fins que no el veus a la realitat. Una cosa es veure’l en un llibre de plàstica dir les quatre característiques corresponents i l’altre cosa és veure-ho en persona.

Haig d’admetre que escrivint aquest text se’m ha tornat a accelerar el cor. A vegades les coses tan simples com un quadre, una fotografia o una cançó ens poden fer sentir d’una manera o una altra, poden “jugar” amb les nostres emocions. La veritat és que ho agraeixo molt perquè sense tot això la vida seria molt avorrida. Així que ja sabeu, el proper cop abans de comprar-vos roba caríssima o qualsevol altre tonteria, viatgeu. I si un d’aquets viatges resulta que és Madrid, no dubteu en anar al museu de Reina Sofia a veure un dels gran quadres que ha existit mai. El Guernica de Picasso.

Helena

Fa dos anys el meu somni era anar a los Àngeles. Sempre els deia als meus pares que hi volia anar però ells no hi estaven d’acord.

Una tarda avorrida a l’habitació, vaig veure en una web que feien un concurs per anar de viatge a los Àngeles. Com que no hi perdia res concursant, ho vaig fer. El concurs consistia a dissenyar una peça de vestir a partir de les robes que ells et proporcionaven.

Va transcórrer un temps i una tarda em va venir a la memòria aquell concurs en el qual havia participat, per tant, vaig decidir mirar qui eren els finalistes. Aleshores vaig veure que havia quedat entre els 10 primers i només quedaven tres dies per decidir el guanyador, que s’escollia mitjançant els vots de la gent, així que vaig anar dient a tothom que em votés.

Al cap de tres dies, a la classe, no em vaig poder resistir a mirar qui havia estat finalment el guanyador. Vaig agafar el mòbil, vaig obrir la web i, era la guanyadora! Vaig fer un crit d’alegria i quan vaig arribar a casa ho vaig dir corrents als pares. Però ells no estaven tan contents, perquè tot estava inclòs menys el menjar i ells no ho veien massa clar.

Finalment, vam anar-hi i va ser una gran experiència, un somni fet realitat.

Laia

L’altre dia, vaig veure un documental sobre les exportacions de peix a Tanzània. La perca del Nil és una espècie invasora introduïda per algú al llac Victòria. Cada dia, avions arriben a Tanzània amb capses buides per omplir-les de peix i portar-les a Rússia. La gent pobre d’allà, es queden sense poder menjar peix per culpa de les exportacions.

Em va semblar molt injusta la vida dels africans a Tanzània. La gent d’allà, sofreixen abusos sexuals; però, això no és el pitjor. La major part dels habitants, no tenen diners per menjar, ni per refugiar-se. La majoria de nens, són orfes, i s’han d’espavilar per sí mateixos. Les mares o les dones, s’han de prostituir per poder sobreviure; mentre que els pares, són pescadors.

La mortalitat és molt alta, ja que la majoria de morts, és causada per malalties; una d’elles el SIDA. Aquesta malaltia, es provocada per relacions sexuals, que molta gent de Tanzània està infectada.

No em puc creure, com la gent que pot evitar aquesta catàstrofe, es quedi de braços creuats, i que no s’interessin per la vida d’aquestes persones.

Sergi

Ja deu fer 2 mesos que la meva família i jo vam anar a Londres per a celebrar que la meva germana feia 18 anys. De camí a l’hotel, el meu pare ens va dir que aniríem a visitar Notting Hill, un barri de Londres conegut perquè va ser la inspiració per a una pel·lícula reconeguda mundialment.

El dissabte vam arribar i vam veure el mercat ambulant que ocupava el barri de dalt a baix i després vam anar a veure la porta blava on representava que hi vivia el protagonista. Al arribar-hi vaig veure moltes de portes blaves, i vermelles, taronges, verdes… no sabia el que pensar perquè jo creia que només hi havia una porta blava, la reconeguda porta blava. Al final la vam diferenciar de les altres per uns números gravats. També vam buscar un parc privat on a la pel·lícula salten una reixa. El parc el vam trobar, però la veritat és que el carrer no tenia res en comú amb el de la pel·lícula.

Al estar a Notting Hill em vaig adonar dels canvis que fan per a filmar una pel·lícula i del treball que hi ha darrere, i crec que només els pots veure estant en un lloc com aquest, veient-ho tot com és a la realitat. Quan vam arribar a casa vam decidir veure la pel·lícula, i la veritat és que per a mi va ser molt diferent ja que no era com abans que veia tot l’encant de el barri sinó que era millor, podia veure com era el barri en veritat i no com el van arribar a transformar.

Cristina

A mí, personalment, m’agrada molt viatjar, però hi ha un destí que em crida especialment l’atenció. Aquest lloc, són els Estats Units. És el meu somni des de fa temps i m’agradaría poder anar-hi algún dia. Ara són temps difícils, però en un futur, no perdo l’esperança. És un país molt gran i on hi ha moltes coses per visitar. No vull anar a un lloc en concret, sinó que m’agradaría visitar-ho tot. Quan ho veig per la tele i surt, per exemple, Nova York amb els seus cartells lluminosos, el Times Square, l’Estàtua de la llibertat…, pensó: quina enveja la gent que hi viu allà. Però bueno, espero poder anar algún dia amb la meva familia i poder disfrutar també, de les platjes paradasíaques de Miami. Espero poder fer el meu somni realitat, però mentrestant, disfrutaré del lloc on visc que tampoc està tan malament.

Marta

A l’estiu de 2005 vaig anar de vacances dues setmanes a Menorca, el meu germà tenia 5 anys i jo en tenia 7.  El dia abans de marxar pel que recordo estàvem els dos molt inquiets, perquè era la primera vegada que anàvem en avió. Quan els pares ens van dir que aniríem amb avió, nosaltres dos teníem una mica de por, però a la vegada estàvem contents, pel fet de que era una cosa nova, i encara no sabíem què era.

Ens vam aixecar molt aviat per anar a l’aeroport. En arribar ho miràvem tot amb uns ulls ben grans, semblava un somni, tota la gent que hi havia, les maletes, les màquines, i moltes coses més que ens deixaven amb la boca oberta. En pujar a l’avió, ens vam asseure, i tota l’estona miràvem per la finestra, vèiem tot el paisatge, com la gent cada vegada es feia més petita i ens anàvem allunyant  fins que començàvem a veure el núvols, els dos estàvem molt al·lucinats.

Finalment vam arribar a Menorca, ens ho passavem molt bé allà i no puc negar que em va agradar molt , però crec que durant aquelles dues setmanes d’estada el que més esperàvem el meu germà i jo era tornar a agafar l’avió per tornar a Vilassar, i gaudir per segon cop del que tant ens havia agradat d’aquell estiu.

Carla

Vilassar de Dalt, el meu estimat poble on he viscut tota la vida, des de ben petita. És un poble petit amb 8865 habitants, on és coneix tothom, molt normal i bastant tranquil. Està situat al Maresme prop de Vilassar de Mar, Premià de Dalt i Cabrils.

A Vilassar hi ha diferents espais turístics, com per exemple els Forns Romans, el cau del Cargol, el Teatre la Massa, etc. Normalment aquests llocs són visitats tant per la gent del propi poble com per gent de fora. També s’hi poden practicar quasi bé tots els esports, bàsquet, futbol, patinatge, natació… Normalment també és celebren festes, pels esdeveniments més importants, com Sant Jordi, la Castanyada, Nadal…

És un poble on es agradable viure, ja que també hi viuen els meus amics i amigues, que conec de sempre, on hi ha el meu dia a dia, el meu institut i moltes coses més que formen la meva vida.

Carla