LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja havia arribat el mes de Juny i s’acabava l’instiut. Tan sols faltava una setmana per començar l’estiu. La meva passió des de ben petita ha estat el voleibol.

Tot just aquella última setmana anava a anar als campionats de Catalunya de voleibol amb el meu equip. Però em va arribar una notícia que em deia si volia anar amb la selecció espanyola de  volei platja al pre-mundial que se celebrava a Oporto. Clarament vaig afirmar que volia anar-hi, però per contra vaig haver renunciar als campionats de pista.

Els meus nervis i ganes d’anar a Portugal augmentaven cada vegada més ràpid. En arribar a l’aeroport de Portugal, ens esperava una furgoneta per acompanyar-nos al hotel. En arribar-hi no estavem sols, també hi havien totes les parelles femenines i masculines dels altres països.

El que em va agradar més va ser sortir d’aquella nova experiència amb amics d’altres països. Finalment, aquell pre-mundial després de moltissims partits i de quatre dies molt intensos, va acabar amb una onzena posició per a nosaltres, però amb uns records molt bonics i dificils d’oblidar.

Marina

Des de que sóc petita que anem de vacances a Esterri, és el lloc perfecte per desconnectar. Allà hi tenim un pis petit però a l’hivern es fa molt acollidor. M’agrada molt pujar-hi ja que quan fa fred i neva, és quan de veritat em crec que estem a l’hivern. Per sortir al carrer t’has de carregar de roba, i més quan es fa de nit. Cap al vespre tot és molt bonic, els fanals s’encenen amb una llum càlida, a vegades la neu va caient i la gent que passeja pel Carrer Major, els surten bafarades d’aire.
Quan està tot nevat no es poden fer excursions gaire llargues ja que la neu no ens deixa continuar, però quan comença la primavera, es comença a desfer. Encara que, per molta calor que faci, en els pics més alts sempre hi haurà neu, per tant, ens limitem a no anar gaire amunt.

La primavera és una de les estacions més maques del Pirineu. La neu desapareix de les parts més baixes i ens torna a deixar veure les diferents tonalitats de verd que hi ha a la muntanya.
Una de les típiques excursions que fem i de les que m’agraden més, és anar a Montgarri. És un recorregut curt i bastant pla, de fet està en el Pla de Beret. Durant tot el tros es va veu una vista magnífica, fins que al final hi ha l’església “Mair de Diu”, amb una esplanada dividida per un riu on la nostre tradició, és dinar-hi.

Tot el mes d’Agost també el passem als Pirineus. Durant l’estiu fa molta calor, i es llavors quan et poses dels nervis que el pis sigui petit ja que et topes amb tothom. La millor manera de passar els dies és anar a la piscina o fer excursions. De petites, teníem un pacte amb els nostres pares: un dia tocava piscina, un altre anar d’excursió. Però a mesura que han anat passant els anys, ara prefereixo anar d’excursió. A la piscina al final es fa una mica avorrit, tot és sempre el mateix. En canvi quan es va a fer un pic, tens una meta i quan arribes a dalt i hi ha unes vistes espectaculars. Els dies acostumen a passar ràpid, i no hi ha aquell nervi tant empipador que et diu que has de fer deures, és l’estiu i no hi ha preocupacions.

Però l’estació que mai m’havia agradat i s’està convertint en una de les meves preferides és la tardor. Tots els arbres canvien de color. És la temporada en que cauen les fulles i els boscos agafen una tonalitat càlida, el taronja i el vermell dominen sobre el verd. Normalment hi estem poc durant aquesta època, però això fa que cada cop que ho sigui, sigui més especial!

Moltes vegades em fa mandra pujar, ja que potser em ve més de gust quedar-me per aquí Vilassar, però la veritat és que quan estic allà també em fa mandra tornar. A Esterri sóc més lliure, és un lloc on puc ser més jo i al cap i a la fi, això m’agrada molt!

Anna Xaubet

És l’ultim dia del viatge a Amsterdam, per un costat estic trista perquè en un any he fet unes amistats magnifiques, per altra banda estic contenta per tornar a veure als familiars i amics que s’han quedat a Espanya. En aquest viatge m’ho he passat genial amb tots, des del primer dia fins a l ‘últim, des dels somriures fins els moments en que ens posàvem serios.

Blanca

Avui, el dia del meu aniversari, em toca fer l’escrit, què hi farem. Però a més, és el dia abans de marxar a Amsterdam. Com la majoria dels meus companys estic una mica nerviosa. No sé que posar a la maleta, ni a quina maleta posar-ho, ni amb qui seuré a l’avió, … Però en aquests temps que vivim, els joves ens hem d’acostumar a moure’ns pel món, ja que tot està globalitzat. I així ens espavilem una mica sense els pares (als quals, per pesats que puguin arribar a ser, trobarem a faltar).

Jo crec que Holanda és un bon lloc per anar a fer turisme. Un lloc força tranquil, desenvolupat, i on la gent (encara que són europeus com nosaltres) tenen una cultura i una forma de veure les coses una mica diferent. Tenen costums que aquí no acabem d’entendre gaire, com la mania de menjar un entrepà per dinar (qui es menja un entrapà poden menjar un bon entrecot amb patates, un fantàstic  arròs de la iaia o unes sardines a la brasa?). Tot és acostumar-s’hi.

Tota l’estona estic preocupada per si perdo la maleta, els diners, el mòbil, la bossa de mà, o per si em perdo jo mateixa. Dins el meu cap em vaig repetint: “I si….?”. Però al pensar amb l’elevat nombre de persones que viatgen cada dia em tranquil·litzo. A més, sé que m’ho passaré bé, i l’avió en realitat no em fa por, només una mica de respecte, com a tothom. M’agrada la sensació de quan s’enlaira, com en una muntanya russa.

Aquest any podré celebrar el meu setzè aniversari amb els meus companys i amics per Amsterdam. La veritat és que mai he anat a una festa d’aniversari com aquesta. Espero que ens ho passem molt bé i que puguem gaudir d’una ciutat tan meravellosa com és Amsterdam.

Bon viatge!

Aina Ros Alsina.

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

Ens falten pocs dies pel viatge a Amsterdam. Com el nostre viatge coincidirà amb el mundial de futbol veurem que tot Amsterdam i Holanda serà vestit de color taronja. Taronja, en holandès: Oranje, és el cognom dels reis holandesos i per això el color favorit del país.

Que més podem esperar?

Al carrer:

Moltes bicicletes, tramvies i pocs cotxes. Una societat multicultural, majoritàriament els estrangers van en tramvia i els holandesos en bici. Podem veure, des del carrer, els interiors de les cases perquè en general els holandesos no tanquen les cortines durant el dia.
Possiblement més d’un de nosaltres se sentirà petit, perquè els holandesos són molt alts.

A L’hora de dinar:
Només el sopar és l’àpat calent, per dinar prenen bocates de pa integral. La llet sempre és llet fresca i el iogurt es compra en litres. Sopar molt aviat, abans de les 19h. Quasi no venen aigua en les botigues perquè l’aigua de l’aixeta està boníssima. Aliments típics: salsitxa bullida, arengada crua, crema de cacauets, bocins de xocolata pel pa, tot tipus de postres lactis.

El temps:
Un cel majoritàriament gris i quan surt el sol la gent es posen molt contents i una mica boixos.
Poden haver-hi grans canvis de temperatura d’un dia per altre

Curiositats:
Els bars i restaurants no tenen televisió. I durant el dia gairebé no s’encén.
Venda d’algunes drogues en coffeeshops (Koffieshop en holandès) que no és per prendre cafè! La compra és legal per als holandesos a partir dels 18 anys.
Prostitutes en vitrines (al barri vermell) que han de declarar a hisenda.
No tornen canvis d’1 o 2 cèntims d’euro. S’arrodoneix el preu.
I si anem en autobús per l’autopista, podem veure vaixells passant a alçades més altes que el mateix autobús.

Mark

El dia 16 de juny els alumnes de 4rt d’Eso farem un viatge a Amsterdam. Al principi hi havia 4 llocs diferents on volíem anar i, finalment, mitjançant votacions, va sortir aquesta ciutat.

El viatge dura 5 dies i penso que és una bona oportunitat per conviure i compartir moments amb els companys i professors. Al principi el lloc on volia anar era Praga però ara que ha sortit escollida Amsterdam, estic il·lusionada per conèixer una nova cultura, uns nous costums i, sobretot, menjars típics de la zona.

També m’han comentat que hi ha molt canals i que, fins i tot, hi ha gent que viu en embarcacions. D’altra banda tinc curiositat per visitar la casa on va estar amagada Ana Frank perquè he llegit el seu dirari.

Per tant em fa il·lusió descobrir aquesta ciutat europea en la qual crec que m’ho passaré molt bé i espero emportar-me cap a casa un record espectacular del viatge.

Laia

Cada cop queda menys perquè acabi el curs. Podríem dir que ja estem al final. Vacances de Setmana Santa, Maig  i el viatge a Amsterdam. A això vull arribar, tothom està pensant en el viatge de fi de curs. Per a molta gent és una experiència que mai tornarà a passar. Hi ha gent que no ha sortit mai d’Espanya o que directament ni ha viatjat en avió i per això crec que estem esperant que arribi el 16 de juny per agafar el vol cap a Amsterdam.

No hem de deixar a part els exàmens ja que és el trimestre on més actius hem d’estar, molta gent s’hi juga el curs i no hem de tirar el treball de dos trimestres per un simple viatge.

Crec que serà una experiència que mai oblidarem com ho va ser per a mi anar a Andorra. Mai havia anat a esquiar i va ser fantàstic. Vaig aprendre amb moltes ganes i amb amics és més divertit. Però ara és anar a un país on no parlen el mateix idioma i crec que podrà estar fins i tot graciós veure com intentem comunicar-nos amb els holandesos.

Fins aquí el meu escrit, us desitjo a tots (i a mi també) molta sort en aquest últim tram de fi de curs i espero que ens ho passem genial a Amsterdam.

Àlex.

Per a mi ha estat una mica decepcionant que el viatge de final de curs sigui a Holanda. Ja que mitja família meva és holandesa i he estat moltes vegades a Amsterdam, sincerament hagués preferit anar a Itàlia. Malgrat això i donat que s’apropa el nostre viatge de final de curs a Amsterdam, us vull animar una mica mitjançant aquest escrit. El dedicaré a un tema molt significatiu a Holanda: l’aigua.

Els holandesos han après a conviure amb aquesta realitat i han fet d’un possible punt feble, el seu punt fort. Podríem dir que tot el país és una autentica obra d’enginyeria. Hi ha una expressió que ells hi diuen: ” Déu va crear el món i Holanda la van crear els holandesos”. També diuen que “els holandesos són com l’aigua, si es queda quieta es fa malbé”, potser per això que trobareu holandesos a qualsevol lloc del planeta. Potser això sembli una mica exagerat però son reconeguts com a grans enginyers i comerciants.

Quan us trobeu a l’avió, aterrant a Schiphol (aeroport a Amsterdam) fixeu-vos i veureu més aigua que terra. Tindreu la sensació que les rodes de l’avió estaran a punt d’aterrar a un terreny pantanós, ple d’aigua i herba. Però no us preocupeu, de seguida notareu que la terra és ferma. Com a curiositat, dir-vos que l’aeroport d’Amsterdam està a 4 metres sota el nivell del Mar del Nord,  igual que passa amb una gran part d’Holanda.

Els molins que trobareu per tot el país, no son un element de decoració sinó un complement indispensable, juntament amb innumerables ponts, dics, dunes , estacions de bombeig, comportes d’aigua, etc… amb un sol objectiu: guanyar la batalla al mar i mantenir el país “en flotació”.

Amsterdam està assentada en desenes d’illes unides per centenars de ponts, i aquesta distribució concèntrica fa que la orientació, dins de la ciutat es pugui fer complicada, si no es disposa d’un plànol.

Dir-vos que, totes las construccions estan aguantades per pilars o estaques de fusta, que s’enfonsen molt endins de la terra ,buscant terra ferma, per a evitar que perdin la seva verticalitat. Actualment, es substitueix la fusta per materials més duradors com el formigó o el ferro.

Els canals d’Amsterdam son una forma de controlar l’aigua, dividint el cabal del riu Amstel però a la vegada són nombroses vies navegables i una excel·lent via de transport. En total, el centre de la ciutat disposa de 160 canals que, en conjunt, sumen un total de més de 1000km. Sobre ells hi han 1.281 ponts.

El cinturó és la zona delimitada pels tres principals canals d’Amsterdam, el dels Cavallers, el de l’Emperador y el del Príncep i es  van construir de forma paral·lela i formant una mitjalluna. Com un exemple més de la integració de l’aigua a la vida dels holandesos, podreu trobar infinitat de vaixells (2400 en total) on hi viuen famílies que han fet d’aquests els seu hàbitat natural.

Si tenim la oportunitat de fer un “tour” en vaixell,  ens explicaran una part de la historia de la ciutat en castellà o sinó en anglès…

Us convido a investigar pel vostre compte alguns elements característics de la ciutat:
-sabeu el que vol dir: Amsterdam?
-sabeu què signifiquen les tres creus que formen part de l’escut de la ciutat?
-sabeu per què les façanes dels edificis està lleugerament inclinades cap endavant?
-sabeu quant mesura la façana més estreta?
-sabeu quants anys va formar part Holanda de la Monarquia Espanyola?
-sabeu el nom d’una noia jueva que va escriure el seu diari amagada a una casa d’Amsterdam, en temps de Hitler?

-i, la més important, sabeu per què hi han gallines daurades com a símbol en els campanars?

Us agraeixo la vostra atenció si heu arribat fins aquí. Per a qualsevol dubte que tingueu, així com si voleu fer-me arribar les vostres respostes a les qüestions que us he plantejat, podeu deixar els vostres comentaris a aquesta pàgina web. Això sí, sempre i quan no tinguin a veure amb les drogues ja que les trobo odioses i n’estic totalment en contra.

Mark