LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan vaig baixar de l’autobús queia una pluja fina. Els dits se m’havien adormit feia estona i el meu nas començava a adquirir aquell to rosat tan característic dels dies freds. Mentre caminava carrer avall, vaig decidir entrar en una cafeteria per prendre alguna cosa i, sobretot, per guarir-me de la pluja.

En obrir la porta, unes campanetes que penjaven del sostre van emetre un so metàl·lic. Era un local petit, bastant senzill. Vaig seure en una de les taules del fons i vaig mirar el rellotge. Les 16:35. Encara faltaven 25 minuts perquè obrissin la llibreria. Vaig llançar una mirada al cambrer i es va acostar amb pas lent cap a mi.

No devia tenir més de 30 anys, però les ombres sota els ulls i l’aspror de les mans li conferien un aspecte envellit. A la camisa li faltava l’últim botó, fet que no ajudava gaire a millorar la seva aparença demacrada.

Em va preguntar què m’agradaria prendre amb la veu de qui ha repetit massa vegades una mateixa frase, o això em va semblar. Només va trigar un minut a portar-me el cafè. El líquid fumejava dins la tassa i abans de fer un glop vaig bufar una mica per refredar-lo. Quan me’l vaig acabar, vaig deixar els diners damunt la taula i vaig marxar.

Després de caminar durant una bona estona vaig veure la llibreria al final del carrer. Feia molts dies que tenia ganes de passejar entre les estanteries per triar un nou llibre. Em va costar decidir-me però finalment vaig endur-me’n un clàssic.

Vaig arribar a la parada amb el temps just de treure els diners i entregar-li al conductor. Després de recórrer el llarg passadís de l’autobús fins als últims seients, vaig obrir el llibre i en vaig llegir les primeres línies.

Paula

El dia 18 de Gener, vaig partir cap a Andorra amb la família d’en Jaume, un amic que m’estimo molt. Al cap de dues hores i mitja de viatge vam arribar a l’hotel. Després d’instal·lar-nos vam anar caminant a la botiga on llogaríem i compraríem el material necessari que faltava per esquiar. Els cinc dies següents vam seguir una rutina molt activa. Ens llevàvem a les vuit i mitja de la matinada, a les nou esmorzàvem del bufet lliure de l’hotel i a les nou i mitja ja agafàvem el telecabina per pujar a les pistes. Després de quatre hores intenses d’esquí fent alguna petita pausa, anàvem a dinar cada dia a un restaurant diferent (tots molt bons) i a la tarda fèiem diferents activitats. Un dia anàvem a passejar per Andorra, un altre patinàvem sobre gel, ens banyàvem a la piscina i al jacuzzi de l’hotel o jugàvem al billar. Quan ens cansàvem de tot això, anàvem a l’habitació a descansar.

Haig de reconèixer que va estar una esquiada diferent amb gent molt agradable i simpàtica. M’ho vaig passar d’allò més bé.

Marina

El viaje de final de curso es una ilusión y una aventura para mí porque nunca he viajado en avión y tampoco lo he hecho al extranjero. Por estos dos motivos he decidido ir y disfrutar de una experiencia irrepetible: viajar a Italia. Tengo tantas ganas que solo hago que contar los días que quedan. En definitiva, sueño con que llegue junio y que mis ilusiones se hagan realidad.

Como cada año, para recaudar dinero, los alumnos estamos organizando paradas en todas las fiestas del pueblo. En ellas se venden bizcochos, plantas, tómbola… Hasta el momento yo solo he participado en Santa Llúcia. Fue una experiencia muy bonita porque nunca me había imaginado que me gustaría tanto estar de cara al público. También, cada viernes vendemos bizcocho en el Francesc Macià y en la Immaculada, donde ganamos mucho dinero por semana.

Como siempre, todo tiene algo negativo y en este caso es que solo vamos diez chicos: Roger, Óscar, Abel, Fede, Pol, Gorka, Edgar, Alex, Eloi y yo. Aunque seamos pocos creo que nos lo pasaremos muy bien. Entre todos tenemos una buena amistad y eso facilitará que todos podamos disfrutar al máximo del viaje. En conclusión, me alegro mucho de formar parte de esta generación de cuarto y de tener a estos estupendos compañeros. También me alegro de poder viajar a uno de los lugares más bonitos de nuestro planeta Tierra, la bellísima Venecia.

Víctor

Fa unes dues setmanes la Blanca i jo vàrem veure a una agència de viatges: 5 dies a Nova York. Els dies eren per Nadal i feia poc que la Blanca havia somiat que estàvem allà per Nadal caminant al Time Square.

Tot era perfecte, teníem les dues una gran il·lusió, ja que era un preu assequible i tot hi era inclòs. Vàrem parlar amb els nostres pares i semblàvem molt convençuts. Hauríem anat les dues amb els pares de la Blanca, però un dia aquest desig es va apagar.

No queda gaire per Nadal i havíem de comprar els bitllets i acabar de planificar-ho tot. Vaig informar-ho als meus pares però llavors, el meu pare va canviar d’opinió.

Vaig sentir que tot allò, les ganes, el desig per anar a Nova York anava desapareixent. No parlava amb els meus pares, ja que estava enfadada però, l’endemà, el meu pare em va comunicar que aquell viatge es faria per l’estiu del 2015. Finalment, el desig va tornar a aparèixer i aquell somni de la Blanca es complirà algun dia quan siguem més grans.

Júlia

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero

Ja fa uns anys que no vaig a l’Esplai, només et pots apuntar fins els tretze anys. Per això, alguns monitors van decidir formar un grup de Joves, som uns quants nois i noies que sovint en quedem per sopar, parlar i fer sortides.

L’any passat, els monitors ens van proposar participar en un viatge amb altres esplais i caus, a tothom li va semblar una idea molt bona. Al principi, em feia respecte conviure amb tanta gent que no coneixies de res. Però finalment, vaig decidir anar-hi. Anàvem al País Basc, concretament a Zarautz.

Vam marxar amb autocar a les dotze de la nit, el trajecte era llarg, però al ser a la nit vam dormir una estona. Quan vam arribar a Zarautz, vam descarregar totes les motxilles, estris de cuina, tendes de campanya, menjar… Ens allotjàvem a un càmping, un cop muntat i organitzat tot, vam fer unes activitats per aprendre el noms. Va estar molt bé, ja que tots érem de la mateixa edat. Allà vam anar visitant pobles, platges… La platja que em va agradar mes va ser la de Zarautz, eren molts quilòmetres de platja, i al fons de tot del mar es veien persones fen surf, allà és ideal per practicar-ho.

Un altre dia vam anar a San Sebastià, ens va encantar, era un lloc preciós. Caminant vam anar fins al “Peine de los Vientos”. Personalment, em va agradar molt aquest lloc. Per aprofitar el dia, ens van barrejar diferents esplais i cada grup anava visitar lloc, mercats…

En resum, va ser una experiència molt bona, on vam conèixer molta gent, m’encantaria tornar-hi.

Sara

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta

Aquest estiu, he tingut la sort de poder gaudir duna estada d’aprenentatge a Anglaterra durant quinze dies, acompanyada d’una amiga. Encara que en aquestes dues setmanes no es té gaire temps per adaptar-se a la nova situació, com per exemple el fet viure en una nova família o compartir el temps constantment amb altra gent que tot just acabes de conèixer, costa d’assimilar. Es podria dir que tot és una novetat. La veritat és que va ser una experiència que mai oblidaré, on hi vaig fer moltes bones amistats, fins i tot d’altres països i amb altres cultures, que em van aportar altres maneres de fer, i altres formes de pensar, només per aquest fet ja va valdre la pena.

Els meus pares s’empenyen en què l’any que ve me’n hi vagi tota sola, en un principi m’hi vaig negar rotundament, però després de reflexionar sobre la situació, me’n vaig adonar que seria el millor per a mi. D’aquesta manera aprendria molt més l’idioma, i la immersió lingüística també seria major, de fet, és aquest l’objectiu del viatge. Vaig arribar a la conclusió que el fet de ser una persona poruga no et pot impedir viure vivències que recordaràs tota la vida i que a més t’enriquiran com a persona.

Laia

Aquest any a l’institut hem pogut participar en un intercanvi amb França. Encara me’n recordo com si hagués sigut ahir.
15 de Maig. Era el dia de marxar a França per passar uns dies amb els nostres corresponents. Jo estava molt nerviosa, perquè tenia molts dubtes, com seria la família, quins costums tindrien allà, i mil coses més.
Les 13:00h del migdia. Era l’hora de marxar cap a l’Aeroport del Prat. Sabia que trobaria a faltar a la meva família, però alhora, també sabia que gaudiria molt. Vam estar gairebé una hora fent cua per facturar el nostre equipatge. Més tard, quan ja era l’hora d’agafar l’avió, em vaig posar molt nerviosa. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport francès, em va sortir un somriure a la cara i ja poder dir “Ja som aquí!” Vam agafar el bus que ens esperava fora, i quatre hores després, ja estàvem a les nostres noves cases temporals. El primer dia de la nostra estada, vam assistir a classe al seu institut i sobre mig matí, vam anar a la capital de l’Alta Normandia, a Rouen. Una ciutat preciosa. A la tarda, vaig anar a la bolera i després a sopar al Mc Donalds. L’endemà, Dissabte, cadascú estava amb la seva família francesa. A mi, em van estar ensenyant la seva granja, on hi havia gallines, ocells, cabres, porcs, ... I a la tarda, vam organitzar una festa a casa. Dilluns, ja era el nostre penúltim dia allà. Els professors ens van portar a la Costa Normanda, un lloc maquíssim. L’aigua de l’oceà Atlàntic era molt blava i transparent, però també, estava molt freda! Aquella mateixa tarda, vam assistir a una altra festa a l’institut. La festa de comiat. L’endemà era el dia. El dia de tornar cap a casa de nou. A les set del matí vam sortir de Bourg–Achard amb destí a París. Ens van portar a veure la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, l’Arc de Triomf, el museu de Louvre i el famós pont dels cadenats.
Quan vam pujar a l’avió per tornar cap a Barcelona, va començar a ploure. El meu cos va patir una sensació molt estranya, ja que em va agafar una mica de por, però al final m’ho vaig passar bé.
Va ser un dia de plorar i de moltes emocions.
Lidia

Quan tenia 12 anys, juntament amb la meva família, va ser la primera vegada que vaig anar a manifestar-me a Barcelona per aconseguir un país lliure, independent. Com era el primer cop que hi anava, no era conscient de la gent que hi havia, però realment era moltíssima. Per mi va ser una experiència inolvidable.
L’any següent, vaig participar a la cadena humana. Aquesta va arribar de punta a punta de Catalunya. Reconec que aquell any va ser una mica més aborrit, perquè només teníem que esperar al càmera que pasés amb la moto i gravés sector per sector i un cop acabat tothom marxava cap a casa seva. En un principi creia que la gent que hi havia era poca, perquè no era com l’any anterior que tothom estava concentrat en un mateix punt. Però a l’arribar a casa i veure el resum de la diada va ser quan em vaig adonar que la gent que hi havia omplint els quilòmetres de carretera era molta més del que m’imaginava.

Aquest any, la via catalana també ha estat tot un èxit. Només agafar el tren per anar fins a Barcelona, i veure que els vagons estàven tan atapeïts de gent, tots il·lusionats i units per un mateix fi, era fantàstic, se’t posava la pell de gallina.

Barcelona ja estava plena de gent hores abans de que comencés  l’acte. Jo, juntament amb la meva família i la gran majoria de catalans i catalanes, esperàvem el moment per cridar “Independència”.

Era l’hora, tothom es va posicionar en el seu lloc. De cop els carrers de Barcelona es van omplir de crits de gent reclamant la independència per Catalunya. És increible veure la unió d’un poble que demana el mateix, a més a més, amb una conducta admirable. Em sento orgullós de pertànyer a Catalunya, la meva terra.

Espero que sigui l’últim any que ens haguem de manifestar. Tenim dret a decidir el que volem.

Que el dia 9 de novembre s’omplin les urnes de vots!!!

Pol