LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest any no he fet unes vacances normals, la meva família i jo vam decidir anar-nos de creuer per les illes gregues. Ja havia preguntat a la gent que hi havia estat abans, si els va agradar, la majoria van dir si, altres van dir no i alguns van comentar que les tenies que veure amb els teus propis ulls. Al cap d’una setmana ja hi era, la primera illa, em va enamorar. Santorini és un poble enlairat a dalt d’unes muntanyes les quals estan envoltades d’una aigua neta i transparent, no com les d’aquí. Només arribar-hi vaig sortir al balcó, els meus veïns, americans, no paraven de senyalar al mar i una de les nenes petites cridava. Quan em va donar per mirar, vaig veure allà nedant al costat del vaixell una manada de dofins, potser eren quatre o cinc, quina meravella! per pujar-hi vam tenir que agafar el telefèric, ja que L’altre opció era pujar amb burro les al menys mil escales que hi havia, i el burro no es un animal que em caigui especialment bé. Una de les altre illes va ser Mikonos, diuen que es una illa de turisme Gay, i us puc assegurar de que es totalment cert, però l’encant d’aquell lloc és inimaginable, les platges de Mikonos van ser les maques que he vist mai: l’aigua era tan cristal·lina que es veien tots els peixos sense tenir-te que comprar ulleres de busseig, és mes, si allargaves la mà, era possible que algun peix s’acostés a tu. Les platges estaven recobertes de tumbones amb sombrilles, allò semblava el carib. La gent a Grècia no anava amb cotxe, quasi be tota la població es desplaçava amb motos o sobretot quads, hagués donat el que fos perquè m’haguessin deixat conduir un!

Els segons, els minuts, les hores en aquells llocs van ser únics… allà vaig ser capaç d’oblidar el passat, d’oblidar els problemes, d’oblidar a les persones . A Grècia em vaig trobar a mi mateixa, i no ho oblidaré mai.

Paula

Avui us parlaré sobre les meves vacances. Bé, començaré des del principi.

El cap de dos dies d’acabar el curs vam anar una setmana a un hotel prop de Tarragona, que està just al costat de la platja. Cada any des que era petita els meus avis ens conviden a passar-hi alguns dies tota la família. L’hotel és molt gran i té tres piscines força grans, normalment pels matins anem a la platja i abans d’anar a dinar estem una estona a la piscina. Però bé, us seguiré explicant.

Quan vam tornar cap a casa, a principis de Juliol, vam estar unes dues setmanes per allà, i després, a mitjans d’aquest mes, vam anar amb uns altres amics a Suïssa. El trajecte se’ns va fer força llarg ja que hi vam anar amb cotxe però vam parar a passar la nit en un petit hotel passat França. Al matí ens vam despertar força d’hora ja que havíem d’arribar a aquella casa cap al migdia. Quan per fi vam arribar, vam pujar tots ràpidament a aquella casa, estàvem bastant emocionats ja que era la primera vegada que hi anàvem. Quan vam haver acabat de passejar-nos per tota la casa vam decidir on dormiríem i tot seguit vam començar a pujar totes les maletes. La casa era força gran i tenia tres plantes. La part de fora era molt extensa ja que la casa era una de les que estaven més amunt i estàvem just al costat d’un bosc on hi vam anar a explorar una mica què hi havia.

La setmana que hi vam estar allà va ser molt divertida, vam pujar a diverses muntanyes amb un telefèric, totes estaven nevades i hi feia molt de fred, jo portava almenys tres jerseis. Normalment hi anàvem pels matins i després de dinar anàvem a visitar les ciutats dels voltants. Pels matins acostumava a fer molta calor però a la tarda sempre plovia. Quan va passar tota la setmana, ens en vam tornar cap a casa, la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Al cap d’una setmana o així de tornar de Suïssa, la meva germana i jo ens vam apuntar dues setmanes a fer “windsurf”. Vam aprendre molt i va ser molt divertit també, però només hi anàvem per la tarda.

I per acabar l’estiu vam estar una setmana en un càmping a Cambrils, hi havia una piscina, no gaire gran, però també va estar molt bé, més a baix de la piscina podíem trobar una platja, que era a l’altre costat d’una reixa.

Bé no es pot dir que no hagi fet res aquest estiu, de fet m’ho he passat molt bé ja que he estat força temps fora anant amunt i avall.

Sandra

Tinc un somni, poder viatjar a Nova York. La veritat és que no és un somni que tingui des de petita. Va ser el fill d’uns amics dels meus pares, que es va casar fa cosa d’un any i va anar allà de viatge de noces, qui em va fer molta enveja quan em va ensenyar les fotos d’edificis tan emblemàtics com l’Empire State, l’edifici Crysler o el Rokeffeller Center.

Des de llavors només puc pensar en pujar a l’estàtua de la llibertat, i veure la gran ciutat des de a dalt. Simplement m’encantaria. M’emociona veure-ho per la televisió o Internet. Si hi anés, estic segura que no perdria l’oportunitat de veure un espectacle de Broadway. Tinc la sort de que a ma mare també li encanten els musicals, i sempre que podem anem a veure els que actuen a Barcelona. I sí, no ho negaré, aquí també són espectaculars, però estic segura que allà encara ho seran més. Tinc l’esperança de poder anar-hi algun dia, per poder veure amb els meus propis ulls com són totes les coses que m’han explicat.

Núria

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria

Demà comença un altre dia d’institut. Lluny queden els dies d’estiu, on gairebé no teníem ni obligacions ni deures.

Aquest any els pares m’han fet anar a un curs d’anglès a Anglaterra durant el mes de juliol. Jo anava amb la idea fixa de que seria un rotllo i que perdria un gran període de temps d’estiu, però en arribar allà i conèixer gent, la cosa va canviar de manera sobtada. Els dies transcorrien de manera alegre ja que, deixant a part les tres hores diàries d’anglès, només fèiem que jugar i passar-nos-ho bé.

Es feia una mica estrany anar a dinar a les dotze del migdia i sopar a les cinc de la tarda, però en el temps que vaig passar allà, m’hi vaig acostumar. Va ser dur, l’últim dia, haver de dir adéu a tots els amics que vaig conèixer i ja vull tornar-hi l’any que ve.

I ara quan m’assec en algun lloc a descansar i penso en aquells bons dies a Anglaterra, dono gràcies als meus pares per haver-me fet anar al curset d’estiu.

David

Aquest matí, mentre em preparava la motxilla, he sentit com la meva mare mantenia una conversa. Ha sigut curta però intensa. M’ha preocupat.

Un cop dins del cotxe li he preguntat de què es tractava aquella trucada telefònica. M’ha contestat amb veu tremolosa. Era el meu pare, aquella matinada havia hagut un incendi a Cala Llonga, Eivissa, on es troba l’apartament de tota la família.

A l’illa pitiüsa solen haver-hi incendis, però aquest ens toca molt de prop. Aquella cala recull molts records: Ma mare i els seus germans en barca, els meus avis copsant les vistes des de la pintoresca terrassa, jo i els meus cosins nedant i jugant en precioses aigües cristal·lines, aquelles capbussades al vespre… massa moments, massa records.

La meva mare no ha gosat ni posar les notícies durant el dia per si apareixien imatges de l’incident. Segons la gravetat d’aquestes hauria sigut un gran cop per a ella. Per sort, quan he arribat a casa i li he tornat a preguntar per l’assumpte, se li ha il·luminat la cara en parlar-ne. Tot ha sortit bé. Ha sigut un incendi lleu en comparació amb d’altres. Havia succeït en una regió lluny de l’apartament i de la cala.

Quin pes m’he tret de sobre. Sembla que no ha estat res. Quina alegria i quina despreocupació!

Laia

 Estic impacient per que arribi l’estiu. Dimecres ja ens donen les notes, i espero que hagin anat mínimament bé. El dia vint-i-tres per la nit és la revetlla de Sant Joan, aquest dia comença la festa grossa; platja, petards, coca de llardons, la família, etc. Però el que més desitjo amb força és anar a un lloc molt especial, més ben dit, el millor lloc del món.

Menorca és preciós, únic, agradable, tranquil. No acabaria mai de descriure el que sento quan hi sóc, simplement em sento lliure. Les cales naturals amb la vegetació del Mediterrani ple de pins i arbustos amb vistes al mar. L’aigua cristal·lina que voreja totes les platges, on es pot gaudir del sol mentre et prens un refresc. M’encanten les casetes blanques de Binibeca i Binisafua, des de petita penso que de gran me’n compraré una i una barqueta per navegar per les costes i anar d’excursió a cales.

Tinc massa ganes de veure els meus amics i de poder anar-me’n de festes amb ells. Ses festes de l’estiu són les millors. Hi ha es Jaleo, es reuneixen tots els caixers propers amb els seus cavalls i la gent es posa a la plaça on els ajuden a saltar, fan dos o tres voltes i després els hi donen ses canyes. Seguidament els músics toquen cançons típiques de Menorca i la gent balla, es mulla i beuen Pomada, que és la beguda típica d’allà. Espero estar-hi tot l’agost i poder gaudir com déu mana, que ja tocava. Bon estiu!

Alba Larrosa