LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa cosa d’un mes vaig anar a Egipte de viatge. Egipte, de moment, de tots els llocs on he estat, potser és el que més m’ha agradat. Té una història i cultura molt diferent a la nostra i tenen un altre estil de vida que em sembla molt interessant de veure. A més hi ha la seva religió, que marca molt la seva manera de viure.

En aquest viatge, primer vam fer un creuer pel riu Nil, que neix a Egipte, i vam visitar diferents llocs de les seves ribes: Luxor, Aswan, i altres i vam veure diferents monuments i temples que tenien. El que més em va agradar del creuer, va ser els temples d’Abu Simbel, que són dos temples, un al costat de l’altre, fets per Ramsès II per a ell i la seva dona. El més espectacular són unes estàtues molt grans que hi ha a l’entrada, fetes de roca, i que estan molt ben conservades.

També em va agradar molt el Nil. És un riu molt diferent a tots els que he vist. Al seu voltant, s’hi pot veure des de ciutats, fins a desert, passant per plantacions immenses i tota mena de vegetació.

La segona part del viatge, va ser El Caire. És un lloc molt estressant, ja que hi ha moltíssima gent, i els carrers van plens de cotxes. A més, els venedors no paren de molestar als turistes per vendre’ls records i coses. El millor d’El Caire, és sense dubte les piràmides. Són molt més grans del que m’imaginava, i és estrany perquè sobresurten per sobre de grans edificis, i de cop, passes d’estar a una ciutat plena de gent a estar al desert. A més vaig entrar a la gran. És un lloc molt estret, i has de passar ajupit. De tot el viatge, les piràmides van ser el que més em va agradar.

Jofre

Quan jo encara no havia nascut als meus pares els agradava molt anar a la Cerdanya; és una comarca de Catalunya molt bonica, no sé si és pel color verd de les muntanyes a l’estiu o la neu a l’hivern o a l’aire tan pur que s’hi respira però els agradava molt, suposo que per això a mi m’agrada tant.

Quan vaig fer tres anys els meus pares m’hi van portar per primera vegada durant un cap de setmana. Van descobrir una casa rural que es deia Mas Meya a la població de Ventajola dins del terme municipal de Puigcerdà. Tenien quatre apartaments davant de la casa dels propietaris i cuidaven vaques, cavalls, conills, gallines, ovelles i altres animals de granja. Ells van pensar que era una bona oportunitat per descobrir el món rural amb família.

I així va ser que vàrem arribar a la casa. Era molt bonica i tenia unes vistes impressionants de les muntanyes i els prats plens de vaques i cavalls. Jo de seguida vaig sortir del cotxe i vaig anar a veure els animals. A poc a poc em vaig anar fent amiga de la propietària dels apartaments, la Pilar. Ella s’encarregava de donar menjar als animals i cuidar-los, a més convidava a tota la canalla a participar-hi. Els apartaments no eren molt grans però si que eren acollidors.

Segons els meus pares m’ho vaig passar molt bé, i quan va ser hora de marxar em volia emportar els animals a casa. Per això des d’aquella vegada que hi vam estar, cada any hi hem tornat. Sempre intentem pujar durant l’any algun cap de setmana. La Pilar i en Ventura que és el seu marit són més que propietaris de la casa rural, ja són uns amics de la família.

A l’hivern és molt divertit perquè al les vuit del matí quan ens aixequem veiem que tot està nevat, agafem els trastos i ens en anem a esquiar. A les cinc quan acabem tornem cap als apartaments i ajudem a la Pilar a donar menjar als animals. A l’hora de sopar encenem la llar de foc i contemplem des de la porta com neva.

A l’estiu fem moltes excursions a peu, amb bicicleta, fem sopars a la fresca i quan es fa fosc pots contemplar els estels i la lluna, que és veu molt més grossa. És meravellós passar-hi uns dies per desconnectar, tornes com nou.

Espero que aquestes festes de Nadal puguem pujar uns dies.

Marina

Hace dos años fui a Nueva York.

Aun recuerdo cuando toda ilusionada hacía las maletas, hacía tiempo que quería ir, era como un sueño hecho realidad.

Me desperté a las 6 de la mañana fuimos al aeropuerto y a las 8 salió el vuelo; el viaje se me hizo muy pesado, seis horas sin poder moverte es una agobio.

Esos quince días fueros perfectos, de visita turística, de tiendas…

La ciudad me gustó mucho aunque tengo que decir que tal como me la habían explicado me la esperaba mejor.

Lo que más me gustó fueron los edificios, el puente Brooklyn, la estatua de la libertad y el Empire State.

Es uno de los mejores sitios que he visitado y espero volver pronto.

Carla

Encara vivia a Brasil, quan el meu avi em va regalar el meu primer cavall. Era una euga i es deia Paula. Tenia un to entre marró i vermell fosc molt poc freqüent i una cua llarga i encrespada. Molts cop el meu avi m’acompanyava a fer un tomb amb la Paula al prat que teníem a uns quilòmetres de la masia del meu avi.
Eren moments inoblidables, ja que, poques vegades més es van repetir des de que hi sóc aquí a Espanya. Recordo també, quan el meu avi em renyava perquè feia córrer massa al cavall i ell deia que era perillós, a mi no m’ho semblava, però ell deia que només tenia cinc anys i era fàcil que la Paula em tirés al terra.
Després del tomb anàvem a dutxar a la Paula, que es posava molt contenta, ja que allà feia molta calor. Omplíem un cubell d’aigua molt freda amb sabó i li ho tiràvem pel damunt, llavors amb unes esponges molt grosses que tenia el meu avi, li refregàvem tot el cos. Finalment li trèiem el sabó, la respatllàvem i li donàvem de menjar. Veiem que la Paula estava molt contenta, la cuidàvem i la mimàvem molt.

A vegades em poso a pensar en aquells moments i els trobo moltíssim a faltar, sé que per moltes coses que em passin aquí, cap podrà substituir els records que guardo sobre la meva infància a Brasil.

Tiago.

Tinc moltes ganes que arribin les vacances de Nadal. Per una banda, perquè és el meu aniversari i en faré 15 anys, que ja era hora.

D’una altra banda, perquè vull baixar a València, per visitar la meva família. El dia 23 de desembre, ens n’anirem, haurem de fer la maleta i aixecar-nos a les 6 del matí per anar a l’estació de Sants. Per la roba hauré de portar roba d’abric, perquè allà fa molt de fred.

A l’estació agafarem el tren, que ens portarà al nostre destí. El viatge durarà unes quatre hores. Mentre anem podré contemplar les altes muntanyes i els grans paisatges, mentre escolto música. A mi m’agrada anar a València perquè és una ciutat molt bonica, sobretot per les taronges i les mandarines, ja que les d’allà per mi són úniques. Els dies que ens quedarem anirem per, Puerto Sagunto, Torrente, Valencia… intentarem visitar tots els llocs possibles.

El que més m’agrada és la ciutat de les arts i la ciència, ja que és un lloc molt bonic, amb una vista molt blava, com si estiguessis en el cel. En un dia d’aquests farem el bateig del nen petit, amb una petita festa, amb tota la família. Després s’acabaran les vacances i haurem de tornar a Barcelona i començar la rutina de cada dia.

Amal

L’altre dia estava a la meva habitació sense saber exactament què fer ja que totes les coses que em venien al cap les trobava pesades. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que la meva solució per aquests dies és la música. Crec que no podria viure sense escoltar cançons. Cada una d’elles em recorda algun moment que he viscut, per això, quan em vaig posar a escoltar “The lazy song” em va venir al cap l’estiu, la costa Brava, concretament el poble de l’Escala. Aquest estiu hi vaig passar catorze dies únics, va ser el millor començament d’estiu que podria haver tingut, a més a més vaig conèixer nova gent i vam compartir moments inoblidables.

I és així que, quan escolto aquesta cançó, em venen al cap cada una de les persones que van fer que aquests dies fossin especials: les xerrades amb l’Andrea, les nits amb les de l’habitació 105, les classes amb el Nico, el Guille, el Lluís i el Marc, les abraçades de la Marta, el beat box del Guillem… Totes aquestes i moltes més persones han fet que l’estiu del 2011 hagi estat un dels millors estius de la meva vida, així doncs els dedico aquest escrit, perquè són unes grans persones que no vull perdre.

Pau

De camí al aeroport encara no m’ho creia, mai havia anat en avió i estava una mica nerviosa. Uns mesos abans, el meu tiet, la meva tieta i les meves cosines havien vingut a dinar a casa i havien proposat anar a Londres durant la setmana blanca.

A les deu vam embarcar a l’avió, jo vaig seure al costat de les meves cosines, la Marta a l’esquerra i la Marina a la dreta. Vam arribar al Regne Unit a les dotze de la nit. D’anada cap a l’apartament vam veure una cosa que ens va sorprendre a tots. Els carrers estaven plens de parades de fruita. Només arribar vam anar al Super a comprar alguna cosa per esmorzar l’endemà. Teníem dos dies per visitar aquella gran ciutat, ja que al tercer tornàvem cap a casa.

El primer dia vam caminar fins al Buckingham Palace i els seus jardins, i vam veure el canvi de Guàrdia. Des d’allà, vam anar fins al Big Ben passant per la Westminster Abbey i el Parlament de Londres. Abans de dinar vam decidir pujar al “London Eye”. Em va encantar veure tot Londres des d’allà, era impressionant. Vam parar a dinar a un Mc.Donalds i després ens vam passejar pel carrer al Soho on hi havia un mercat molt gran. Aleshores vam agafar un autocar i ens vam dirigir fins a l’estació de Waterloo. També vam anar King’s Cross, una estació on s’han gravat escenes de les famoses pel·lícules de Harry Potter. A mitja tarda vam estar passejant per la ciutat i vam veure la Torre de Londres i el famós Pont de la Torre.

Al dia següent ens vam aixecar aviat, vam agafar el metro i ens vam dirigir als jardins del Kensington Palace, vam estar visitant tota aquella zona. Després vam entrar al gran centre comercial “Harrods”. Vam passejar per Oxford Street i vam dinar en una pizzeria. A la tarda vam anar al museu britànic i al museu d’història Natural.

El dia 6 de maig vam agafar l’avió per tornar cap a l’aeroport de Girona. Va ser un viatge increïble que no oblidaré mai.

Paula G

La família de part del meu pare viu a Holanda. Per això només ens veiem poques vegades l’any, excepte la meva àvia, que sovint viatja amb avió per veure’ns. Un dels inconvenients d’estar tan lluny és que cada festa familiar que hi ha, ja sigui de Nadal o per un aniversari, ells no hi són. I els trobo a faltar perquè és una família molt divertida, no hi ha cap festa que no diguin alguna tonteria que m’acabi fent riure com una boja.

Però també hi ha molts avantatges, per exemple, si fa molt de temps que uns tiets no veuen els seus nebots què faran? Doncs quan els vegin els consentiran molt. I això és el que ens passa a la meva germana i a mi. Cada vegada que anem a Holanda ens tenen preparades moltes sortides perquè no volen que ens avorrim, es pensen que no voldrem tornar més. Un altre dels avantatges és que pots conèixer un altre idioma, uns altres tipus de menjar, de viure… Quan vaig allà m’agrada molt anar a diferents pobles que encara no he vist mai i, com a mínim un cop cada vegada, m’agrada anar a Amsterdam, m’encanta aquell ambient, les festes, els canals… Un altre lloc on vull anar és al restaurant (i a qui no li agrada) perquè varia una mica la manera de cuinar que tenim aquí, fan servir diferents tipus de salses que són molt bones. I mai me’n vaig d’aquell país sense haver provat un dels millors formatges que existeixen.

I evidentment quan falta un dia per marxar cap a casa em cau el món a sobre, no ens consentiran més i haurem de tornar a la rutina. 🙁

Jennifer

Un cap de setmana divertit!!!

El divendres, després de l’escola el meu germà i jo vàrem anar cap a casa on ens esperaven els nostres pares i la Ona, la nostra gossa, per marxar cap a Berga. Concretament a una casa rural que havíem llogat tota la meva família. Això de llogar una casa rural a diferents comarques catalanes ja comença a ser una tradició, perquè l’any passat ja vàrem organitzar una sortida de cap de setmana com aquesta.

Quan vam arribar ens vàrem adonar que la casa era molt bonica i estava molt ben decorada, al seu voltant tot eren camps verds amb ramats d’ovelles que hi passejaven. Durant la tarda quan ja hi érem tots vam començar a organitzar-nos, també vàrem ordenar la casa de tal manera que tot estigués al seu lloc i no hi hagués desordre, perquè amb tanta colla podria ser un caos. Després de tenir-ho tot enllestit ja era hora de sopar, el temps va passar molt ràpid.

L’endemà, després de llevar-nos i esmorzar vàrem decidir anar a buscar bolets, crèiem que al bosc que teníem al costat de la casa se n’hi feien. Tots contents i preparats amb els cistells vàrem començar a endinsar-nos en el bosc. Vam trobar pinetells majoritàriament, però també teníem una vintena de rovellons. Per dinar ens els vam menjar, eren boníssims!!!

Per la tarda, la meva tieta i jo teníem preparat un joc de proves per a tota la família. Els va agradar, van riure molt i van tirar moltes fotografies.

Després del dia que havíem passat tots estàvem cansats i havent sopat la majoria dormien.

Ja era diumenge l’últim dia que passàvem en aquella meravellosa casa. El dia no acompanyava gaire, plovia una mica i semblava que no es volgués aclarir. Però després d’esmorzar va deixar de ploure, i com que volíem passejar una mica vàrem visitar un pantà que hi havia a la muntanya que teníem darrere la casa. Després de la collita de bolets que vàrem fer hi havia ganes de tornar a buscar-ne. Per no repetir de bosc vàrem anar a un altre, però aquest era una mica sec i no en vàrem trobar tants, després de buscar vàrem tornar a la casa, on el meu pare va preparar un arròs de muntanya que estava per llepar-se’n els dits!!!

No ens vam adonar que eren les sis de la tarda i era hora de tornar cap a Vilassar. El cap de setmana havia passat molt ràpid, era una pena perquè m’ho estava passant molt bé. Suposo que per això diuen aquella frase: “Quan t’ho estàs passant molt bé no t’adones que el temps passa”. I la veritat és que aquesta frase té molta lògica.

Estic molt contenta d’haver passat aquest cap de setmana amb la meva família. Ha sigut molt divertit.

Finalment dir que he desconnectat molt del dia a dia, he descansat i he gaudit d’aquestes terres catalanes tan fabuloses que tenim!!!

Marina

Des que els meus tiets se’n va anar a viure a Sevilla i van tenir a la meva estimada cosina, no deixo d’anar cap allà. L’any passat hi vaig anar com unes set vegades, sis acompanyada pels meus pares o la meva àvia i una que hi vaig anar jo sola.

Tot va començar un dia que li vaig dir a la meva mare que volia tornar a anar a Sevilla, però ella em va dir que no tenia moltes ganes d’anar-hi i em va posar l’excusa de que jo no podia faltar a classe simplement per anar-me’n de viatge. Jo no estava d’acord amb el que ella em va dir, i tot i que tenia raó de que no podia faltar a l’institut per anar-me’n a Sevilla, li vaig proposar d’anar-hi al juny per les vacances d’estiu. Ella em va seguir dient que no, aleshores li vaig preguntar que aquest cop per quin motiu era, ja que l’excusa de que no podia faltar a classe ja no servia,llavors em va dir que a Sevilla a l’estiu fa massa calor i que no tenia ganes de sortir al carrer per morir-se de calor, però tampoc volia estar tot el dia tancada a casa morta d’avorriment.

Després de discutir una estona li vaig dir que si ella no volia anar-hi que es quedés a casa, però que com a mínim em deixes anar a mi. Al principi no li va semblar molt bona idea, i em va dir que ja parlaria amb el meu pare, aleshores vaig pensar que si convencia al meu pare abans de que la meva mare parlés amb ell, ell la podria convèncer a ella, i això és el que vaig fer.

El meu pare va estar d’acord i al final la meva mare m’hi va deixar anar, només espero que la pròxima vegada que hagi d’anar jo sola, em diguin que sí a la primera, per estalviar-nos tot el temps que vaig estar insistint, i també estalviar-nos tot el temps que vam estar discutint la meva mare i jo.

Judith