LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El proper dia 18 de juny, marxem a Berlín! La veritat és que en tinc moltes ganes, m’he estat informant sobre llocs interessants, menjars, costums típics d’allà,… La veritat és que aquesta ciutat sembla força interessant! M’han semblat molt curiosos alguns menjars, com per exemple, el Curry Wurst, que és una saltxixa amb salsa de curry i te’l serveixen en un plat amb patates.

També m’han parlat sobre com són les persones de Berlin, i són molt silencioses. La majoria de gent, utilitzar la bicicleta per moure’s per la ciutat, potser l’hauríem d’aprendre una mica d’ells…

Alguns dels llocs més macos i rellevants són : la Postdam Platz, on s’hi conserven fragments del mur, i a l’altre costat de la plaça és pot veure un edifici que sembla del futur, el Checkpoint Charlie, el Tiergarten ,… I molts llocs més.

Tinc moltes ganes d’anar a visitar Berlín, ja que és una ciutat on encara no hi he anat i penso que ens ho podem passar molt bé, ja que un viatge de fi de curs només es fa un cop a la vida.

Sara

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard

Fa una semana vaig anar a Esterri d’Aneu amb un amic. L’havien convidat uns amics de la familia i es podia quedar a dormir, per sort ens deixaven les taules de snow, ja que tenen una tenda de lloguer de material d’esqui. Vaig comentar-ho a casa i em van deixar els diners necesaris per anar-hi, encara que em va saber greu haver de demanar-los per un “luxe” del que podia prescindir.

Al arribar a la casa, em va presentar als amics dels familiars, i ens van dir que fesim una volta per el poble per a mirar com era el poble, i sincerament, el que es basicament un poble dedicat al turisme. Tant el d’hivern com el de primavera com el d’estiu. A l’hivern esqui i excurcions per la neu, i per la primavera rafting, escalada i fins i tot puenting. Mentres feiem la volta per el petit poble anavem veient que allo estava, una mica mort. Despres d’haver sopat ens vam decidir a anar a pendre unes cerveses a algun lloc del poble, simplement per fer alguna cosa mes interesant.

A l’endema aixecats a les 8 per anar a la neu. Ens vam aixecar i vestir ràpidament per poder sortir abans, que nomes haguesim de carregar les taules i anar cap a pistes. Va fer un dia molt bo, sol i gens de vent, donava gust estar alla dalt. El primer dia vam poder aprofitar fins a l’ultim moment les nostres forces per estar a les pistes. Vam arribar a casa i a dinar alguna cosa. Com que estavem cansats ens vam posar a descansar durant gran part del que quedava de tarda i a la nit vam tornar a fer unes cerveses per fer alguna cosa.

El segon dia de neu va ser menys actiu perquè el meu company es va cansar més ràpid i no l’anava a deixar tirat. Vam reposar perquè en teoria hi havia festa al poble d’Esteri d’Aneu i al arribar a la teorica festa, no deixava de ser un poble, per tant, era la tipica orquestra de poble. Vam anar a un pub de nit amb un amic que vam fer allà, i vam estar parlant amb ell i allà vaig saber què era el que realment anava a fer l’any que ve si tot ho permetia, fer el modul de activitats fisicoesportives, però a poder ser lluny, per poder desconnectar de tot.
A l’endemà ens en vam anar amb el bus, que va tardar unes 4-5 hores… per poder relaxar-nos de tot el que havíem fet.

Va estar una experiencia que repetiria més sovint si m’ho poguès permetre, distracció, diversió i cervesa.

Eduard

Queden menys de quatre mesos perquè marxem a Berlín. Tinc present que hi han alumnes de quart que preferieixen anar a Londres o Roma, jo no sóc una d’ells, encara que tampoc em desagraden. Crec que molts companys com jo, hem estat buscant fotografies de la ciutat on anem, i he de dir que és un lloc preciós. Amb aquest escrit no intento convèncer a ningú de que Berlín és molt millor que les dues altres destinacions que teníem per triar, però si faig canviar algú de opinió, tampoc em fa res.

Berlín té grans monuments que segurament casi tothom coneix, un exemple és el Mur de Berlín que va ser enderrocat el 9 de novembre de 1989 i que a mi m’agradaria moltíssim poder veure (encara que actualment el tros de mur més gran que queda només té 1.316 metres, que comparat amb els quilometres que hi havia, és molt poc). També em faria gran il·lusió poder visitar la Porta de Brandenburg ja que és el gran símbol de Berlín. Apart d’aquests dos grans monuments que us he nombrat, hi han moltíssims més que estic segura que podrem i ens agradarà visitar.

Espero que el curs passi força ràpid per així poder-me trobar davant de algun d’aquests grans patrimonis de la humanitat! I també apendre alguna frase més en alemany que no sigui: Ich liebe dich (t’estimo).

Berlin, dort gehen wir!

Marta

Durant el passat Nadal, vaig estar passant uns dies de vacances a França amb la meva familia on vaig quedar meravellat per les dimensions d’aquelles gegantines muntanyes nevades. Sobre el cim nevat d’aquestes, es podia apreciar una fusió de la muntanya amb els espectaculars núvols que les envoltaven, donant així la sensació d’unió entre el color mig gris, mig blanquinós del cel.

En el trajecte cap a un petit poble, es podia observar els arbres plens de flocs de neu i d’una naturalesa blanca, amb d’aigua cristal·litzada als marges de la muntanya.

A mesura que ens dirigíem a l’hotel, en mirar per la finestra del cotxe, es podia apreciar un gran nombre de cases plenes d’ornaments de Nadal amb les teulades de pissarra negra banyats en neu blanquinosa. Al costat d’aquelles cases vaig veure un grandiós riu congelat i al costat d’ell hi havia un nombrós ramat d’ovelles.

Un cop vam arribar destí, vaig sortir del cotxe amb el propòsit d’entrar en aquell hotel però abans de poder arribar a la porta em vaig fixar que tot el terra estava ple de neu verge.

Pol

“Desperta Júlia, que són les tres!”

Aquest va ser l’inici d’una setmana molt especial.
Vam aixecar-nos un dimarts a les tres de la matinada, i després de menjar alguna cosa i assegurar-nos de tenir-ho tot, varem agafar el cotxe direcció l’aeroport.

Recordo que, asseguda a l’avió no vaig poder dormir. M’envaïa una sensació molt potent de felicitat i nervis, ja que tenia moltes ganes d’arribar a Helsinki, una ciutat totalment desconeguda per a mi a la que no hauria imaginat d’anar mai.

Era un aeroport molt petit. Recordo perfectament que només hi havia una sortida i que, allà, entre tanta gent estava el meu germà, esperant-nos a ma mare i a mi, després de tres mesos sense veure’ns.

Una abraçada i dos petons. Després d’això sortirem a fora, on per fi vaig veure neu i, on esperant l’autobús, en Dario ens va començar a explicar coses típiques de la ciutat, com li estava anant tot i alguna paraula en finès.

Al cap d’una estona d’autobús, una mica de tren i cinc minuts caminant, varem arribar a l’apartament; un pis força espaiós que compartia amb un noi de Nigèria (Phil), a qui ens vam presentar després d’instal·lar-nos i de preparar els llits.

Després d’això varem sortir a passejar. Tot estava nevat, però ens va fer molt bon temps: el mínim van ser quatre graus sota zero, la qual cosa va ser una sort, ja que la setmana anterior havien estat a vint sota zero.

Vam decidir-nos a comprar bitllets per anar a Tallin en ferri abans de marxar, i així ho vam fer. El viatge no va ser excessivament llarg, però com l’aigua estava glaçada, el vaixell havia d’anar poc a poc trencant els blocs que recobrien el mar.
La ciutat era preciosa: les edificacions, les enormes cases, els parcs, els carrers… Tot tenia el seu encant, sobretot gràcies a una capa de neu blanca i fina que omplia els carrers de manera discreta.

Així que vam passar allà tot un dia, i al tornar, al arribar a Helsinki vaig comprendre una cosa que m’havia sobtat molt: per què alguna gent que venia amb nosaltres no va baixar a visitar la ciutat. La qüestió és que pujaven al ferri per comprar alcohol, que com a Finlàndia és molt car, al vaixell els hi sortia molt bé de preu (gràcies a que no havien de pagar impostos). Tot i això he de dir que quan beuen, tenen un comportament totalment diferent al de la gent que he pogut observar aquí; allà són més tranquils i no causen cap tipus d’enrenou.

En general, aquella setmana a Helsinki vam anar coneixent la vida que porten, i he de dir que em va semblar fascinant. Tot i el fred, la gent continua fent la seva vida, com nosaltres aquí, acostumats de sobres a aquell clima glaçat. Surten a passejar, els nens van a l’escola i es llencen amb trineus pels parcs, els més grans van a treballar, a comprar… I un gran avantatge és que, la majoria de les parades de tren i de metro estan als soterranis dels centres comercials, amb la qual cosa no has de sortir necessàriament al carrer.

Per tot això puc dir que, una de les coses que em va sorprendre més va ser la increïble capacitat d’adaptació que tenim els humans per poder seguir la nostra vida quotidiana, siguin quines siguin les condicions o, en aquest cas, el clima.

Júlia

Ja tinc ganes d’anar a Berlín! Encara queden uns mesos perquè anem a aquesta ciutat, però jo ja m’estic imaginant com ens ho passarem de bé.
Els mesos previs al viatge, els alumnes de 4t hem fet bastantes coses per a recaptar diners, perquè ens surti el viatge una mica més barat. Vam muntar una paradeta de coses de segona mà a una fira de Premià, on vam guanyar bastants diners, hem venut alguns dies entrepans i begudes a alumnes d’altres cursos, i vam tenir una paradeta a la fira de Santa Llúcia, on vam recaptar moltíssim. Actualment, s’està dissenyant samarretes i estem preparant coses pel dia de Carnestoltes. Esperem recollir molts diners perquè el viatge és molt car.
Quan estiguem allà, anirem a visitar bàsicament la ciutat (museus, esglésies, places…) i a passar-nos-ho molt bé amb els amics i companys.
Però per això queda un temps… Ara a seguir estudiant per als exàmens.

Pau

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.

Era estiu de 1972, Ana María, el seu marit Jaume, els seus fills David i Esther i amb la tercera filla en camí, Diana, van decidir comprar un lloc on passar unes vacances tranquil·les: La “caseta de Gualba”.

Gualba és un petit poble als peus del Montseny dividit en dues zones: la de dalt i la de baix. La caseta està situada a una finca propera a la zona baixa de Gualba i forma part d’una urbanització de nou cases més, de nou famílies diferents.

Cada estiu les famílies es reunien a la urbanització. Els fills jugaven amb els fills; gaudien de la piscina, es perdien pel bosc, jugaven al camp de tennis, passaven tardes a la petanca…I els pares amb els altres pares gaudien de la tranquil·litat del Montseny.

Però d’això ja fa anys: els “nens” ara són els nostres pares o tiets. I els que abans eren “pares” ara són els nostres avis. Però Gualba continua, generació rere generació. Com cada any, els estius ens reunim totes les famílies, continuem gaudint de la finca com els nostres pares ho feien de petits i, n’estic segura, com els nostres fills ho faran.

I avui, 31 de Desembre, el que més desitjo és passar el cap d’any aquí, a Gualba, i agraeixo als meus avis haver pres la decisió de comprar aquesta casa i convertir-la en el lloc ideal per passar-hi les vacances i viure moments inoblidables, i per donar-me la oportunitat de conèixer les persones que han compartit amb mi tots aquests moments durant quinze anys.

Paula

Estoy en un pueblo cuyo nombre es Vélez de Benaudalla. Está en Andalucía, en la provincia de Granada. Mi familia tiene una casa aquí, es bonita y luminosa, ubicada en uno de los puntos altos del pueblo, alejada del centro. Tiene un gran ventanal que da a las montañas. ¿Os imagináis despertaros de buena mañana y encontraros un mar de montañas, incluida Sierra Nevada? Y eso no es todo, al atardecer el espectáculo de luces anaranjadas y rosadas sobre las montañas nevadas (éste año menos) no tiene precio, te proporciona una paz inexplicable.

En Vélez pierdes la noción del tiempo. Algún día hemos comido a las cinco de la tarde, pero es una sensación de libertad! Es como si el pueblo estuviese ausente del paso del tiempo, no cambia mucho. El nacimiento es una de las virtudes del pueblo, como su nombre indica es el nacimiento del agua en una gruta preciosa, el líquido transparente sale tan claro y limpio, que hasta se pueden diferenciar peces y otros organismos. Otro curioso monumento es el castillo del cual os voy a hablar. Está situado en frente de nuestra casa y pertenece al siglo XVI, es muy peculiar porque su forma es hexagonal! Ya me perdonaréis si no os describo, pero hace muchos años que lo visité y no me acuerdo. La última maravilla que os voy a describir es el Jardín Nazarí. Es un recinto que engloba varias partes de una residencia musulmana de la época de Al-Ándalus, con muchas fuentes i cascadas y hasta cuevas, todo muy verde y armónico ya que a los musulmanes les encantaba el agua.

La gente que vive allí, es muy amable, en general son todos muy agradables.
Hasta aquí llega mi escrito y lo finalizaré recomendando que visitéis Granada al menos una vez en vuestras vidas!

Maria Padial