LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Aquest any no he fet unes vacances normals, la meva família i jo vam decidir anar-nos de creuer per les illes gregues. Ja havia preguntat a la gent que hi havia estat abans, si els va agradar, la majoria van dir si, altres van dir no i alguns van comentar que les tenies que veure amb els teus propis ulls. Al cap d’una setmana ja hi era, la primera illa, em va enamorar. Santorini és un poble enlairat a dalt d’unes muntanyes les quals estan envoltades d’una aigua neta i transparent, no com les d’aquí. Només arribar-hi vaig sortir al balcó, els meus veïns, americans, no paraven de senyalar al mar i una de les nenes petites cridava. Quan em va donar per mirar, vaig veure allà nedant al costat del vaixell una manada de dofins, potser eren quatre o cinc, quina meravella! per pujar-hi vam tenir que agafar el telefèric, ja que L’altre opció era pujar amb burro les al menys mil escales que hi havia, i el burro no es un animal que em caigui especialment bé. Una de les altre illes va ser Mikonos, diuen que es una illa de turisme Gay, i us puc assegurar de que es totalment cert, però l’encant d’aquell lloc és inimaginable, les platges de Mikonos van ser les maques que he vist mai: l’aigua era tan cristal·lina que es veien tots els peixos sense tenir-te que comprar ulleres de busseig, és mes, si allargaves la mà, era possible que algun peix s’acostés a tu. Les platges estaven recobertes de tumbones amb sombrilles, allò semblava el carib. La gent a Grècia no anava amb cotxe, quasi be tota la població es desplaçava amb motos o sobretot quads, hagués donat el que fos perquè m’haguessin deixat conduir un!

Els segons, els minuts, les hores en aquells llocs van ser únics… allà vaig ser capaç d’oblidar el passat, d’oblidar els problemes, d’oblidar a les persones . A Grècia em vaig trobar a mi mateixa, i no ho oblidaré mai.

Paula