LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa aproximadament una setmana ens van dir a mi i a unes companyes que teníem l’oportunitat d’anar a estudiar 1r de batxillerat al Canadà. El meu primer pensament va ser un “no” sense pensar-ho, però després de parlar-ho amb la Marta i la Núria ja no ho veia tant clar.

Ens van dir que érem unes noies afortunades de tenir aquesta oportunitat i que si ens anéssim viuríem una experiència única. Sincerament tinc por, tinc por de deixar-ho tot; d’estar un any lluny de la meva família, tinc por de no saber adaptar-me bé; de que tot sigui molt diferent, de que els de casa em trobin massa a faltar i ho passin malament. Crec que m’he perdut moltes coses per culpa de la por i la timidesa, i si diuen que aquesta experiència farà tants canvis en mi i serà tant especial no m’agradaria perdre-la.

M’ho he estat pensant molt, i he decidit que faré les proves, només per provar, perquè estic convençuda que no m’agafaran, encara que si m’agafessin podria renunciar si no ho tinc clar.

Un dia em van dir que tenia edat per viure al límit, i si viure al límit significa això, endavant.

Anna

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

Ja farà dues o tres setmanes que la directora em va anunciar a mi i a un petit grup d’alumnes de 4t que haviem estat seleccionats per optar a una beca. Aquesta beca t’oferia l’oportunitat d’anar un any al Canadà a estudiar, i només tenien la possibilitat d’obtenir-la els alumnes que a tercer de la ESO haguessin aconseguit una nota mitja superior a vuit.

Quan ho vaig sentir no m’ho creia, però sí, semblava que allò anava de debò. Em vaig omplir d’alegria. Potser va ser una de les vegades que m’he sentit millor a la meva vida. Des de sempre que he volgut anar a l’estranger, i Amèrica i Gran Bretanya eren els llocs que més em cridaven l’atenció. Somiava en poder anar-hi quinze dies a l’estiu, millorar una mica la llengua i conèixer nova gent. Però ara tinc la oportunitat de passar-hi un any sencer! Segurament em dec estar fent masses il·lusions, però les ganes que tinc d’anar-hi son tan grans que no puc parar de pensar-hi, i quan hi penso m’oblido de tot.

Primer de tot faran una selecció de 600 nois i noies depenent de la renta de l’any passat, i un cop en tinguin 600 es faran unes proves per veure el nivell d’anglès de cadascú i escolliran els 100 joves més capacitats per anar-hi. A mi no m’agrada del tot aquest mètode. Puc quedar eliminat a la primera fase sense haver pogut demostrar el meu nivell d’anglès ni les meves ganes de viure un any al Canadà. I si no passo d’aquesta fase em sabrà greu, però ho hauré d’acceptar. Però una cosa tinc clara. Si aconsegueixo entrar en la segona fase em posaré a estudiar anglès com si fos l’últim dia de la meva vida.

No puc deixar perdre una oportunitat com aquesta. És un dels meus majors somnis i intentaré aconseguir-lo fins a l’últim instant. De moment deixaré volar la meva imaginació i esperaré que aquest somni es pugui fer realitat.

Arnau