LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan vaig baixar de l’autobús queia una pluja fina. Els dits se m’havien adormit feia estona i el meu nas començava a adquirir aquell to rosat tan característic dels dies freds. Mentre caminava carrer avall, vaig decidir entrar en una cafeteria per prendre alguna cosa i, sobretot, per guarir-me de la pluja.

En obrir la porta, unes campanetes que penjaven del sostre van emetre un so metàl·lic. Era un local petit, bastant senzill. Vaig seure en una de les taules del fons i vaig mirar el rellotge. Les 16:35. Encara faltaven 25 minuts perquè obrissin la llibreria. Vaig llançar una mirada al cambrer i es va acostar amb pas lent cap a mi.

No devia tenir més de 30 anys, però les ombres sota els ulls i l’aspror de les mans li conferien un aspecte envellit. A la camisa li faltava l’últim botó, fet que no ajudava gaire a millorar la seva aparença demacrada.

Em va preguntar què m’agradaria prendre amb la veu de qui ha repetit massa vegades una mateixa frase, o això em va semblar. Només va trigar un minut a portar-me el cafè. El líquid fumejava dins la tassa i abans de fer un glop vaig bufar una mica per refredar-lo. Quan me’l vaig acabar, vaig deixar els diners damunt la taula i vaig marxar.

Després de caminar durant una bona estona vaig veure la llibreria al final del carrer. Feia molts dies que tenia ganes de passejar entre les estanteries per triar un nou llibre. Em va costar decidir-me però finalment vaig endur-me’n un clàssic.

Vaig arribar a la parada amb el temps just de treure els diners i entregar-li al conductor. Després de recórrer el llarg passadís de l’autobús fins als últims seients, vaig obrir el llibre i en vaig llegir les primeres línies.

Paula

L’altre dia, més precisament un divendres 4 d’octubre, vaig anar a Barcelona a un esdeveniment de videojocs. Vaig anar amb en Kevin, l’Eloi, en Pablo, el Mark i el Jesús. Va ser una experiència increïble ja que mai havia anat sense pares o gent més gran a una ciutat tan gran. Vam agafar l’autobús de les 15:45. Em feia molta il·lusió. Sempre que he anat a Barcelona m’ho he passat genial.

Vam arribar allà a plaça Catalunya i vàrem anar cap a la fàbrica Moritz, que és on tenia lloc la trobada. 5 minuts de cua i ja estàvem a dins. Era un espai petit per la gent que hi havia. Era un lloc increïble, hi havia ordinadors, podies provar jocs i jugar contra un home que és bastant conegut al món de l’internet. Ja l’havia vist en altres ocasions així que ja ens coneixíem. Vam estar parlant una estona amb ell i la veritat és que és molt bona persona. Vaig tenir la possibilitat de jugar al FIFA 14 a resolució 4K (3840 x 2160), per dir-ho d’alguna manera, és com quatre vegades l’alta definició. No es veia molt bé però va ser una gran experiència i vaig guanyar una samarreta. Més tard vaig jugar contra aquest home a l’ordinador, era molt divertit. Estava jugant a un ordinador que valia 2.000 €. El teclat i el ratolí eren magnífics i els auriculars brutals…

Quan vaig acabar de jugar, vaig sortir al carrer ja que havien vingut unes amigues. Teníem una mica de gana i vàrem decidir anar a algun lloc a berenar. Vam acabar a un McDonald’s tot junts i al cap d’una estona, vaig mirar per la finestra i estava diluviant. No es podia sortir, estàvem atrapats allà. Quan va afluixar una mica vam sortir i vam anar a la parada de l’autobús per tornar cap a Vilassar de Dalt.

Em va agradar molt l’experiència ja que m’agrada molt Barcelona i més si estic amb amics. La seva grandesa, la gent que hi viu, botigues, llocs estranys i demés coses fan que m’encanti Barcelona. Espero poder-hi anar molts cops més, i qui sap, si de gran hi visc allà.

Àlex.

Què us sembla que l’ ajuntament de Barcelona vulgui prohibir l’ús de bicicletes per les voreres? Jo crec que com passa amb moltes altres coses s’arriba a la prohibició perquè prèviament no s’ha planificat ni organitzat bé aquest tema a la ciutat.

Si quan es va engegar el projecte del Bicing s’haguessin fet els carrils bicis necessaris o bé unes voreres el suficient amples per compartir vianants i bicicletes ara no estaríem parlant d’ aquest problema. Una altra vegada s’ha començat la casa per la teulada i per manca d’infraestructures sorgeixen els conflictes entre els pobres vianants i els ciclistes, ja que tots reclamen els seus drets.

A més si no fos per una colla d’ incívics que utilitzen la bicicleta per a fer curses i atropellar a qui troben davant, potser no s’hauria arribat a aquest extrem. Escolto els comentaris de les dues bandes i veig que tots tenen raó en les seves queixes. Crec que tot s’arreglaria si es respectessin més, uns als altres i demanessin plegats a l’ajuntament una xarxa sencera de carril bici per poder arribar a qualsevol punt de la ciutat sense necessitat de circular entre els cotxes o haver de pujar a la vorera .

Pau