LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Feia més de dos hores que esperàvem, dempeus i a la intempèrie, a la vora d’un canal i d’una església de pedra. El vent bufava fort a les nostres esquenes, arremolinant els nostres cabells i les nostres bufandes. Jo intentava llegir ràpidament “Don Quijote de la Mancha”, la lectura obligatòria del trimestre, i anava passant pàgines pràcticament de dues en dues, per tal d’acabar el llibre el més aviat possible.

Era la passada setmana santa i els meus pares i jo havíem viatjat a Amsterdam. Estàvem fent cua per entrar a la casa de l’Anne Frank,  on ella i la seva família es van amagar durant la segona guerra mundial perquè eren jueus. Era un lloc que jo tenia moltes ganes de visitar des que vaig llegar el seu diari l’estiu passat. Allà, hi havia gent de tot el món esperant per entrar i es barrejaven les seves veus i els seus idiomes com un gran embarbussament. Resultava reconfortant veure tantes persones unides per una causa tan noble.

Quan va acabar el nostre temps d’espera, per fi vam entrar. La “huis” d’Anne Frank és una casa vella i estreta que antigament havia sigut un magatzem. Ara ja no queden mobles perquè els nazis se’ls van endur després de detenir a la família i Otto Frank, el pare d’Anne i l’únic membre supervivent de la família, no va voler tornar-ne a posar. És un lloc buit però sembla que els records cridin i quasi fa mal trobar-se allà dintre.

Els meus pares i jo vam seguir tota la visita. Al final de tot  hi ha una vitrina amb el diari original que va escriure Anne Frank i un vídeo on parlen persones famoses i conegudes de l’Anne. Em va sobtar molt una frase que deia la famosa actriu Emma Thomson. Era “els somnis d’Anne Frank són les nostres oportunitats”.

Quan vaig sortir de la casa tenia ganes de plorar, pensant en tot el que aquella guerra va treure a les persones que la van patir. Vaig comprar una postal amb la fotografia del diari per enganxar-la a la meva llibreta de les cançons per honorar tots els sentiments que l’Anne Frank va escriure en el seu diari i fer-los viure.

Blanca

Todos tenemos un sueño, algo que nos gustaría cumplir con todas nuestras fuerzas y que de verdad nos haga ilusión. Este es mi sueño: coger una mochila, meter cuatro camisetas, cuatro pantalones y un par de calcetines e irme, irme lejos, muy lejos; pero no a cualquier lado. Podría irme a Noruega pero hace demasiado frío, podría irme a Canarias pero está demasiado cerca, podría irme a muchos lados pero yo quiero poner rumbo a la India.
¿y por qué a la India? La respuesta es fácil. Es un país, que en mi opinión desprende vida; a pesar de que está lleno de pobreza la gente sonríe y la religión y la cultura llenan el país de clores. Es una aventura, un sueño, el que más me gustaría cumplir y el que voy a cumplir cueste lo que cueste.

Mariona

Aquest any els alumnes de 4t ESO anem de viatge de fi de curs a Venècia, una de les ciutats més boniques que pots visitar no només a Itàlia, sinó en tot el món. Per planificar un viatge turístic a Venècia has de tenir en compte els diversos condicionants que presenta una ciutat que concentra milions d’habitants i que se situa en una llacuna, de forma que els carrers han sigut substituïts per canals.

Personalment he parlat amb diferentes persones i cadascuna d’elles m’ha donat la seva visió de Venècia quan van ser-hi allà. Una d’elles ha estat la meva mare, ella també va anar-hi per celebrar la fi de l’ESO. Resumint, em va explicar que és una ciutat amb molts carrerons i a causa d’això és molt fàcil perdre’s; alguns canals no fan bona olor però tot i això és agradable de visitar.

La segona persona que em va informar sobre la seva experiència va ser la meva osteòpata que va anar-hi l’estiu passat de vacances. Ella em va tornar a dir que en determinats llocs fa pudor i em va comentar que quan va tornar cap a Barcelona estava molt marejada a causa del petit moviment de la llacuna causat per la marea.

L’última persona em va explicar que és molt fàcil perdre’s però alhora t’ho pots passar molt bé amb les amigues.

Amb totes aquestes opinions m’han entrat moltes ganes d’anar-hi i quan torni poder explicar la meva experiència a Venècia.

Marina

Crec que tothom hauria de tenir un lloc que fos especial per a ell i la seva família. Jo ho tinc molt clar i crec que sóc afortunada perquè per sort en tinc uns quants on hem pogut gaudir amb la meva família molts estius o vacances.
No sabria per quin començar, però crec que el més important per mi es Sora, un poble molt petit a la muntanya on amb la família del meu pare passàvem moltes bones estones. Era una masia on ens reuníem tots i ens ho passàvem molt bé. Normalment, hi anàvem en l’època dels bolets, ja que a la meva família els agrada poder collir-los. Aquella casa tenia alguna cosa especial que la feia familiar, allà passàvem moltes estones. Organitzàvem partits, jugàvem, fèiem concursos, i sobretot rèiem molt. Els amos d’aquella casa tenien cavalls que vivien pels camps del voltant i sempre els teníem a la porta de casa esperant que els meus cosins i jo els donéssim menjar. Malauradament, la meva àvia ja no pot fer aquestes coses i ara ja farà uns anys que no hi podem anar. Crec que és un dels llocs que sempre recordaré amb un somriure.
Un dels altres llocs totalment diferents a Sora es Portbou, un poble de mar molt més conegut i molt a prop amb la frontera de França. Aquest al contrari de Sora és un poble on anàvem a l’estiu amb la família de la meva mare. Els meus avis fa molts anys es van comprar aquella casa juntament amb un local a prop del mar. Quan pujàvem allà hi anàvem tota la familia, en total unes 15 persones entre cosins els meus avis, tiets… Al meu avi li agrada molt el mar i per això cada matí agafàvem la barca i ens hi passàvem el matí. Els meus tiets sempre intentaven agafar petxines, garotes o coses similars i després de passar el dia a la barca anàvem al local on allà hi havia una taula on podíem menjar tots. De Portbou encara que fos petita me’n recordo molt bé i quan em van dir que es vendrien la casa em vaig posar molt trista. Per sort, ara tenen una casa a Sant Antoni de Calonge al costat de Platja d’Aro on a l’estiu passem uns quants dies.
En definitiva, em sento afortunada d’haver pogut tenir aquests llocs que tot i que ara ja no en podem gaudir sempre els recordarem.

Sara

Des que era ben petita, la meva família i jo passem els estius i algun Nadal a Granada, concretament a Algarinejo. Algarinejo és un poble petit, d’uns quatre mil habitants, que fa frontera amb Córdoba. Està a una hora de la capital aproximadament. En ser un poble de poca població, tothom es coneix.
Allà és on la meva mare ha passat la infància amb els seus quinze germans. Devia ser un lloc fantàstic per jugar i passar l’estona. De fet, encara ho és. M’encanta passar les tardes d’estiu en aquell poblet amb els meus cosins. Ens ho passem d’allò més bé.
Algun dia m’agradaria portar a les meves amigues a Algarinejo per què puguin conèixer la vida rural que es porta allà, ja que és força diferent de la d’aquí.
Els estius a Granada, m’agraden molt perquè puc desconnectar de la vida d’aquí i gaudir de la vida d’allà. Quan baixem al mes d’Agost, coincideix que és la fira d’Algarinejo i la setmana següent la del poble del costat. També la fira és diferent de la d’aquí. Allà la fira és de nit i has d’anar arreglat. Molta gent es passa la nit sencera ballant. Com sortim uns quants cosins junts, ens ho passem genial.
Encara queda dos mesos per marxar de vacances, però ja estem començant a fer els plans de l’acampada que fem cada any tots els cosins. Estic molt impacient per anar i passar-m’ho bé i per veure a la meva família d’allà.

Lidia

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

Este año hemos decidido ir a Aguadulce a pasar la semana santa. Allí viven mi abuela, mi tía y mi primo. Hacía un año y medio que no los veía. Por esta razón esta visita es muy especial para mí. El viaje de Barcelona-Aguadulce dura unas ocho horas en coche. Es un viaje largo en el cual pasas por cuatro comunidades autónomas: Cataluña, Valencia, Murcia y Andalucía. Nosotros hemos parado para descansar cuarenta minutos en la zona de Albacete. Allí almorcé un donut con un zumo de piña. Mi padre un bocadillo de tortilla y mi hermano un bocadillo de salchichón. Aunque el viaje sea largo merece la pena la recompensa.

Aguadulce es una localidad española de la provincia de Almería. Este pueblo se encuentra a escasos metros del mar, por este motivo en verano se puede llegar a multiplicar por tres su población. El origen de su topónimo se lo debe Aguadulce a los manantiales de agua dulce que brotaban hasta 2010 cerca de la orilla del mar en una zona cercana al actual puerto deportivo. Estos manantiales desaparecieron debido a las construcciones de la zona. Uno de los aspectos que me ha llamado más la atención es el calor sofocante que hace. Sin exagerar tenemos una temperatura unos diez grados más alta que en Vilassar de Dalt. Otro factor que me gusta mucho es la gastronomía. En Almería es típico ir de tapas, yo en los dos días que llevo aquí ya he ido y me he comido una tapa de morcilla picante muy buena.

En conclusión, invito a todo el mundo a venir a Aguadulce a pasar las vacaciones porque es un lugar muy tranquilo, cerca del mar y con una gastronomía muy buena y exquisita. También espero disfrutar de los días que me quedan de vacaciones antes de volver a la rutina diaria.

Víctor

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Fa uns dos anys, vaig anar amb els meus pares i el meu germà a Disneyland París. Feia temps que voliem fer aquest viatge i vam decidir anar-hi i celebrar l’aniversari del meu pare allà. Tots estàvem molt ilusionats i quan vam arribar-hi ens vam dirigir cap a l’hotel per deixar tot l’equipatge. Després vam anar a dinar i per la tarda, al parc de Disney en autobús. Un cop allà, vam gaudir de les diferents atraccions que ens oferia el parc. Al dia següent vam anar a visitar París ens vam menjar un crep davant de la Torre Eiffel. Durant els altres dos dies del nostre viatge vam anar al parc de Disney un altre cop. Hi havia moltes botigues on podies comprar-te records i tot era molt maco. L’única cosa que no em va agradar va ser el menjar. Però la veritat és que ens ho vam passar molt bé i m’agradaria repetir un viatge com aquest perquè aquestes vacances es van fer molt curtes.

Marta

Una experiencia inolvidable y que recordaré durante muchos años es la esquiada que hice en segundo de secundaria. Se quedó grabada en mi mente por todas las anécdotas que viví durante esos tres días tan intensos y espectaculares. Tengo que reconocer que en septiembre no tenía claro si quería ir a esquiar a Andorra. No lo tenía claro porque nunca había practicado ese deporte y no sabía si me iba a gustar. Al final, después de que todos me hablaran muy bien del esquí decidí decir que sí.

Cuando quedaban pocos días el nerviosismo iba en aumento y solo hacía que contar el tiempo restante. Cuando me levanté a las cinco de la mañana para ir a coger el autobús estaba muy inquieto porque sabía que solo quedaban unas escasas horas para estar en Andorra. Allí viví algunas anécdotas muy importantes para mí. Una de ellas fue ir a Caldea. Es más que un spa y distinto de un balneario. Me acuerdo que junto a mis amigos disfruté como un niño chico. Guardo un gran recuerdo de aquella noche y me gustaría poder volver de Venecia con una anécdota tan buena como esa.

En conclusión, estoy muy contento de haber podido gozar de una estancia tan fructífera en Andorra. También espero que en Venecia me lo pase tan bien como me lo pasé cuando iba a segundo de secundaria.

Víctor