LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Advierte a menudo que ella no es de fiar y su mentalidad a veces asusta. Podría compararla con algún tipo de animal salvaje, para nada doméstico (dato a tener en cuenta). Su astucia la hace jugar con fuego y eso es precisamente lo que hace de su vida una aventura por la cuál enloquece.

Pero yo sé que aunque su corazón pinche, es tan tierno y delicado como la misma molla de pan recién sacada del horno. Nos queremos mucho y nos entendemos bastante, esto nos puede por encima de cualquier conflicto que podamos tener. Tenemos un concepto borroso de la vida ya que sólo alcanzamos los 15 años y medio todavía…Pero lo que tenemos muy claro es que nadie ni nada va impedirnos hacer lo que tengamos ganas de hacer, aunque implique jugar con fuego y quemarnos. Responsabilidades las justas y muchas ganas de pasarlo bien en todos los sentidos, nos invaden cada vez que pensamos en un futuro juntas.

Somos mejores amigas y no tenemos prisa en ningún aspecto, así que intentaremos disfrutar poquito a poco de las cosas buenas que nos da la vida. Al fin y al cabo sólo tenemos 15 años, demasiado jóvenes para preocuparnos.

Paula

Quan som petits estem constantment controlats pels pares i tot el que fem o deixem de fer depèn d’ells. Des que naixem fins a una certa edat confiem en ells ja que ens protegeixen i, per fer-ho, decideixen per nosaltres. Així, sovint, els problemes que se’ns presenten ens els solucionen ells i no pas nosaltres sols, com quan anàvem a l’escola i ens barallàvem amb algú, o quan havíem fet alguna cosa malament i havien de donar la cara per nosaltres… Per tant, no ens sentim pressionats en cap moment ja que sabem que si ens passa alguna cosa, els pares ens ho solucionaran.

Però com a conseqüència tenim menys llibertat per fer el que nosaltres ens ve de gust. Quan som petits no ens deixen sortir, o com a mínim, no amb tanta freqüència com ara; no podem escollir sobre aspectes de la nostra vida, com el que farem en un futur, o el que hem d’estudiar… Simplement ho decideixen ells, tot pel nostre bé.

Però quan arribem a una certa edat els pares ens deixen més llibertat per a decidir i encaminar la nostra vida. Moltes vegades hem pensat “vull que arribi el dia en què ens deixin decidir”. Però ara penso que potser era millor abans ja que decidien per nosaltres i ens donava la sensació de que els pares no s’equivocaven mai.  Ara per exemple, hem de pensar a què ens volem dedicar i per tant, quina carrera escollir i, com no tens ningú que et digui el que has de fer, no saps molt bé per on tirar. Ara els pares ens poden aconsellar però no poden decidir per nosaltres ja que moltes de les coses que fem a partir d’ara condicionaran el nostre futur.

Amb tot això em refereixo a que, a mesura que ens anirem fent grans, més problemes se’ns presentaran però tindrem més llibertat de decisió per solucionar-los.

Jennifer

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

Tota la vida ens han dit que hem de respectar les normes, que hem de tenir disciplina i ser constants dia a dia… que no podem fer el que ens doni la real gana.

Jo defenso tot el contrari, dic que cada cop hem d’assumir els nostres errors, però per tenir-los hem de fer les coses tal i com les volem fer a la nostra manera, sigui bo o dolent, i després, enfrontar-se a les conseqüències.

Hem de fer el que se’ns passi pel cap, sense cap mena de pensaments en el que podria passar després.

Més tard vindran els minuts de penediments, però si no lluites no guanyes, si no t’arrisques no podràs saber enfrontar-te a tot el que t’envolta i no podràs ser suficientment valent per enfrontar-te a la vida.

Ja tindrem temps en un futur, quan siguem més grans, de pensar a l’hora de fer les coses.

Ara és hora de divertir-se sense tenir present si fas el bé, o el mal. Perquè som adolescents, perquè volem lluitar pel que sentim!

Aquest és el meu punt de vista segons el que ens manen sobre tenir disciplina!

Tulio

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

1984 de George Orwell es un libro que nos habla sobre la distopía, nos presenta una sociedad que vive bajo el control de un gobierno autoritario pero la gente vive como si fuera un mundo perfecto, una utopía.

La historia empieza en Londres, en una sociedad dividida por dos grupos: el Partido, los que gobiernan y controlan a la población mediante la presencia del Gran Hermano, que vigila sin descanso los actos cotidianos de cada individuo de la sociedad. El otro grupo son los Proles, no forman parte del Partido, viven en la pobreza y sólo saben obedecer las órdenes y dejarse manipular inconscientemente. Su ignorancia es tan grande que el Partido les permite la libertad intelectual que no pueden ejercer. Winston, el protagonista de la historia, trabaja en el Ministerio de la Verdad cambiando los acontecimientos históricos del pasado para favorecer al Partido. Pero él es el único que es consciente de la farsa del gobierno y de todas las mentiras que escribe. Poco a poco conoce a Julia, una mujer que no le importa el gobierno, ella sólo desea la libertad de poder hacer lo que quiera. Winston se siente atraído por ella y empiezan a tener una relación sentimental que a la vez implicará una rebelión contra un gobierno que pretende anular los sentimientos de los ciudadanos. Aun así, evidentemente, uno no puede huir de su destino.

George Orwell escribió este libro para que nunca llegásemos a este punto, pasar a ser ignorantes de nuestra sociedad, ni vivir entre mentiras ni la prohibición de expresar nuestros sentimientos. Aunque en mi opinión nunca descartaría la posibilidad de que sucediera en un futuro próximo.

Elionor

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard

Milers de cops sents a dir que la vida no val per res, que es una cosa que passa i res pot canviar el destí de cadascú. Mai he cregut que el destí fos alguna cosa ja dita, i menys que no es pugui canviar. Si penses que la vida es una porqueria, es perquè tu l’has fet així. I, vulguis o no, sempre estàs a temps per fer que no ho sigui.

La vida es com un regal que et donen. Si el saps aprofitar bé, surts guanyant. Si no, no tens res a fer. No has de deixar de viure una cosa com a tu t’agradaria per parar-te a pensar en que pensarà l’altre gent. No has de deixar-te manipular per terceres persones. Has de fer el que t’agrada fer, sense pensar en les males conseqüències que això et comporta i sense deixar-te influir per res.

L’alegria de viure es aquella cosa que només es pot expressar si ho vius.

Mercè

Avui, quan anava a fer l’escrit, i anava a escollir un tema, m’he recordat del meu canvi de casa i he pensat en la dificultat de canviar, i d’innovar. Jo crec que els canvis costen molt de fer, però del que estic ben segur és de que una persona pot canviar. Amb això em refereixo a les decisions de cada dia, com per exemple si tu agafaves el cotxe per anar a comprar el pa i ara vas a peu. Cada decisió és un canvi del camí pel que tu anaves, segons l’exemple que he posat abans, aquest canvi ha produït un estalvi de diners en benzina, i a més no es perjudica el medi ambient. Aquests són els canvis que qualsevol pot fer i no li costa res, però després hi ha canvis més difícils, decisions que costen més de prendre, com ara podria ser deixar de fumar, si fumessis.

Aquests són canvis que tu pots escollir, però després hi ha altres decisions que tu no prens, com podria ser canviar de casa, això va ser el que em va passar. Va ser molt dur per mi, encara que era per bé, jo creia que era dolent canviar d’escola i deixar els meus amics. Al principi ho era molt, no coneixia a ningú, i com era una mica tímid, el que vaig haver de fer va ser dir-me, que la vida són canvis i que encara que no t’agradin t’hi has d’adaptar. Així doncs ho vaig intentar, però no era tan fàcil, encara recordava els amics de l’altra escola, i el que vaig haver de fer va ser treure-me’ls del cap, en aquells moments, perquè no em serviria de res pensar en ells. Aquesta va ser la definitiva, vaig fer nous amics, que ara són els meus amics, i encara conservo els d’abans. D’aquesta forma també he fet el meu camí amb un canvi que no havia escollit. Sigui com sigui el camí està format per tots els canvis que l’han traçat, escollits o no.

Raúl

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex