LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia, a llatí, vam fer una classe sobre l’evolució de les paraules llatines fins a convertir-se en paraules d’altres idiomes que nosaltres coneixem. Va ser molt interessant perquè vam poder descobrir la història d’algunes paraules.

Llavors em vaig començar a interessar pel tema i vaig decidir investigar. L’etimologia és l’estudi de l’origen de les paraules, des de la seva formació fins als canvis que el seu significat ha patit al llarg dels anys. Les paraules són molt importants perquè les persones les utilitzem per expressar-nos, per transmetre els nostres sentiments i les nostres idees a altres persones que ens envolten i a nosaltres mateixos, ja que, amb paraules, narrem tot el que ens passa pel cap. Cada una d’aquestes paraules, com ja he dit abans, té una història que l’ha transformat fins a ser tal com la coneixem avui en dia, com les espècies i la teoria de l’evolució.

Tant el català com el castellà, les nostres llengües maternes, són llengües romàniques, és a dir, que provenen del llatí. Però això no vol dir que les paraules que nosaltres utilitzem tinguin el mateix significat de la paraula de la qual provenen. Això canvia i crea un significat ocult a la nostra parla. Per exemple, la paraula “perfecte” prové del llatí “perfeciō”, que vol dir “fet completament”. Així que quan nosaltres diem que una cosa està ben feta, també estem dient que està completament fet perquè la paraula encara no ha perdut totalment el seu significat anterior. Això, a mi em sembla fascinant.

Per altra banda, moltes paraules tenen més d’un significat ja sigui denotatiu o connotatiu per a cada persona, així com les diferents paraules entre les diferents llengües. Això pot crear confusions entre les persones que intercanvien aquestes paraules, però també fa que el món s’ompli d’idees i d’experiències diferents i fa que la simplicitat d’un vocabulari sigui un misteri per descobrir.

Per últim, acabo ja amb aquest text que no pretenia que fos tan llarg, vull mencionar que hi ha llengües que compten amb paraules per descriure coses o sensacions més específiques de les que podríem amb la nostra. Per exemple, en francès tenim la paraula “sillage”, que significa “deixar un rastre darrere d’un mateix”. Bonica paraula per descriure-ho, oi?

Blanca

Els idiomes, són una peça molt important avui dia. Conèixer i dominar llengües estrangeres, obre moltes portes tant en l’àmbit laboral com en l’àmbit social. Existeixen milions i milions de llengües en tot el món; anglès, espanyol, francès, portuguès, xinès, àrab, turc, etc. i a més a més existeixen una gran varietat de dialectes per cadascun. Però hi ha alguns que són més demandats i parlats que no pas els altres. És el cas, per exemple de l’anglès. Aquest idioma és un requisit en quasi qualsevol feina que existeix avui dia. També és el cas del francès, xinès i japonès, que últimament, s’han convertit en llengües molt utilitzades i demandades, a causa del creixement de la importància dels països en l’àmbit laboral.
Per una banda, conèixer idiomes permet viatjar arreu del món amb molta més facilitat. És una bona eina per conèixer més de prop la cultura d’altres zones del món, i permet endinsar-se dins el seu món per conèixer els seus hàbits, costums, forma de vida, mentalitat, etc.
Penso que és molt interessant poder tenir el coneixement de tot això, i que per tant, tothom hauria de dominar almenys una llengua estrangera, com l’anglès (que és la llengua més parlada del món).
Per altra banda, el nostre país ha viscut una època de crisi important en què el treball escasseja i quasi un 25% de població es troba a l’atur, i més concretament, un 50% dels joves espanyols, es troba en l’atur. És per això, que penso en la utilitat i la necessitat d’aprendre idiomes, ja que en cas de necessitat, és probable que alguns de nosaltres hàgim de viatjar a l’estranger a la recerca d’un treball, i conèixer certs idiomes ens obriria moltes portes.

Laia

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

Aquest estiu, he tingut la sort de poder gaudir duna estada d’aprenentatge a Anglaterra durant quinze dies, acompanyada d’una amiga. Encara que en aquestes dues setmanes no es té gaire temps per adaptar-se a la nova situació, com per exemple el fet viure en una nova família o compartir el temps constantment amb altra gent que tot just acabes de conèixer, costa d’assimilar. Es podria dir que tot és una novetat. La veritat és que va ser una experiència que mai oblidaré, on hi vaig fer moltes bones amistats, fins i tot d’altres països i amb altres cultures, que em van aportar altres maneres de fer, i altres formes de pensar, només per aquest fet ja va valdre la pena.

Els meus pares s’empenyen en què l’any que ve me’n hi vagi tota sola, en un principi m’hi vaig negar rotundament, però després de reflexionar sobre la situació, me’n vaig adonar que seria el millor per a mi. D’aquesta manera aprendria molt més l’idioma, i la immersió lingüística també seria major, de fet, és aquest l’objectiu del viatge. Vaig arribar a la conclusió que el fet de ser una persona poruga no et pot impedir viure vivències que recordaràs tota la vida i que a més t’enriquiran com a persona.

Laia

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

L’altre dia vaig anar a classes d’anglès, com cada setmana, ja que m’estic preparant per treure’m el “first”, un certificat de competència lingüística en anglès per als parlants no nadius de la llengua anglesa. He escollit aquest aquest idioma perquè és un dels més parlats entre d’altres com l’alemany, el xinès, el francès…

Les classes, depèn del dia, se’m fan bastant pesades però la meva principal motivació és saber que els idiomes són realment necessaris avui en dia per viure en un món globalitzat. Aquests t’obren moltes portes, ja que amb les condicions de treball que hi ha actualment  et poden fer destacar i donar-te oportunitats de feina.

Aquest nadal vaig estar uns dies a Londres i em vaig adonar que la millor manera d’aprendre un idioma és anar a l’estranger, on la necessitat de fer-te entendre t’obliga a parlar i perdre part d’aquella vergonya que sempre sentim a l’hora de pronunciar.

Espero aconseguir el “first” el més aviat possible, de moment em seguiré esforçant a les classes d’anglès.

Aina

Fa dos o tres anys els meus pares em van dir que m’enviarien un temps a Anglaterra per millorar i controlar més l’anglès. Jo sempre ho negava, no me’n volia anar i estar allunyada de la meva família perquè pensava que em sentiria sola i sense l’ajuda de ningú, hora d’espavilar-se.

Ara el meu pensament sobre això ha canviat. Fa un any que he començat a anar a una acadèmia d’anglès i ara controlo millor l’idioma. Costa combinar els estudis amb l’anglès, però la majoria de vegades me’n acabo ensortint.

A l’estiu de l’any que ve m’agradaria anar a Anglaterra o als Estats Units, ja que és l’idioma en que es comuniquen la majoria dels turistes quan van de visita. Tinc amigues que cada estiu se’n van de colònies a l’estranger i s’ho passen la mar de bé, així que per què no intentar-ho?

Aquest canvi d’opinió se’m va passar pel cap quan vaig veure que gent coneguda se n’anava o se’n va a l’estranger a estudiar o a treballar, sigui on sigui.

Després d’acabar els estudis, possiblement no hi hagi feina enlloc, i una de les possibilitats sigui anar a treballar a un altre país.

Alba

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona