LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Li encantava llegir, un cop s’endinsava en un llibre  ja no en podia sortir. Aventures, història, obres teatrals, ciència-ficció, poesia, fantasia… se’n meravellava i s’emocionava. Amb la lectura s’aïllava del món i se n’anava a viure aventures per terres llunyanes o viatjar en el temps. Amb la lectura coneixia personatges lleials, intrèpids, erudits i també en descobria de perillosos i mortífers. Amb la lectura descobria animals de tota mena: pertanyents d’indrets exòtics, extingits o fantàstics. Amb la lectura coneixia reines i reis, prínceps i princeses, mags i bruixes, fades, poetes, gegants, científics, déus i deeses, follets, pirates, capitans i dracs. Amb la lectura gaudia al màxim cada llibre, cada pàgina, cada línia, cada paraula, cada lletra. Amb la lectura podia viure cent-i-una vides diferents. Amb la lectura coneixia altres societats; més difícils, més felices i d’altres inimaginables.

Amb la lectura podia viure cent-i-una vides diferents.

Res l’omplia tant com la lectura fins  que va conèixer l’Olívia…

Des de petita que m’agrada llegir. Sempre que acompanyava a la meva mare a la llibreria a comprar material escolar, sortia amb un llibre més.

De fet, em vaig aficionar més a la lectura a partir de què vaig llegir: “Las lágrimas de Shiva” i “Marina” a l’institut. Dos llibres obligatoris de l’assignatura de llengua castellana. Em van agradar moltíssim. Hi havia intriga i no són gens avorrits. M’agrada llegir llibres però no més d’un cop, perquè llavors és quan se’m fan avorrits. Ja sé la història que hi ha dins i el que passarà en el gran final.

Sento que quan llegeixo un llibre és com una vida nova, hi ha un protagonista i altres personatges. M’agrada conèixe’ls bé, saber com són, què pensen… Històries irreals que imagines dins del teu cap.

Hi ha llibres de tota mena i de molts temes diferents. Novel·les irreals que et fan entrar en un món imaginari, altres llibres d’història i t’aporten cultura i llibres d’acció i d’amor que en són els meus preferits.

Sento que llegir llibres em serveix per ampliar els nostres coneixements, de manera que els nostres cervells van assimilant-los dia a dia. Amb un llibre pots aprendre nou vocabulari, cultura, històries… Però a la fi el que t’aporten en conjunt és l’entreteniment i la saviesa.

Blanca

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

Hi han dos tipus de persones, els que diuen que els hi agrada llegir i els que no. Jo sempre m’he identificat amb el segon. La meva mare em deia que no és que no m’agradi llegir, sinó que no he trobat el llibre adequat. Jo no m’ho creia, pensava que era millor mirar pel·lícules que no pas llegir un llibre perquè no et porta tan de temps, costa menys esforç i no és tan avorrit ja que la majoria de llibres ni tenen dibuixos.

Fa poc he descobert que m’equivocava per complet. A l’assignatura de socials ens han fet llegir un llibre que es diu “El Lector”, tracta d’una història d’amor entre un jove de quinze anys i una dona de trenta. La trama em va enganxar moltíssim i al final el llibre em va agradar molt perquè no m’esperava gens el final.
Com que em va agradar tant vaig decidir mirar la pel·lícula, vaig pensar que seria inclús millor que el llibre, però no va ser així. No era del tot dolenta però li faltaven un munt de detalls del llibre, que com jo m’havia llegit el llibre ja els sabia però sincerament, si arribo a mirar la pel·lícula sense llegir-me el llibre prèviament no hagués valgut res.

Amb aquest text no vull dir que ara sóc una fanàtica de la lectura ni res per l’estil, però sí que miro la lectura amb uns altres ulls i no tornaré a dir mai més que no m’agrada llegir.

Núria

“Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.”

He arribat a dubtar què si als adolescents d’avui dia es preocupen més per la lectura o la tecnologia. Malauradament tothom que llegeixi aquest escrit sabrà la resposta. He de dir que estic generalitzant és clar. És trist, sí, però no dic que la tecnologia ens aporti coses del tot dolentes. Totes les coses noves ens poden aportar coses bones. Ara us preguntareu perquè he posat això.

Doncs tot va començar així; No fa gaire, estava esperant el bus per pujar cap a Vilassar, i com sempre triga un quart d’hora en arribar, normalment acostumo a escoltar música, però com aquest cop era de dia, vaig decidir aprofitar que encara feia sol per llegir a la parada. Quan ja feia uns cinc minuts que llegia, va passar una dona amb un nen petit (cosa bastant normal estant al mig del carrer) s’aturà al meu davant i exclamà: “Una noia amb un llibre!” i jo li responc “Cada dia en queden menys!” i tot agafant-me’l em va preguntar què llegia, i jo encantada li vaig explicar la trama. Just després em vaig quedar pensat. Quina cosa més estranya! Que la dona m’hagi comentat això o que jo llegeixi al mig del carrer? Crec que les dues coses. Ara direu; llegir és estrany? No ni molt menys, però quan un fa una cosa que la societat en general no acostuma a fer, és estrany. Per suposat que jo em refereixo a la societat juvenil. Però aquest fet no només és responsabilitat nostra, dels adolescents, sinó de l’evolució. Ara no vull embolicar-ho tot amb l’evolució de la societat i les seves idees. Tampoc puc o vull canviar res amb aquest escrit, però almenys us voldria fer reflexionar. Potser molts direu “el mòbil és més divertit! No m’agrada llegir” o parides d’aquestes. Sincerament no em vull declarar experta en literatura ni molt menys, però per a tots aquells de “No m’agrada llegir!” n’estic del tot segura que encara no han trobat un gran llibre que els pugui interessar d’allò més, i segurament tampoc s’ha esforçat en buscar-lo, però jo els animo perquè ho facin. Així què, no tingueu por de fer “coses estranyes” que a vegades són les que valen més la pena!

Helena

The Hunger Games, a science fiction book, is a story written by Suzanne Collins that has been made into a film because of its success. It is set in a future time where once was North America.

The region is known as Panem, distributed in a wealthy capitol surrounded by 12 districts. The Hunger Games is a kind of reality show celebrated annually. In punishment for the behavior of some people and to remind them how powerful the capitol is. Each district must give one girl and one boy aged between 12 an 18 to participate in the games. The tributes must fight to the death. The star of the story lives in the poorest district, the twelfth. Her name is Katniss. Unfortunately, her sister is chosen but Katniss provides herself as a volunteer to save her. The other boy is Peeta, which is the baker’s son, and who has fallen in love with Katniss in secret. From then on, the games start and after many dangerous adventures, fights and deaths, Katniss and Peeta become the winners.

The plot is rather complicated because you must follow the hole story to understand it. On the other hand, you will be on edge to know what will happen next. The novelist has succeeded in creating an extremely intricate plot. As well as the characters, which are peculiar and lovely at the same time.

To sum up, I would strongly advise you not to miss the opportunity of reading this book. I believe that the writer has made a great work. I love this novel, it is my favorite.

Hope you will enjoy it, I did.

Xènia Caballero

Aquest 1 de gener vaig fer-me el propòsit de llegir-me tots els llibres que tenia pendents abans d’acabar l’any. Però, malauradament, van arribar els reis i van dificultar encara més la meva intenció d’acabar tota la meva biblioteca. En total són uns 24 llibres. He calculat que si trigo tres dies de mitjana a acabar-me’n un (tot i que a la pràctica trigui més), hauré d’estar mesos llegint. Encara no veig el final d’aquest camí. Però aquest temps de lectura intensiva m’ha aportat coses bones.

La primera és la sensació que vaig tenir al acabar-me cinc llibres en un dia. No me’ls vaig acabar seguits, com una màquina, i amb els ulls anant-me d’aquí cap allà a la velocitat de la llum. Una de les raons perquè tinc tants llibres per llegir és que acostumo a començar-ne molts i a no acabar-ne cap. I llavors se’m van acumular cinc llibres que no havia acabat, però que em faltava poc per fer-ho. Va ser una sensació que em va omplir molt, ja que amb cada final m’enrecordava de tota la història, i em va fer reviure moments divertits, tristos o fins i tot terrorífics. Aquell dia el recordo com un dels que em va pujar l’humor de sobte.

L’altre és la petita joia que he trobat. És un llibre que em va regalar una amiga del meu pare per reis. No és llarguíssim, ni d’amor, ni amb tot de detalls, ni fa servir un munt de recursos literaris. És de mida mitjana, amb una portada de color blau cel que emmarca una cara amb un sol ull. Les pestanyes són el títol del del llibre, Wonder. M’agrada, (m’encanta), perquè no és un llibre on el personatge principal és guapíssim, o té alguna habilitat amagada. Ni tan sols té la meva edat! És l’història d’un nen de deu anys que mai ha anat a escola. La seva mare li feia classes, però no és ni professora ni aspira a ser-ho. Té una germana, la Via, que la pobra sempre ha hagut de renunciar a l’atenció dels seus pares, perquè l’August, el protagonista, no és un nen normal. Ha nascut amb una deformació a la cara a causa d’un encreuament de nosequins gens que ha provocat que durant la seva curta vida s’hagi fet unes vint-i-una operacions. No són poques, oi?

El que m’agrada d’aquest llibre és els diferents punts de vista dels personatges. L’August m’explica la seva vida tal com la veu un nen de deu anys. Em ric molt amb ell quan de sobte treu importància d’una cosa greu, i ploro quan els altres es passen amb ell pel seu aspecte. Per a mi, la frase “l’essencial és invisible als ulls” ha cobrat molt més sentit al llegir aquest llibre.

“Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.” August Pullman

Valentina

A la mayoría de las chicas nos encanta que el chico que nos gusta nos depierte con un sencillo pero bonito: “Buenos días, princesa”. Es como cualquier otra muestra de cariño pero, proviniendo del chico que te gusta, es mucho más especial. Aunque, a veces, algunos chicos solo lo dicen por interés, ya que saben que con esto se ganan nuestro cariño.

Todo esto viene a que, el otro día, me compré un libro llamado “Buenos días, princesa”. El autor, Blue Jeans, ha escrito ya cuatro libros, tres de la trilogía “Canciones para Paula” y el último que ha escrito es el que me compré, de la nueva trilogía: “Buenos días, princesa”. Está previsto que, para febrero, salga a la venta el segundo libro de la segunda trilogía, se titulará: “No me sonrías que me enamoro”.

Son libros juveniles y románticos pero, sobre todo, realistas. Las historias no son tan perfectas como en las películas, al contrario, el autor se adapta a la sociedad actual de jóvenes y la refleja en las historias de los personajes.

Recomiendo todos los libros de Blue Jeans a los adolescentes que les guste leer este tipo de lectura. Estos libros suelen hacer reflexionar a sus lectores, hasta pueden servir de ayuda. Nunca me cansaría de leerlos.

Ruth

Leer. ¿Qué aburrido no? Eso es lo que la mayoría de los adolescentes piensan. Lo ven como algo sin sentido, sin diversión. Algo que no merece la pena. A veces me preguntan: “¿y a ti qué te gusta hacer?” Muchos contestarían escuchar música, salir con los amigos, hacer deporte… En fin, lo de siempre. ¿Sabéis que contesto yo? Leer. Y todos me miran como si fuera un bicho raro, como si no tuviera vida social o fuera una amargada. Me los quedo mirando y les pregunto: “¿qué pasa?”. Y ellos siguen con su estúpida cara, pensando quién sabe qué cosas sobre mí. La verdad es que ya estoy acostumbrada, pero siempre me han hecho gracia esos rostros sorprendidos.

Cuando era pequeña, mi hermana cogió lo que sería mi primer libro. Me llamó, me sentó en su cama y me dijo: “Te voy a enseñar a leer”. Yo estaba muy emocionada, porque en el colegio todavía no nos habían enseñado y yo sería la primera de la clase en saber. Estuvimos toda la mañana. Mi hermana me enseñó cuándo me tenía que parar y cómo hacerlo correctamente. Fue ahí cuando empezó mi gran afición por la lectura.

Seguí aprendiendo en el colegio y mejoraba día a día. En casa, veía como mi hermana leía sin parar. Así que yo, como todas las hermanas pequeñas, quise imitarla. Empecé a leer libros pequeños, historias cortas y cuentos infantiles. Y me gustó. Me gustó mucho. Porque era como transportarse a otro sitio. A un mundo paralelo. Y yo no quería dejar ese mundo. No… era demasiado especial para no volver nunca. Así que continué con mis lecturas.

A la par que yo iba creciendo, los libros fueron aumentando de tamaño. Pasé de las historias infantiles, a las novelas adultas. Devoraba las páginas, una tras otra, sin parar. Y la gente ya empezaba a decirme: “¡Nunca paras de leer!”. Pero me daba igual. Yo era feliz leyendo. Porque cuando leía un libro reía, lloraba, tenía miedo, sufría, me enamoraba, odiaba, me ponía triste, sonreía, me desesperaba… Sentía cosas que nunca llegué a imaginar. Aquellas miles de palabras me atrapaban. Y era muy difícil escapar.

Sigo leyendo y nunca me canso de ello. Me relaja. Me siento ligera, sin preocupaciones, sin responsabilidades, sin estrés… Me sumerjo en el libro y todos los problemas desaparecen. Y me centro en esas historias que te cuentan, que te enseñan, que te emocionan, que te llegan dentro, muy dentro. Y me duelen los ojos, pero no paro. No puedo. Tengo que seguir. Porque las ansias de saber me matan. Porque lo necesito. Necesito volver a ese mundo. Un mundo del que jamás volvería.

Arantxa