LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És possible que estigui molt equivocat pel que fa a la justícia, però considero que en el país en el qual vivim no hi ha justicia, ni bona ni dolenta. Directament, no n’hi ha. En canvi, comparteixo molt la justícia que té Estats Units, ja que la pena de mort i la cadena perpètua són les conseqüències que has de pagar per haver comès un delicte, com el de matar o el terrorisme. Evidentment que sempre hi ha la possibilitat que paguin justos per pecadors, però això passarà en qualsevol àmbit de condemna, sigui quinze anys de presó o una cadena perpètua. Per això continuo pensant que no pot ser que en aquest país comencem a treure terroristes de la presó perquè no és humà, ¿humà?, humà, ¿el què? Tenir la sang freda de posar una bomba i matar milers de persones, o fer un atemptat contra els treballadors públics, ¿què és el que no és humà? Crec que no podré mai entendre aquestes lleis com lleis de justícia perquè directament no ho són, les agafis per on les agafis no ho són de cap de les maneres. Per tant, de veritat que personalment i només és una simple opinió, crec que el país funcionaria molt millor si acceptessin aquest tipus de condemna pel que delictes greus comporta, així es pensarien molt millor abans de matar persones innocents per aconseguir causes polítiques o béns propis sense pensar en el patiment de les terceres persones. Espero i desitjo no estar equivocat, però sincerament ho penso d’aquesta manera, i serè fidel als meus pensaments. També sóc molt conscient del fet que mes del vuitanta per cent de la gent que llegís aquest escrit es tiraria a sobre meu per dir-me que si m’agradaria que em jutgin injustament i acabés mort pagant una pena que no em correspon, però penso que la vida real és així, sempre paguem un preu per tot el que volem aconseguir i a vegades el preu és molt car.

Pol Pérez Canturiense

L’altre dia mirant un web d’entreteniment, “Cuanta Razón” vaig veure una noticia que parlava d’un pare que havia denunciat la seva dona per haver-li donat uns fills extremadament lletjos. Primer no m’ho vaig creure, així que vaig buscar-ho a internet, on vaig trobar un article de “el Periódico” on parlava d’aquesta estrafolària noticia.

Em vaig llegir l’article, en ell deia que la dona s’havia sotmès a nombroses operacions d’estètica, per valor de més de 100.000 dòlars. L’home recolzava la denuncia dient que havia estat enganyat per la seva dona, que ell realment no sabia com era ella en realitat. El més curiós és que va guanyar la demanda, i la seva dona li ha de pagar una indemnització de 120.000 dòlars.

A on ha anat a parar la societat, que és capaç de tals atrocitats? Com un pare pot denunciar a la persona que “suposadament” estima perquè els seus fills no són com ell volia? i el més impactant, com un jutge, que suposadament te uns estudis… pot donar-li la raó a una persona com aquesta? En definitiva, encara que no està bé el que va fer la seva dona ocultant-li la seva veritable imatge, no entenc com pots fer-li això a una persona que estimes, i sobretot tractar així als teus propis fills.

Marc

Alguns ja sabreu d’on surt aquest títol. És una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler i Jamie Foxx. És un dels films que més m’ha fet estar enganxat a la televisió per saber que és el que passarà. No és la típica pel·lícula d’acció on hi han quatre trets i quatre morts. És un film d’intriga, on Gerard Butler interpreta un home on s’ha quedat sense res, assasinen a la seva familia i el seu abogat fa un pacte i deixen al culpable lliure.

Bé, el que vull reflectir amb aquesta introducció de la pel·lícula és el tema de la justicia. Hi ha una escena en un judici on Butler l’estan culpant d’un assasinat (que ell és el culpable) però la jutge es basa en els seus principis de que no tenen ninguna prova i el deixen lliure. Com pot ser que un home que ha matat a una persona el deixin marxar per la porta? Molta gent s’ho deu preguntar, però ningú sap la resposta.

La meva opinió sobre la justicia és que cadascú es posa el seu limit de si és just o és injust. A algunes persones tal cosa li semblarà una bogeria però en una altre persona no li semblarà res de l’altre mon. Ningú és totalment just i ningú és totalment injust.

Dídac

Per poder parlar del sou vitalici, primer em de conèixer el significat d’aquest. La paraula vitalici és un adjectiu que fa referencia a algo que dura des de que s’obté fins un temps establert prèviament, com pot ser el final de la vida, o la jubilació… Per tant, quan parlem d’un sou vitalici estem fent referència a l’adquisició d’uns diners (sou) per part d’una o varies persones degut al càrrec temporal que han dut a terme i que els hi proporcionarà beneficis eterns o més enllà del càrrec realitzat i fins el termini que s’hagi establert.

Segurament en diferents parts del món el reben diferents tipus de persones. A l’Estat Espanyol, el mes habitual és relacionar el concepte sou vitalici amb la política; així, per exemple, els expresidents, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes en disposen pel fet d’haver ocupat el càrrec durant un temps. Poden arribar a cobrar sense fer res uns 75.000 euros anuals.

En la meva opinió penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població, ja que per haver treballat durant un temps, com fa pràcticament tothom, cobraran uns diners que en veritat són de tots i els rebran “eternament”, per tant, crec que s’està tractant de forma desigual a la població d’un territori.

Per altra banda, normalment dona la casualitat que aquets sous són d’unes quantitats molt elevades (o com a mínim respecte el que pot cobrar una persona de classe estàndard en la societat) i, en veritat, si s’invertissin en d’altres coses, com poden ser les retallades que pateix l’educació, la sanitat, els desnonaments…segurament aquestes persones que cobren els diners podrien seguir portant un nivell de vida estable com el que porten fins al moment i a més a més es podrien utilitzar per a d’altres fins públics i no privats.

Pol

Aquest Nadal ha passat molt ràpid i m’he quedat amb ganes de més vacances. Tot i que m’han semblat curtes les vacances de Nadal, penso que l’he aprofitat al màxim juntament amb la familia i els amics. Aquest trimestre he aprovat totes les assignatures, i era el meu objectiu, més enllà de si treia molt o menys bones notes.

Després d’això, no m’esperava tenir els millors regals del món. Així ha sigut, però no em puc queixar de res. M’han donat diners perquè hi vagi jo a comprar la roba que m’agrada, cosa que veig bé perquè tries la roba personalment. Considero que aquest any els ‘reis’ s’han portat força bé, crec que he tingut la recompensa justa pel treball realitzat a l’escola i pel meu comportament.

El que no entenc d’altra gent és que no fan gaire cosa durant l’any, i la poca que fan no la fan gaire bé, i després es permeten el luxe de rebre regals prodigiosos. A mi em figura que els regals prodigiosos són per les persones que han tingut un comportament prodigiós. Aquest Nadal no he parat de sentir: ‘’M’han comprat l’Iphone 5, m’han comprat una moto, m’han comprat una Tablet…’’ Però llavors, a aquest pas, quan tinguin un bon comportament, s’esforcin a l’escola, etc. no em puc imaginar el que obtindran com a compensació…

Això no es considera maltractament, per dir-ho d’una manera? No us parlo de cap violència i res relacionat, però penso que no se l’ha d’habituar d’aquesta forma a un fill, per molts diners que tinguis. A un equip que no ha guanyat el campionat, no se li pot donar la copa de campió. Un mateix ha de treballar per tenir la seva recompensa merescuda. Jo encara estaré rumiant si hi ha gent que viu massa bé.

David

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara