LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Devien ser les cinc de la tarda, feia un dia gris, trist, humit, semblava que tingués ganes de ploure però no s’acabava de decidir. A mitjans de març aquest dia era del més normal. Tothom es prepara per dies més calorosos però al temps sempre li ha agradat jugar amb nosaltres, sobretot en aquests mesos de traspàs entre estacions. Però això no era un problema, ja que l’únic que ens importava era l’arribada dels nostres corresponents francesos.

En aquell moment, el nerviosisme fins i tot es podia palpar, les mans tremoloses agafaven amb força els cartells de benvinguda, esperant el moment idoni per enlairar-los. M’era impossible no poder parar de repassar mentalment si la casa estava ben ordenada, per donar bona impressió, o com resultarien els pròxims cinc dies, això provocava que les converses entre nosaltres fossin monotemàtiques i de poques paraules. Cada vegada que es podia percebre el soroll d’un motor en funcionament ens posàvem en alerta, però ens decebia veure que tan sols era un Volkswagen vermell amb els vidres tintats que passava per allà. Finalment va arribar el moment més esperat, un autocar va girar la cantonada i va començar a pujar la forta pendent per arribar a la porta de l’institut, anava tan atapeït de gent que semblava que les rodes no li responien però va aconseguir aparcar davant nostre. Es va aturar i en obrir-se la porta van començar a desfilar tot de nois i noies de la mateixa edat. En aquell instant intentàvem reconèixer les cares que haviem vist per internet, però és clar, tot és diferent vist a través d’una freda pantalla. Ens vam presentar, l’idioma era un problema, però era d’això del que es tractava. Les paraules no ens sortien de la boca, de què parlar? què dir? Ni tan sols sabíem si tindríem gustos en comú però a poc a poc ho aniríem descobrint.

En aquest text us podria haver explicat tot el que vam fer durant aquells dies que al final van resultar tenir gust de poc. Però he preferit centrar-me en aquest moment en concret.

Laia

A punt d’apropar-se març i ja se’m venen a la ment els records de l’any passat on els alumnes de 3r de francès vam fer un intercanvi amb francesos.

Al novembre, la Mònica, professora de francès del centre, ens va proposar fer l’intercanvi. Tots estàvem feliços i alegrats del fet que ho poguéssim fer. Els pares també hi estaven d’acord que es pogués fer, ja que així nosaltres també podíem practicar francès i ells podien aprendre espanyol.
Mesos més tard, la Mònica ens va donar unes cartes que havien fet els francesos i així podríem saber com era i com es deia el nostre corresponsal. La meva deia: << Me llamo Léa, soy bajita i gorda. Mi color preferido es el rosa porque es el color de las princesas...>> No tenia ganes de fer l’intercanvi. Tothom m’animava i a més, què si és gorda i baixeta? Jo volia aprendre francès.

Va arribar el dia en el qual van arribar a l’institut i la veritat és que la vaig rebre molt bé. Vam anar a casa, vam xerrar, amb l’ajuda del “transalte google” i per senyals de fum. Ens fèiem fotos i la veritat que com les dues estem molt boges, era un temps molt agradable i ho era més quan ens ajuntàvem amb els altres francesos. Li he agafat molta estima a la meva “fifille” i tinc ganes de què arribi l’estiu per poder tornar-la a veure.

Júlia

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero

Aquest any a l’institut hem pogut participar en un intercanvi amb França. Encara me’n recordo com si hagués sigut ahir.
15 de Maig. Era el dia de marxar a França per passar uns dies amb els nostres corresponents. Jo estava molt nerviosa, perquè tenia molts dubtes, com seria la família, quins costums tindrien allà, i mil coses més.
Les 13:00h del migdia. Era l’hora de marxar cap a l’Aeroport del Prat. Sabia que trobaria a faltar a la meva família, però alhora, també sabia que gaudiria molt. Vam estar gairebé una hora fent cua per facturar el nostre equipatge. Més tard, quan ja era l’hora d’agafar l’avió, em vaig posar molt nerviosa. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport francès, em va sortir un somriure a la cara i ja poder dir “Ja som aquí!” Vam agafar el bus que ens esperava fora, i quatre hores després, ja estàvem a les nostres noves cases temporals. El primer dia de la nostra estada, vam assistir a classe al seu institut i sobre mig matí, vam anar a la capital de l’Alta Normandia, a Rouen. Una ciutat preciosa. A la tarda, vaig anar a la bolera i després a sopar al Mc Donalds. L’endemà, Dissabte, cadascú estava amb la seva família francesa. A mi, em van estar ensenyant la seva granja, on hi havia gallines, ocells, cabres, porcs, ... I a la tarda, vam organitzar una festa a casa. Dilluns, ja era el nostre penúltim dia allà. Els professors ens van portar a la Costa Normanda, un lloc maquíssim. L’aigua de l’oceà Atlàntic era molt blava i transparent, però també, estava molt freda! Aquella mateixa tarda, vam assistir a una altra festa a l’institut. La festa de comiat. L’endemà era el dia. El dia de tornar cap a casa de nou. A les set del matí vam sortir de Bourg–Achard amb destí a París. Ens van portar a veure la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, l’Arc de Triomf, el museu de Louvre i el famós pont dels cadenats.
Quan vam pujar a l’avió per tornar cap a Barcelona, va començar a ploure. El meu cos va patir una sensació molt estranya, ja que em va agafar una mica de por, però al final m’ho vaig passar bé.
Va ser un dia de plorar i de moltes emocions.
Lidia

Fa uns mesos a francès la Monica ens va dir que, si volíem, els que fèiem aquesta assignatura podíem fer un intercanvi amb una escola francesa. Jo vaig tenir moltes ganes de fer-lo des del moment en que ens ho va dir, encara que pensava que els meus pares no em deixarien fer-lo.

Aquell dia quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser explicar-li a la meva mare i em va dir el que m’esperava, que no, però jo no em vaig rendir tan fàcilment i em vaig passar tota la tarda intentant convèncer-la i al final ho vaig aconseguir, encara que jo no aniré a França (ara em penedeixo d’haver dit que no).

Fa unes setmanes la Monica, ens va dir el nom del francesos que vindrien a passar els cinc dies a casa nostra, la francesa que vindrà a la casa meva es diu Madissone, ja he parlat amb ella pel mail i també em va escriure una carta descrivint-se. Ja falta molt poc i estic molt nerviosa perquè arribi. Espero aprendre alguna cosa més de francès.

Marta